diumenge, 12 de maig de 2013

Juliol de 1958. El naixement del primer càmping de Viladecans

El Càmping Tres Estrellas. Foto publicada a la pàgina web www.gavamar.com

El Càmping Albatros. Foto publicada a la pàgina web www.gavamar.com
“Nuevos baños de playa junto a la autopista de Castelldefels”. Amb aquest titular s’encapçalava una breu notícia, apareguda a les pàgines interiors del diari La Vanguardia de l’11 de juliol de 1958. Un titular que continuava amb les següents línies: “Muy cerca de Barcelona ha sido erigido un nuevo establecimiento (...) al que se ha dado el nombre de La Pineda. Situado entre pinos, dispone de 350 casetas y aparcamiento para coches (…)”.  
Ara sabem que aquests baños de playa van ser en realitat el primer càmping que es va fer en el nostre terme. Efectivament, només quatre mesos abans de la seva inauguració, concretament el 18 de març anterior, en Joan Mercè i Bernet –director de l’empresa Baños Populares de Barcelona, amb domicili fiscal a la Travessera de Gràcia, núm 218– adreçava un instància a l’alcalde Viladecans Joan Miernau, tot informant de l’interès en la construcció d’un establiment destinat per a banys de mar en un solar que l’empresa tenia arrendada a la Societat General d’Aigües de Barcelona, situat en el paratge proper a l’estany i platja de la Murtra. 
El lligam entre Baños Populares S.A. i la Societat General d’Aigües de Barcelona era clar i meridià. Ja des de finals del segle XIX, la segona de les empreses havia iniciat una gran expansió pel que fa a la captació i distribució de l’aigua potable a la ciutat a Barcelona, i després de la Guerra Civil la seva hegemonia era ja tan contundent que s’havia assegurat el monopoli de la canalització i el proveïment d’aigua a la majoria dels municipis de la província, entre ells al poble de Viladecans. En aquella mateixa època, fins i tot, Aigües de Barcelona es va atrevir amb la creació d’una obra social de la qual va néixer la societat anònima anomenada Baños Populares, creada amb el objectiu originari de reduir els problemes persistents, en un context de postguerra, relatius als dèficits de proveïment d’aigua potable a molts habitatges. De fet, el nom de l’empresa Baños Populares, s’explicava per allò que la gent de la capital podia trobar si acudia a aquella adreça de la Travessera de Gràcia: banys, dutxes i piscines, a preus populars.
Ara bé, cap a finals de la dècada dels anys cinquanta, els interessos de Baños Populares, S.A. ja eren uns altres. Passades les estretors de la postguerra més crua i ja superats els migrats resultats econòmics de l’autarquia franquista, l’empresa amb objectius socials d’Aigües de Barcelona va ensumar un altre filó on poder seguir tenint incidència social i econòmica: el turisme. Aquell interès per aquella zona propera a Barcelona era, en qualsevol cas, deutor de la importància cabdal que tenia tota la costa del Delta del Llobregat i, dins d’ella, la de Viladecans, des dels inicis de la dècada dels anys cinquanta. Un interès que no era pas nou, però que a inicis dels cinquanta cobrava una nova dimensió adquirida per la recent urbanització de l’autovia de Castelldefels, iniciada el 1949 i l’arribada dels primers estiuejants i turistes atrets per la devaluació de la pesseta i la liberalització econòmica del règim dictatorial. 
La memòria del projecte ho explicava de la següent forma: “La apertura hace pocos años de la autovía de las Playas de Castelldefels ha constituido para Barcelona un acontecimiento que ha marcado el sector más indicado como pulmón de la ciudad de cara a los baños de oleaje. (...) Ciertamente existen ya diversos establecimientos y concesiones, pero cubren tan solo una ínfima parte de la demanda y todos ellos se hallan más alejados de la ciudad y de la carretera, que el establecimiento objeto del presente proyecto. (...)”. I realment, l’arquitecte que s’havia encarregat d’escriure allò tenia coneixement de causa del que expressava. Aquell no era un altre que Ramon Estrada i Tort, llavors arquitecte municipal de Gavà, el qual havia projectat el 1954, a la veïna població, el restaurant-balnerari Capri, en el qual havia previst la construcció de 90 casetes destinades per al bany, arran de mar. De fet, l’arquitecte era del tot coneixedor de l’ocupació i urbanització que l’ajuntament de Gavà havia propiciat, en els darrers anys, en tota la seva franja litoral: construccions dels restaurants Gavamar (1947), la Pineda (1955) i la Pava (1948), i projectes dels primers càmpings: el Càmping Las Naciones (1954) –més tard, anomenat Càmping Tres Estrellas, encara avui situat a la riba gavanenca de l’estany de la Murtra–; i els esmentats Baños Capri (1957). Amb aquell panorama no era gens estrany que el projecte viladecanenc de primer càmping s’encarregués a qui feia llavors d’arquitecte municipal de Gavà. 
Entre la instància presentada per Baños Populares, S.A. i la inauguració del mes de març van passar pocs mesos. Temps suficient per construir a Viladecans tres zones dins del càmping: uns blocs de cabines-vestidors amb els seus serveis de recepció i guarda-roba on també hi hauria un dipòsit d’aigua elevat per a la regulació del cabal d’aigua; una segona zona on es construiria una pèrgola amb bar i terrassa i una piscina infantil; i, finalment, una tercera d’ús comú situat a tocar de la platja mateixa, la qual estaria “(...) cercada con alambrada, a fin de poder velar debidamente para que dentro de los límites de la concesión puedan cumplirse las normas de moral dictadas por la Autoridad y el buen sentido entre el público usuario de les servicios (...)”. En total, el projecte preveia una inversió de poc més d’un milió de pessetes.
La crònica de la inauguració del càmping de la Pineda explica que a inicis del mes de juliol de 1958 hi van assistir els membres dels consistoris de Gavà i Viladecans, a qui van acompanyar rellevants homes de Barcelona: entre d’altres, els banquers Josep Garí i Josep Garriga-Nogués, l’hisendat Jesús Cambó –nebot de l’antic cap del regionalisme conservador català–, els enginyers de la SGAB, el director de Baños Populares S.A. i l’arquitecte Ramon Tort. Tampoc van voler faltar a l’acte un tinent coronel de la Creu Roja Espanyola i el mossèn de la parròquia de Sant Joan de Viladecans, Ramon Saborit, qui s’encarregà de beneir les noves instal·lacions turístiques i, molt probablement, la sorra mateixa de la platja de la Murtra. La crònica de la notícia seguia dient: “(...) Sirven de fondo grupos de pinos y algunas palmeras excediendo del millón de palmos de extensión, todo ello situado al mismo lado de tan importante via de comunicaciones. No es pues arriesgado augurarle un magnífico porvenir (...)”.
Tot contradient els bons auguris periodístics, l’esdevenidor immediat d’aquest primer càmping viladecanenc quedaria engolit pel projecte ambiciós d’un altre càmping, aquest promogut per l’empresa AISA, S.A. de Rafael Paulo Galindo; un projecte nascut també l’any 1958, però no acabat del tot fins a l’any 1963. La nova instal·lació turística rebria el nom de Ballena Alegre i pocs anys més tard compartia la franja costanera viladecanenca, juntament amb el Càmping Filipinas i el Càmping El Toro Bravo.
Entre 2004 i 2005 els tres càmpings viladecanecs van haver de tancar a conseqüència de la necessitat d’espai que demanava l’ampliació de l’aeroport del Prat. Gairebé 50 anys enrere, el naixement del Càmping La Pineda va poder encetar un mateix ús continuat i concret de l’espai de costa del nostre terme. La seva llarga presència, bé mereixeria un estudi més aprofundit amb el qual poder conèixer com es van unir, en un mateix territori, els interessos de rendistes i homes de negocis barcelonins, les pràctiques dels pagesos locals, els dignes projectes d’alguns arquitectes, les il·lusions estiuenques d’algunes generacions de turistes i la incomprensió de no pocs viladecanencs als quals se’ls va negar accedir còmodament a la seva platja durant anys.
Xavier Calderé i Bel