El Joanet de cal Menut del Begues, místic, pagès, fejocista (1)

D’esquerra a dreta: Joan Comellas, Joan Miarnau i Josep Ollé

Fou conegut així, com el Joanet de cal Menut del Begues, quan a Viladecans el nom de les persones sovintejava en diminutiu i els cognoms es substituïen per motius. El seu pare, Josep Comellas, era fill d’Antònia Margarit, darrera pubilla dels Margarits que se les tenien amb el Marquès de la Manresana bo i rompent les Marines durant el segle XVIII i dels que protagonitzaven les guerres carlines al Viladecans del segle XIX. La seva mare, Angeleta Guitart i Bosch, pubilla coneguda també com Angelona, fou filla de Salvador Guitart i Romaguera, rabadà de cabres i llenyataire de Begues que per manca de futur, poc després de la Primera República baixà al Pla del Llobregat a treballar en la construcció de la via de tren Barcelona-Vilanova-Valls, inaugurada l’any 1881. Aquest cabrer beguetà es quedà a viure entre nosaltres i es casà amb Rosa Bosch i Balletbò. Desaparegut Can Margarit a finals del segle XIX, són aquest Guitart i aquell Comellas els que donaren el doble nom pel qual és coneguda la casa on jo mateix vaig néixer: Cal Menut del Begues i Cal Comellas. Fill i hereu d’aquesta casa, en Joan Comellas i Guitart fou el meu pare.

Va ser l’únic noi entre dues germanes, la Rosita (pronunciat Russita) i la Pepeta, i havia nascut el 17 de març de 1918. Viladecans només tenia llavors 1.500 habitants i estava en plena efervescència política i social per l’herència de Magdalena Modolell. El mateix any de néixer, els seus pares compraven tres de les vint mujades de la finca de la Parellada, venudes per fer front als plets de l’herència, plets que foren de l’integrisme contra el sentit comú. Ja velleta, la iaia Angelona em contava indignada: “Si el poble de Viladecans hagués estat l’únic beneficiari de l’herència de Can Modolell, tal com volia la mestressa, Viladecans seria un poble ric i mai de la vida hauríem hagut de pagar impostos!”. La clerecia marmessora, en compliment de la voluntat de la senyora, deu anys després de la seva mort, i per renúncia dels escolapis als quals els degué semblar massa poca cosa Viladecans, adjudicà als Germans Gabrielistes el restant de la finca de la Parellada per cultivar-la, i la masia per fer-hi l’escola catòlica per a nens. Era l’any 1925, i en Joan Comellas en fou un dels de la primera remesa que hi estudià. Hi anà a classe entre els set i els catorze anys. Fou un bon estudiant, d’aquí l’amistat cultivada tota la vida amb l’anomenat “Hermano Agustín”, una institució gabrielista que sempre cregué que el seu millor alumne dels anys vint hauria d’haver continuat estudiant i fer carrera.

Però, l’any 1932, en Joan Comellas passà d’anar a estudi a treballar al camp. Més que a fer de pagès perquè tocava, o pel fet de ser l’hereu de Cal Menut del Begues, puc dir sense por d’equivocar-me, que ho va ser per vocació. Es delia treballant la terra, en vivia i la vivia. I en contra de l’opinió displicent de molta gent de ciutat, o altres urbanites, que tendeixen a utilitzar la paraula pagès en sentit despectiu, com a sinònim d’ignorant, molts pagesos de Viladecans i el Joan Comellas en concret foren gent ben cultivada. 

Altrament, prou amatents a qualsevol millora en el domini del seu ofici i en el domini de les terres deltaiques, aquella fornada de joves pagesos del temps de la República, no sols visqué dedicat al blat i les garrofes, a la civada i l’alfals, a prendre-li terrenys al secà per fer-ne regadiu, sinó que farts de l’enfadosa cantarella de l’herència Modolell, donaren l’esquena a l’integrisme catòlic i a l’anticlericalisme acomodatici imperants en els anys de la dictadura d’en Primo de Rivera i s’apuntaren en massa a l’estrenada Federació de Joves Cristians de Catalunya fundada pel capellà Albert Bonet i presidida per en Millet i Maristany, a l’hora de la República. Una de les subseccions de la Federació va ser l’obrera, la de la JOC (Joventut Obrera Catòlica), fundada a Bèlgica per Joseph Cardijn. Els valors i mètodes d’aquella JOC belga foren els grans inspiradors de la Federació. Farcits d’un apostolat cristià gens carrincló, oberts a la modernitat, i amarats de catalanisme, se’ls conegué pels “fejocistes” i uns quants d’ells acabaren pagant amb la vida el seu cristianisme i el seu catalanisme durant la guerra civil de l’any 1936.

En Jaume Abril, l’any 1932, va ser qui fundà l’anomenat “grup 67” de la Federació a Viladecans sota l’auspici del llavors vicepresident i metge Pere Tarrés. A dia d’avui, en Pere Tarrés és un dels darrers beatificats de la catòlica. En Joan Comellas en va ser secretari tenint quinze anys i és d’aquesta vivència juvenil, no pas de casa, d’on arrenca la profunda religiositat que el caracteritzà tota la vida. A sol post, bandejades les tomaqueres i les mongeteres, fermat el matxo a la quadra, i desenfaixats ronyons i lloms, molts d’aquells pagesos joves, quan no havien de passar la nit anant al Born o algun altre mercat barceloní per dur-hi el gènero amb el carro, començaven la vida social. Els de la Federació a més a més de fer revisió de vida personal en “cercles d’estudi” i repàs de l’entorn social per ser-hi sal, llum i llevat cristianitzador dins la massa del jovent, es dedicaven a promoure la cultura, l’excursionisme i l’esport. 

“L’entusiasme, és una qualitat essencialment indispensable en tota organització que aspiri a la conquesta de grans masses. És vida, és audàcia, és talent, és, en una paraula, potència creadora. És indispensable que els dirigents visquin un entusiasme penetrant, incisiu, tumultuós, i que sàpiguen portar-lo a la massa i fer-li sentir el calfred de l’emoció.” deia en Pere Tarrés.

Aquesta exaltació de l’ànim en el viure social, que caracteritzà els “fejocistes”, tingué dos moments cabdals en sengles viatges col·lectius que deixaren petjada. El primer fou entre els dies 3 i 11 d’octubre de l’any 1933. Cinc-cents joves de la Federació peregrinaren, en tren, a Roma a retre homenatge al papa Pius XI, visitant Marsella i Gènova en el camí d’anada, Pisa en el de tornada, i Pompeia, Napols i el Vesubi en un dels dies de l’estada. A Roma amén de la recepció papal al Vaticà i visita prèvia de totes les basíliques importants de la catolicitat i de les seves relíquies, visqueren una inoblidable missa a les catacumbes celebrada pel cardenal Vidal i Barraquer i un emotiu via crucis al Coliseu, finalitzat amb un abrandat parlament del fundador, el Dr. Bonet. D’aquí en sortí el lema: “Oració, estudi, acció” que en el cas de Jaume Abril i Joan Comellas es convertí en programa. Van ser els dos únics pelegrins de Viladecans. Però no tot fou religió. Sense anar-hi expressament, van ensopegar amb en Mussolini fent un dels seus discursos en una plaça romana i en sortiren espantats. El meu pare pagà el seu viatge renunciant a la Festa Major i reclamant a l’àvia Angelona la quantitat estalviada al no haver de fer front a les pèrdues de l’envelat que, aquell any, per pluja, els joves de Viladecans degueren afrontar.

Un segon viatge important, també en tren, fou el de l’anada a l’Exposició Internacional de Brussel·les i al Congrés Internacional de la JOC, entre els dies 19 i 29 d’agost de l’any 1935. Collides les mongetes i les esbergínies; sembrats els alls, els raves, i els espinacs; plantades les cols; desats per uns dies caveguets, volants i aixades; i a l’espera dels primers xàfecs i tronades de passada la festa de la Mare de Déu d’agost, en Jaume Abril i en Joan Comellas tornaren a sortir a veure el cel per un forat. En aquesta ocasió, van ser acompanyats per en Joan Miarnau de cal Coix i per l’Esteve Sala de ca l’Estevet en qualitat de simpatitzants “fejocistes”. Els dos-cents cinquanta expedicionaris catalans esmerçaren el primer dia a Lourdes i els tres següents visitant París. Després d’un parell de dies dedicats a l’Expo, els militants de la Federació van participar en els diferents actes del Congrés de Brussel·les i en la manifestació final a l’estadi Heisel. En aquell estadi, on l’any 1985 va morir tanta gent per allau humana en vergonyosa final de la copa d’Europa de futbol, en Joan Comellas constatà el carisma de Joseph Cardijn, fundador de la JOC, que entre altres coses els deia: “Alguns volen oposar l’espiritual i el temporal, com si hi hagués una forma de tenir quelcom espiritual que no fos temporal. Distinció perillosa. L’espiritual ha d’estar encarnat en el temporal i terrenal–. D’aquí que, en molts estaments eclesiàstics, l’acció de la JOC sempre fos considerada massa profana, tot i l’aval del papa Pius XI.

Conjugar el treball personal de llaurar, sembrar, segar, plantar i collir, amb la vida religiosa, amb la socialment compromesa de la Federació de Joves Cristians de Catalunya i amb el seu anar d’excursió, jugar a bàsquet, fer curses de bicicleta, etc., deixà de ser possible en esclatar el 18 de juliol del 1936. Els trets a la coroneta o al clatell de molts capellans que no aconseguiren fugir i la crema d’esglésies i convents a tort i a dret, enviaren la cristiandat catalana a les catacumbes en els primers dies de reacció contra la sublevació militar i de revolució faista.

Andreu Comellas