dissabte, 2 de març de 2013

Monarquia platanera i diner


Tot sovint es descobreixen a Espanya nous casos de corrupció “políticaeconòmica” (tal com sona, ben barrejat i doblement accentuat). Ja en tenim una bona col·lecció que va des dels partits de l’esquerra fins als de la dreta i empastifant també a la monarquia.  
Veig un panorama polític tan i tan brut, podrit i emmerdat (disculpeu el tercer adjectiu, però empastifat seria un mot massa polit per aquest context), que se’m  generen mals pensaments. Un dels pensaments més negres que tinc és el següent: i si resulta que la corrupció a Espanya es regeix per la teoria de l’iceberg? Això voldria dir que caldria multiplicar per vuit el nombre de casos que coneixem ara. Imagineu-vos-ho... Les planes de diaris que s’omplirien i les hores de televisó i de ràdio en les quals es parlaria de la corrupció, si es complís la teoria de l’iceberg.
Si fos així, no dubto que els dos partits polítics majoritaris (PP i PSOE) arribarien ràpidament a un d’aquells acords llampec que ells saben fer, amb la finalitat de modificar immediatament la Constitució. La modificarien per adaptar-la a la nova realitat política de l’estat espanyol i en canviarien la definició de monarquia parlamentària per la de monarquia platanera, que no bananera, ja que en aquest país tenim plàtans i no bananes. Les definicions sempre han estat i són molt importants per a la humanitat i cal que estiguin ben ajustades a la realitat.
Parlant seriosament, he de dir que jo sí que crec en la “teoria de l’iceberg” aplicada a la corrupció. Avui mateix, divendres 25 de gener, s’ha destapat un nou cas d’un polític amb un compte bancari a Suïssa i no serà el darrer. Hem tingut “sort” ja que aquest no arriba als 22 milions d’euros. 
Diuen que cal reformar la llei de finançament dels partits per evitar que hi hagi corrupcions de caire “políticoeconòmic”. Jo crec que no n’hi ha prou amb una sola acció; caldrà fer-ne diverses per anar redreçant de mica en mica la funció política i impregnar-la definitivament de la finalitat de servei als altres, despullant-la de l’obsessió per l’enriquiment econòmic i/o la concentració de poder personal. 
En termes molt generals, penso que caldria evitar l’acaparament excessiu de diner per part d’algunes persones (no només els polítics). Seria un objectiu poc específic, ambigu i, segurament, utòpic. Però no és menys cert que l’excés de diner afecta negativament totes les persones: ens corromp una part del seny i ens podreix l’ànima sencera. 
Ens atrevim a fer-hi alguna cosa? Podem començar a reconèixer, a nivell personal, que molt diner i/o molts béns materials no vol dir molta felicitat? Per posar uns exemples clars i concrets, podríem viure “allargant” la vida del nostre cotxe, rentadora, mobles, etc?
Ramon Cuñé Aiguadé