Viladecans, pocs i marxants Els comerciants i menestrals del poble, el 1913

Matrícula de Contribució Industrial de Viladecans, el 1913. AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans

Com cada any, la mateixa història i la mateixa obligació fiscal. A inicis de l’any 1913, en Bernat Solina i Canals, de 62 anys d’edat, es disposava a pagar, amb lògica desmotivació, la quota anual de l’impost de contribució industrial. En total, gairebé 20 pessetes. Aleshores, Bernat Solina era ajudat en el negoci pel seu fill Isidre, de 27 anys.  Pare i fill compartien feina en el petit taller de carreter, situat a la carretera de Barcelona a pocs metres de la ferreria d’en Rossendo Pont, l’anomenat per tots com a ferrer de la Riera. En Bernat i l’Isidre de cal Carreter i en Rossendo de cal Ferrer de la Riera, regentaven dos del total de gairebé quaranta negocis, al marge dels pagesos, que presentava el poble de Viladecans aquell any.

La contribució o subsidi industrial era l’impost que l’Estat reclamava a tots els comerciants o menestrals del país. Un fet introduït per la reforma tributària decretada pel govern moderat dels ministres Ramón de Santillán i Alejandro Mon, l’any 1845. L’impost consistia en una quota fixa que s’escalonava en tres tarifes, la més important de les quals –l’anomenada tarifa general– determinava vuit classes d’activitats comercials i fins a dotze classes de municipis classificats segons el nombre de veïns. A cada localitat, la quantia de l’impost es calculava en funció del nombre de pobladors i del pes i riquesa comercial existent. Això no obstant, el mateix govern central, per manca de funcionaris, delegava en els ajuntaments mateixos la responsabilitat del recompte dels comerços o professionals locals, així com la posterior recaptació de l’impost. Com a contrapartida, el mateix Estat permetia que els ajuntaments mateixos apliquessin un recàrrec a la quota que Madrid demanava. El recompte, anomenat llibre o fulls de la Matrícula de la Contribució Industrial i de Comerç, s’exposava públicament en la Casa de la Vila el trimestre anterior a l’any fiscal en què comerciants, menestrals i possibles industrials haurien de pagar. Per al nostre cas,  la Matrícula de l’any 1913 esdevé un document indispensable si hom vol estudiar, cent anys més tard, la realitat comercial i menestral del Viladecans als inicis del segle XX. 

En la Matrícula Industrial d’aquell any, Viladecans, amb 1.197 veïns, va pagar 1.122 pessetes d’impost. Qui més pagava (74 pessetes) era el farmacèutic tarragoní Tomàs Mirambell qui dos anys abans s’havia quedat amb l’antiga farmàcia de l’Esteve Guinart, a la carretera. El seguia el modest forn de coure material d’obra d’en Baldiri de cal Barratet (63 pessetes d’impost) i la caldera de coure aram, d’un m3 de capacitat, que l’Antoni Marquès tenia a la carretera núm. 2; negocis que llavors es mostraven com a únics exemples de procediments industrials, a molt petita escala, en un poble encara dominat per l’economia agrària. 

A continuació (amb 45 pessetes de pagament cadascun) seguien l’activitat dels tres cafès del poble, tots tres situats a la carretera de Barcelona. El cafè de l’Isidre Bonet –el qual, el 1917 seria anomenat ca l’Esparter, quan el comencés a portar la família Molas–; el cafè de cal Sastre, conduït per l’antic sastre Francesc Vendrell i el cafè del Pau Ollé de cal Pau del Monges. A aquests tres establiments també es podria sumar la taverna –i alhora carnisseria– d’en Bernat Vilà, al carrer del Sol, situat entre els carrers de Sant Isidre i de Balletbó, a la mateixa casa on anys després s’obriria la Tenda Nova d’en Salvador Codina i Teresa Ribes. 

Per ordre d’importància seguien els negocis enquadrats en la classe desena, dins la Matrícula: és a dir, botigues de roba o merceries. Aquests eren els casos de la botiga d’en Maurici Mateu i la Maria Martínez i la de la Maria Riambau, totes dues al carrer de les Canals. La primera, situada davant per davant de la torre de can Modolell, era també al mateix temps l’únic estanc del poble des de 1889, el qual, pocs anys més tard, es traslladaria a la plaça de la Vila regentat per la mateixa família. La segona era cal Beco, llavors situada al número 6 de la via. Havien de passar alguns anys fins que la botiga de vetes-i-fils de cal Beco es traslladés al mateix carrer de Jaume Abril, gairebé a tocar del seu encreuament amb el carrer de Pi i Margall. 

Finalment, arribava el torn de les carnisseries i les botigues de queviures, anomenades en castellà amb el terme d’abacerías. Mataven carn i la venien després, en Josep Casadó de cal Guenyo (al núm. 15 de l’actual carrer d’Àngel Guimerà, antic carrer de Sant Joan), en Salvador Formosa de cal Tolino, que llavors regentava una botiga a la plaça de la Vila, i la Rosa Miernau de cal Secretari, al núm. 3 del carrer de les Canals. Respecte a les botigues de queviures, totes elles se situaven entre els carrers de Sant Joan, la carretera de Barcelona i el carrer de les Canals. Al primer d’aquests carrers se situaven les botigues d’en Firmo Cònsul (núm. 19), la de cal Ginestar d’en Jaume Molins (núm. 17) i la de cal Somé, d’en Baldiri Molas i Engràcia Sabatés (núm. 15); a la carretera, el document esmenta les botigues d’en Joan Casellas (núm. 17) i d’en Miquel Salisachs (núm. 28); finalment, al carrer de les Canals hi havia els establiments de cal Marxant de Josep Torras i Isabel Pugés (núm. 4), el de Baldiri Miernau (núm. 8) i la botiga que la Francesca Deu –muller d’en Pere Masallach– portava al núm. 9 de la via. 

Un capítol a part el tenia la botiga de cal Tinet on Josep Reguan venia, el 1913, plats i olles, cassoles de terrissa o baldufes per a la mainada. Dins del recompte fiscal, cal Tinet havia de pagar 22 pessetes de contribució pel seu negoci; el mateix que pagaven cadascuna de les carnisseries del poble.

El recompte fiscal deixa per al final als menestrals de Viladecans. Parlàvem al començament de l’article, a títol d’exemple, d’un dels carreters i un dels ferrers, però de carreters també caldria esmentar l’Esteve Nuri (Raval, 8) i de ferrers el Rafael Barnús (Carretera, 20) i el Josep Solina, que aquell mateix 1913 obriria nou taller a la Plaça de la Vila. Pel que fa als fusters, treballaven al poble del 1913 en Francesc Carbonell (Plaça de la Vila, 4) i en Joan Raurich (Raval, 3). De basters també n’hi havia dos, en Jaume Torelló i l’Antoni Monmany, (núm. 32 i 40 de la carretera). Tots ells –carreters, ferrers, fusters o basters– donaven gran servei a la gran majoria de pagesos del poble en les seves tasques quotidianes. 

Al marge d’aquests professionals resta recordar l’espardenyer Jaume Vilà, al carrer Major, 3; el sabater Elies Arnall, que treballava en un taller situat al carrer de la Riera de Sant Climent, davant de l’era de can Sala; el llauner Lluís Durso, a la carretera, 20 i els barbers Josep Roig (Sant Isidre, 1) i Corneli Rodríguez (Plaça de la Vila, 2). 

Deixem per al final a en Pau Satorra i Figueras, el forner del poble des de 1860. El forn estava situat en el mateix lloc on encara avui trobem l’únic forn del carrer d’Àngel Guimerà. Poc després del 1913, el forn es traspassaria a Antoni i Teresa Domènech, tot iniciant una nissaga de forners que manté avui l’establiment obert i ben actiu després de 150 anys de mateixa activitat comercial. 

El llibre de Matrícules Industrials esmenta, finalment el nom del metge local, Roberto López al qual se’l declarava exempt de pagar la contribució. De la mateixa forma, el secretari de l’ajuntament, Jaume Pugés, certificava que llavors a Viladecans no se celebrava cap mercat ni fira. Trigarien alguns anys en arribar els avenços comercials i tecnològics a un poble que no comptava encara amb cap màquina de vapor, ni amb cap motor elèctric o de benzina.  

Xavier Calderé i Bel