O sigui: Tothom fora! Es veu que és l’expressió que fan servir al conclave per tancar portes i començar la feina d’elegir Papa, un dels pocs càrrecs elegibles –encara que molt restringidament– dins de l’Església. De fet, aquest “Tothom fora” encaixa bé dins una institució que ja s’ho ha pres per costum: les decisions es prenen sempre entre els “barons” que diria la Teresa Forcades, barons i ben grans, i ordenats, no fos cas. O sigui que la resta sempre estem “extra omnes”.
És un tic tan interioritzat dins l’Església que costa treure-se’l de sobre fins i tot als més progres. No fa gaire van emetre per TV3 un reportatge titulat “L’Església rebel”, que feia referència a tota la insubmissió civil i eclesiàstica de molts cristians en l’època del nacionalcatolicisme. El signava, entre d’altres, Església Plural, una associació progressista. Però en el reportatge, entre la quinzena d’entrevistats només dues dones, i dels homes gairebé tots eren capellans o ex-capellans. O sigui que el documental resultava d’allò més clerical.
Potser per tot plegat crec que el gest de Benet XVI en plegar és un gest importantíssim, que obre portes. Com a mínim trenca una imatge que a mi em sembla distorsionada del Papa: infal·lible (encara que només quan parla ex-cathedra, o sigui quan fa valer la seva autoritat), màrtir de la causa (a l’estil de Joan Pau II, que considerava més important el seu sacrifici personal que no pas la responsabilitat concreta dins l’Església), i autoritat de les autoritats. De fet, el Vaticà sempre produeix la desagradable sensació que s’hi venera més el Papa que no pas Jesús. Tot plegat té més a veure amb les vanitats i adulacions del poder de qualsevol institució que no pas amb l’Església entesa com a Assemblea –és el sentit original del terme grec– dels seguidors de Jesús, el Crist. Ara Ratzinger deixarà de ser infal·lible i totpoderós. Ha reconegut les seves limitacions i el seu fracàs, cosa que el fa molt més proper al comú dels mortals. Ha tingut el valor de destapar el tema de la pederàstia i com sol passar en aquests casos, n’ ha quedat ben esquitxat.
Amb el seu gest ha col·locat els focus sobre l’imprescindible sanejament de les canonades vaticanes. Els cardenals ja no poden fer veure que no veuen allò que Benet XVI ha fet evident.
I, curiosament, com deia algú no fa gaire, per primera vegada el Papa sembla un home de fe i no un sàtrapa persa (una expressió que Joan XXIII amb sentit de l’humor es va aplicar a si mateix).
Jo sóc catòlica practicant (o practicant a estones, per ser més fidel a la realitat). I sóc crítica amb l’organització de la meva Església, però de fet és una institució que m’estimo i que valoro. I no deixa de sorprendre’m, aquests dies que se’n parla tant, veure el reduccionisme que se’n fa des dels mitjans de comunicació. Dins l’Església hi ha hagut i continua havent-hi pederàstia, interessos econòmics inconfessables, enveges, vanitats (ai, aquests cardenals amb tantes randes, si es veiessin amb els meus ulls!), masclisme, etc. Segurament si els qui diuen representar l’Església no estiguessin tan obsessionats amb el sexe i no es passessin el dia amonestant tothom, no resultaria tan hipòcrita tot plegat. Em dol molt que en un moment en què estem saturats per la corrupció política de tothom qui toca poder, la l’Església no es diferenciï de la resta.
Però per a mi l’Església continua sent aquest espai que m’ajuda a tirar endavant, bo i compartint molts dels valors dels ciutadans no creients. Em posa al davant dia sí i dia també que Déu vol un món just per a totes les persones, especialment per a les més pobres i que es refia de cadascun de nosaltres (cristians o no) per fer la feina. Al costat de l’exigència, hi ha l’acolliment, l’acompanyament mutu, el perdó quan no estic a l’altura, el sentit de festa. Sense seguretats ni varetes màgiques. Valoro la contemplació i l’espiritualitat. L’Església és molt més plural i casolana d’allò que els mitjans de comunicació –i ella mateixa– ens posen al davant. Jo, en lloc de l’Extra omnes més aviat diria: tothom hi és benvingut, que ja no recordo com es diu en llatí.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada