diumenge, 10 de març de 2013

Els noms de les persones en la parla viladecanenca de fa cent anys


Jo crec que a tot el territori del Delta del Llobregat i de la Baronia de l’Eramprunyà se li pot aplicar allò que Jaume Codina deia a propòsit del Prat: que va ser, fins no fa pas tant, un territori aïllat, “a les portes de Barcelona però increïblement lluny” (El delta del Llobregat i Barcelona. Gèneres i formes de vida dels segles XVI al XX, Edicions Ariel, 1971, pàgina 432).
Quan va començar la industrialització, i més encara després amb la immigració i la globalització, aquest aïllament va desaparèixer, i ara estem sotmesos a totes les influències. Però fins aleshores, i tot i que per aquí arribaven aires de modernitats diverses, podem dir que, en el nivell de les formes de vida, és a dir, en qüestions com el vestir o el parlar, realment, estàvem increïblement lluny de Barcelona. I a Viladecans, probablement, més encara que als altres pobles, per la manca d’un esquelet social mínimament sòlid que facilités les influències foranes.
Una de les conseqüències positives d’aquest aïllament és que s’han pogut mantenir, i es mantenen encara, formes de parlar molt genuïnes, molt poc contaminades, molt profundament arrelades. Encara ara podem sentir, en els membres de les famílies amb arrels viladecanenques més profundes, un munt de paraules i expressions que certifiquen aquesta situació increïblement allunyada de la parla més estandarditzada que tindria com a emblema la parla de Barcelona. I això, en dos nivells diferents: per una banda, en les paraules i expressions; i per una altra, en el que anomenaríem estructures lingüístiques, la xarxa bàsica de la llengua en la qual les paraules s’insereixen, i que segurament és més important que les paraules mateixes.
Tot això, però, ara està canviant a tota velocitat. Fa anys que vam deixar la faixa i el mocador de cap, i juntament amb la nova forma de vestir ens va entrar també una forma més globalitzada de parlar. Però tot i així, com que la llengua està més enganxada a l’ànima que no pas el vestit, la llengua encara perdura i encara la podem repescar. Segurament que nosaltres som els últims que ho podem fer, i per això val la pena de dedicar-hi alguns esforços. De fet, fa un temps vaig publicar en aquesta revista una sèrie d’articles recollint “paraules en perill d’extinció”, que pot ser l’inici d’un treball futur més ampli. I, en aquesta mateixa línia va ara aquest article, dedicat a les característiques peculiars en la manera d’anomenar les persones en el Viladecans de fa cent anys, i que va perdurar fins ben ençà, i que en molts casos encara perdura.
Doncs som-hi. Fixeu-vos en aquest senyor de la foto que il·lustra aquesta pàgina. És el meu besavi, que està aquí acompanyat de la meva àvia i la meva mare, que li tapen el braç i la cama que va perdre en sengles accidents laborals de la seva vida de pagès. Es deia Roc Balletbò. Com es pot veure, era un senyor gros, sòlid, que imposava. Però li deien el Roquet. Ell era el Roquet, i a casa seva era a cal Roquet. I tota la vida el van anomenat amb aquest diminutiu. Sembla mentida.
I és que aquesta seria la primera característica a destacar en la manera d’anomenar les persones. Els noms, molts noms, s’usen en diminutiu, i en diminutiu duren tota la vida, per molt respectable i rellevant que sigui qui duu el nom. Peret, Pepet, Roquet, Antonet, Tonet, Roquillo, Pepito, Merceneta, Laieta, Treseta, Tressita, Nita, Nitu, Bielet, Sisquet, Marieta, Joanet, Antonieta… Tants com vulgueu. Alguns d’aquests, per cert, són noms d’origen castellà, però d’això ja en parlarem després. 
La segona característica és que la gent no té cognoms, i a vegades ni nom. Bé, sí que en té, però és com si no en tingués. Si sou viladecanencs o viladecanenques del poble antic i us atureu un moment a pensar-hi, us adonareu que teniu una colla de gent coneguda de la qual no sabeu els cognoms i a vegades ni el nom. Abans, la gent es deia, i molts es diuen encara, pel nom de la casa: la Montserrat de cal Banato, o la Tressita de cal Forner, o el Siscu de cal Riveró. I més encara: a vegades, com el Xim-xim, o el Tomacaire, o la Nofre, simplement eren coneguts amb el nom de la casa, així tal qual, com si aquell fos el seu nom propi. I encara hi havia una altra possibilitat, que és la dir-se pel nom del pare o de la mare: el Peret del Sèbio, el Nitu de la Ferrera o, en el meu cas, el Josep de la Merceneta. 
Tercera característica. La fenimització del noms. Un dia parlàvem de la guerra amb una persona gran, i ella s’anava referint a gent que havia intervingut en tal cosa o en tal altra, fins que, en un cert moment, em va parlar de “les Putxes”. No vaig gosar preguntar qui eren, per no quedar com un ignorant, fins que vaig endevinar, per la conversa, que les Putxes eren les filles de l’alcalde republicà Llorenç Puig, el qual, com que no era de Viladecans, era conegut pel nom i el cognom propis, perquè no tenia nom de casa. Doncs bé: de Puig, Putxes. I les Marxantes de cal Marxant, i la Jovita de cal Jovito, i la Magina de cal Magí, i la Conrada de cal Conrado. D’entre aquest costum de feminitzar els noms, el cas més emblemàtic és, sens dubte, el d’una persona tan rellevant com la Magdalena Modolell, a la qual un cert nombre de gent (potser la menys respectuosa) coneixia com la Madorella. Modolell costa de pronunciar i és més fàcil dir Madorell. I com que era una dona, Madorella.
I última característica, que abans ja he apuntat. Fransiscu, Nitu, Nita, Pepitu, Níssiu, Sèbiu… O sigui Francisco, Juanito, Juanita o Anita, Pepito, Dionisio, Eusebio… Són molts els noms d’origen castellà que s’utilitzaven a Viladecans. Uns noms, certament, profundament arrelats. Però atenció. Aquests noms són d’origen castellà, però han estat fagocitats, deglutits i digerits per les estructures lingüístiques pròpies del català: i és que aquí, les estructures lingüístiques eren molt potents, i les paraules s’hi incorporaven segons aquestes estructures. Això es veu, sobretot, en dos fets: el primer, el més obvi, és  la pronúncia: Fransiscu, sense cap ressò de la pronúncia original castellana de Francisco. I el segon, i més rellevant, la manera de retallar els noms: en castellà, es retalla pel final i es manté el començament (Marga, Sebas, Tere, Merche…); mentre que en català, es retalla pel començament i es deixa sencer el final, com és el cas de Ton, que ve d’Anton, Biel, de Gabriel, Laia, d’Eulàlia, Cesc, de Francesc, o Txell, de Meritxell. I així és com són retallats aquells noms d’origen castellà: de Fransiscu, Siscu; de Dioníssiu, Níssiu; d’Eussèbiu, Sèbiu. I les paraules fan llavors el seu propi recorregut, de manera que de Siscu se’n pot fer el diminutiu Sisquet, una paraula en la qual cap castellà podria reconèixer l’originari Francisco. Ja sé que no és així, però es podria dir que Sisquet és una paraula absolutament catalana. I encara hi ha una cosa més sofisticada: aquí, el nom de Joan es deia Joan, evidentment; però resulta que, al costat del diminutiu normal que és Joanet, també s’utilitza un diminutiu en castellà mig catalanitzat, Juanitu (pronunciant la “J” com en castellà). I aleshores, es retalla a la catalana el diminutiu, i queda Nitu. Jo crec que això mereix un monument a l’enginyeria lingüística. 
Josep Lligadas