La manca d’habitatge és un greu problema estructural en què convergeixen moltes circumstàncies. La més notòria és el nul interès durant molts i molts anys per part de les administracions públiques per disposar d’un parc públic d’habitatges, o el fet que el pressupost que s’hi dedica és escàs, però també hi compten altres causes, com el creixement de les llars unifamiliars, que incrementa fortament la demanda, o la distorsió causada, en preu i disponibilitat, pel lloguer per a activitats turístiques. Qui més hi pateix són els joves i la població immigrada, perquè també són els qui es troben en pitjors condicions laborals i econòmiques.
Viure sense habitatge, o haver de canviar constantment de domicili per anar cada cop a circumstàncies més precàries, és sens dubte un passatge cap a la marginació, amb gravíssimes conseqüències en la salut física i mental i amb un camí de retorn cap a la “normalitat” llarg i complex. És per això que augmenta el sensellarisme, un fenomen que a Viladecans cada cop és més visible, tot i que fa molts anys que sabem que molta gent malviu en el terme municipal, però en espais allunyats del nucli urbà.
La instal·lació, per dir-ho així, d’un parell de persones en un lloc tan cèntric com el porxo de la parròquia de Sant Joan no ha passat desapercebuda. Des del mes de novembre passat al matí era possible veure-hi una o dues persones dormint-hi, fins fa pocs dies. Ja no podem fer veure que el problema no existeix. És més, fa poques setmanes es va fer pública l’expulsió de les 180 persones que vivien de forma permanent a l’aeroport del Prat. Una expulsió que va ordenar AENA i que es va fer sense preveure cap dispositiu social de suport. Per tant moltes d’aquestes persones s’han distribuït entre els municipis propers a l’aeroport.
Però aquest no ha estat únicament el problema detectat per la parròquia. De fet em comentava el rector, Fredi Esteve, que en els darrers mesos ha estat constant la demanda de suport en matèria d’habitatge, de diverses persones i famílies. Algunes han dormit en el porxo, a d’altres ha estat possible ajudar-les, bé a trobar una feina, bé a contactar amb els seus familiars, bé a rebre ajut d’alguna institució. Ha estat rellevant en tot això el suport tant dels Serveis Socials de Viladecans com el de la Creu Roja.
El problema és que aquest suport institucional de vegades és insuficient, perquè la derivació a centres que sí que tracten el sensellarisme, a Barcelona, o a d’altres poblacions de la nostra comarca, sol aportar solucions provisionals, a curt termini. Però no sempre aconsegueixen tractar les qüestions de fons, que van des de problemes de salut mental, a addiccions, a la regularització de la documentació i, per descomptat, a l’assoliment d’una feina i d’un habitatge. Ho explicava molt bé l’Agustí Martí en els números 184 i 185 del Punt de Trobada.
Per a les persones estrangeres, l’amenaça de ser internat en un CIE (Centre d’Internament d’Estrangers) no afavoreix gens la cosa, com tampoc l’escassetat de recursos especialitzats. No és només una qüestió que hi hagi prou bons professionals, que també, sinó sobretot d’establir vincles de confiança amb unes persones molt i molt vulnerables, amb baixa autoestima, i generalment atemorides. Val la pena en aquest sentit conèixer la tasca d’Arrels, una entitat amb una gran experiència en aquest camp. Si us interessa el tema, no us perdeu aquest reportatge al programa Signes dels Temps de TV3.
Amb tot, hem de desprendre’ns de la idea que per sortir del cul-de-sac del sensellarisme nosaltres tenim la solució i els afectats només han de seguir les nostres indicacions, carregades de bons desitjos. Cal fer una cosa gens fàcil i aparentment contradictòria: respectar la seva llibertat i alhora evitar que determinades situacions es cronifiquin. Per aquest motiu em temo que després d’haver fet diversos intents de suport amb la persona que quedava al porxo de la parròquia, els serveis socials van recomanar evitar que s’allargués més el període d’ús del porxo, que, al cap i a la fi és un espai privat, que pertany a la parròquia.
Una decisió incòmoda, que ha provocat protestes, enraonades, però que en aquest cas crec que no s’ha pres a la lleugera ni s’ha aplicat barroerament. Aquesta incomoditat que ens genera a tots plegats, perquè ens posa davant d’una necessitat d’acollida que a tots ens costa d’assumir, hauria de servir per instar a resoldre el tema de l’habitatge, a modificar i humanitzar la llei d’estrangeria, i a crear més equipaments especialitzats que realment puguin ser eficaços per a aquestes persones que mereixen ser tractades amb dignitat.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada