Ens ha arribat a la redacció del Punt de Trobada aquest article publicat l’any 1982 en el número 744 de la revista “Canigó” per Trini Farré, viladecanenca, militant republicana i dona del primer alcalde democràtic de Viladecans, Joan Masgrau. Un bon retall de memòria democràtica.
El vaig conèixer a París, però per descriure com va ésser he de fer un xic d’història.
Deixant Catalunya fugint del feixisme, com ho feren tants i tants milers, ho vaig fer conjuntament amb un íntim amic seu: en Mateu Fernández de Soto, la seva muller i el seu fill. Anàvem en un camió de l’exèrcit de l’Estat Major que ens proporcionà el comandant Gilaberte del mateix cos i que a més ens confià una filla seva d’uns dotze o catorze anys. Tots junts emprenguérem el dolorós camí de l’exili.
Després de dues nits retinguts a la frontera vam passar el Portús, on hi havia els locals de l’UGT. Vam deixar el camió que portava a més del nostre equipatge, material de guerra (metralladores, fusells i municions). El viatge fins al Portús fou molt accidentat: mentre passàvem per la costa vam haver d’abandonar el camió i allunyar-nos diversos cops a causa dels metrallamens de l’aviació del general Franco.
Del Portús i camuflats dins una camioneta de repartir pa, el xofer de la qual era membre del Socors Roig, vam passar els controls dels gendarmes que el coneixien i li donaven pas, vam arribar a Perpinyà. De Perpinyà sortírem a l’endemà cap a Canet Plage i ens instal·làrem en una mena de torreta moblada que ens proporcionà el Socors Roig.
En Soto es posà en contacte amb en Picasso que ràpidament envià la documentació necessària acreditant que ell es feia càrrec de la família, com recordo que també ho féu amb l’escultor Viladamat. Al cap d’un mes deixàvem Perpinyà, ells cap a París i jo cap a Tolosa on tenia família.
El mes d’abril sortia jo a reunir-me amb ells per anar a treballar al SERE (Servei d’Evacuació de Refugiats Espanyols). El mateix dia de la meva arribada a París vaig conèixer en Picasso que es va presentar a l’hotel Juies Chaplin, en el cor de Montparnasse, on també estaven instal·lats fent vida comú amb ells, el Soto, els seus nebots Xavier i Josefin (aquest últim no fa gaire temps va exposar a Barcelona), i des d’aleshores fou gairebé diari el contacte, ja que tots els vespres ens reuníem al cafè de la Rotonda i, entre bromes i reflexions, passàvem la vetllada. En Picasso solia venir acompanyat per una xicota fotògrafa de la qual encara recordo les seves mans color marró a causa dels líquids de revelar, i les seves cames sense mitges on Picasso s’entretenia a pintar uns rams de flors i fulles, pintures que ell mateix anava variant dia a dia segons l’humor que tenia. Tot molt divertit! Vàrem arribar a tenir llargues converses tots dos recordant i passejant-nos mentalment per Barcelona. Ell recordava i jo enyorava...
Un dia vam anar a visitar-lo al seu pis de la rue Boettie on tenia aleshores per única companyia una mena de criat ja vell que poca cura podia tenir per atendre aquell desori: pintures, revistes, diaris, etc. No hi havia cap cadira buida. Li vaig preguntar com s’hi entenia i ens digué que en aquest desordre hi trobava el seu ambient i que la netedat havia d’ésser a mitges per poder disfrutar-ne les dues parts. Seguidament vam visitar un dels dos estudis que tenia i com treballava i ens ensenyà algunes de les seves obres, moltes a mig acabar com solen fer tots els pintors, però això sí, totes basades en el seu estil cubista. Recordo que em va preguntar el meu parer, i que per no opinar li vaig dir que era del tot neòfita en pintura. Aleshores amb en Soto vam anar a l’altre estudi on hi havia obres d’una altra època seva que estaven segellades judicialment, ja que havia de compartir el seu valor amb la seva muller Olga, de la qual s’havia divorciat. Devia tenir jo alguna expressió d’admiració quan ell em digué: «Això ja t’agrada, i és natural perquè la pintura ha d’entrar pels ulls, no per la imaginació, però els temps canvien i la gent vol això...». També tinc present l’ajut que donà anònimament a molts dels refugiats dels camps de concentració i d’una manera molt singular al Casal de Cultura. A París s’organitzà una exposició d’obres artístiques dels refugiats, amb materials molt diversos: des de pastilles de sabó treballades representant alguna cosa, a mobles en miniatura confeccionats amb les fustes que el mar llençava a les platges; recordo especialment un joc d’escacs en miniatura que era una meravella. També dos caps de nines en terra roja, em sembla d’un tal Rebull, que em van cridar l’atenció, car tenien els ulls de vidre, cosa que mai havia vist. I tantes i tantes obres que Picasso adquiriria a tort i a dret donant preferència als menys afortunats per l’esforç d’imaginació que representaven. Diuen que era comunista. Jo no ho sé, perquè mai parlàrem d’aquest tema. Ara bé, era un antifeixista, i també com tothom sap era antitotalitari. Recordo la resposta que donà a en Soto quan aquest dubtava d’exiliar-se a Mèxic o a l’URSS. Ell li digué: «Ets tu qui t’has de decidir, però no oblidis que les gàbies encara que siguin d’or sempre són gàbies».
Aquest contacte amb Picasso durà fins el mes de setembre quan va esclatar la Segona Guerra Mundial i fins l’any 49, i per tal de saber què se n’havia fet, dels Soto, li vaig escriure i em respongué que en Mateu havia mort. Ara lamento que un cop a Espanya, al cap de poc temps, i en un cinema de Sant Boi, em prenguessin la cartera per tres motius: perquè la cartera era un record entranyable del meu pare, perquè hi havia una carta del meu sogre que ens aconsellava al meu company i a mi que en cas de tornar a Espanya ho féssim legalment casats i perquè hi contenia la carta de Picasso que avui seria la prova del meu contacte amb ell.
Trini Farré i Gili
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada