Probablement la Mohn sigui una de les empreses més emblemàtiques de Viladecans, amb el permís de la multinacional Roca que compartim amb Gavà. És l’empresa de transport públic que enllaça bona part del Baix Llobregat amb Barcelona, també amb els municipis veïns i que té la seu al carrer Migdia, ben a prop de la plaça de la Vila. Els seus orígens es remunten als anys 20 amb l’empresa IMPEX dedicada al transport de mercaderies. Una central que a poc a poc va obtenir els permisos per transportar persones entre Castelldefels i Barcelona passant pels municipis de Gavà, Viladecans i Cornellà.
El nom actual prové del ciutadà d’origen alemany Walter Mohn, que va ser nomenat apoderat de l’empresa l’any 1931. En aquesta època es va renovar bona part del seu parc mòbil arribant a una flota de 10 vehicles als inicis de la Guerra Civil. Poc després es constituïa com a societat amb el nom de Mohn SL. A mitjans dels anys 50 l’empresa va passar a mans catalanes i des d’aleshores fins avui. Amb tot, sembla just que s’hagi mantingut el nom de l’empresari alemany perquè -segons les fonts consultades– va ser clau en l’articulació dels serveis a la comarca i va absorbir de forma progressiva altres empreses similars, donant lloc a l’actual.
Últimament la Mohn ha estat notícia per les vagues (massa sovint encobertes i sense previ avís) dels seus treballadors per reclamar millores laborals. Sense dubtar de la legitimitat i, fins i tot, de la necessitat d’aquestes mesures, sorprèn constatar com la plantilla o, millor dit, el comitè d’empresa acostuma a anar de remolc de les mobilitzacions que inicien mesos abans els seus companys de TMB a Barcelona. Ja podríem importar també a Viladecans altres tendències de la gran capital, com gaudir d’una xarxa de metro o de tramvia que doni alternatives reals i efectives a l’ús del cotxe privat. Però això seria propi d’un país civilitzat.
Més recentment, la Mohn també ha aparegut als mitjans (El Periódico, 9/6/2009) perquè les cotxeres se li han quedat petites. Durant uns mesos i fins que no s’enllesteixin unes instal·lacions provisionals a Gavà, una setantena d’autobusos dormen al ras en un polígon industrial al costat de la C-32, a prop del BarnaSud. L’augment de noves línies, com la que enllaça per fi amb l’aeroport del Prat, i de la flota del Nitbus ha provocat aquesta manca d’espai que obliga l’empresa a ocupar aquesta zona amb el permís de l’Ajuntament de Gavà. La solució definitiva passaria a mig o llarg termini per la construcció d’una gran cotxera a la zona industrial de Viladecans, suposem que alliberant les actuals instal·lacions al carrer del Migdia per fer-hi... Qui ho endevina?
Sense tenir a mà cap estudi, és evident que la Mohn té molts usuaris a Viladecans. Ofereix un servei públic del tot necessari per als estudiants universitaris, per a la gran quantitat de persones que treballen a Barcelona, per a la gent gran que ha d’anar al metge, per als qui van de compres... Estic segur que part d’aquest èxit té a veure amb el trist privilegi que tenim com a ciutat sense estació de tren, a diferència d’altres municipis veïns més avantatjats com Gavà, Castelldefels o Sant Boi amb els Rodalies o els Ferrocarrils al mateix centre de la ciutat. Aquí ens hem de conformar amb un baixador ubicat allà on Jesús va perdre l’espardenya, és a dir, lluny dels principals nuclis habitats (encara falten anys per omplir les 10 (!) torres de Vilamarina que han hipotecat de per vida el nostre castigat skyline). Però també és just reconèixer altres motius del mateix èxit: els autobusos acostumen a ser molt puntuals (llevat de problemes aliens en el trànsit) i la freqüència de pas és més que acceptable. Llarga vida al transport públic.
El nom actual prové del ciutadà d’origen alemany Walter Mohn, que va ser nomenat apoderat de l’empresa l’any 1931. En aquesta època es va renovar bona part del seu parc mòbil arribant a una flota de 10 vehicles als inicis de la Guerra Civil. Poc després es constituïa com a societat amb el nom de Mohn SL. A mitjans dels anys 50 l’empresa va passar a mans catalanes i des d’aleshores fins avui. Amb tot, sembla just que s’hagi mantingut el nom de l’empresari alemany perquè -segons les fonts consultades– va ser clau en l’articulació dels serveis a la comarca i va absorbir de forma progressiva altres empreses similars, donant lloc a l’actual.
Últimament la Mohn ha estat notícia per les vagues (massa sovint encobertes i sense previ avís) dels seus treballadors per reclamar millores laborals. Sense dubtar de la legitimitat i, fins i tot, de la necessitat d’aquestes mesures, sorprèn constatar com la plantilla o, millor dit, el comitè d’empresa acostuma a anar de remolc de les mobilitzacions que inicien mesos abans els seus companys de TMB a Barcelona. Ja podríem importar també a Viladecans altres tendències de la gran capital, com gaudir d’una xarxa de metro o de tramvia que doni alternatives reals i efectives a l’ús del cotxe privat. Però això seria propi d’un país civilitzat.
Més recentment, la Mohn també ha aparegut als mitjans (El Periódico, 9/6/2009) perquè les cotxeres se li han quedat petites. Durant uns mesos i fins que no s’enllesteixin unes instal·lacions provisionals a Gavà, una setantena d’autobusos dormen al ras en un polígon industrial al costat de la C-32, a prop del BarnaSud. L’augment de noves línies, com la que enllaça per fi amb l’aeroport del Prat, i de la flota del Nitbus ha provocat aquesta manca d’espai que obliga l’empresa a ocupar aquesta zona amb el permís de l’Ajuntament de Gavà. La solució definitiva passaria a mig o llarg termini per la construcció d’una gran cotxera a la zona industrial de Viladecans, suposem que alliberant les actuals instal·lacions al carrer del Migdia per fer-hi... Qui ho endevina?
Sense tenir a mà cap estudi, és evident que la Mohn té molts usuaris a Viladecans. Ofereix un servei públic del tot necessari per als estudiants universitaris, per a la gran quantitat de persones que treballen a Barcelona, per a la gent gran que ha d’anar al metge, per als qui van de compres... Estic segur que part d’aquest èxit té a veure amb el trist privilegi que tenim com a ciutat sense estació de tren, a diferència d’altres municipis veïns més avantatjats com Gavà, Castelldefels o Sant Boi amb els Rodalies o els Ferrocarrils al mateix centre de la ciutat. Aquí ens hem de conformar amb un baixador ubicat allà on Jesús va perdre l’espardenya, és a dir, lluny dels principals nuclis habitats (encara falten anys per omplir les 10 (!) torres de Vilamarina que han hipotecat de per vida el nostre castigat skyline). Però també és just reconèixer altres motius del mateix èxit: els autobusos acostumen a ser molt puntuals (llevat de problemes aliens en el trànsit) i la freqüència de pas és més que acceptable. Llarga vida al transport públic.
Josep Ginjaume
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada