Un bon alcalde

Un bon alcalde, i en general un bon equip de govern, no hauria d’haver permès que en el ple del passat mes de novembre s’aprovés el Pla Local d’Habitatge 2008-2010, amb tan poc consens. Només l’equip de govern va votar-hi a favor, cosa que representa un autèntic fracàs. El PLH és prou important com perquè el govern municipal busqui el màxim consens. I ho dic després d’assistir a aquell ple, on l’oposició va raonar i fonamentar sòlidament els motius pels quals va votar en contra d’aquest PLH, contràriament als febles i ridículs arguments que l’equip de govern (PSC i ICV-EUiA) va manifestar. Va fer la sensació que el PLH s’havia d’aprovar fos com fos, passant olímpicament del que l’oposició i la ciutadania opinés. Un bon alcalde, un bon regidor d’urbanisme, un bon tinent d’alcalde, i en general un bon govern hauria d’haver ajornat l’aprovació per a un altre ple, escoltar l’oposició política i a la ciutadania, i seguir treballant per aprovar un PLH amb el màxim consens, donada la importància d’aquest pla de ruta en l’habitatge de Viladecans. Però no, no tenim ni un bon alcalde, ni un bon equip de govern, i en coses com aquestes és on més s’evidencien la prepotència i l’autoritarisme que la majoria absoluta imposa aquest govern. I els motius pels quals no aprovar aquest PLH són fonamentats:El pla, ja l’hem criticat en un munt d’articles i no em repetiré, però resulta evident que calcula les necessitats d’habitages en base a estimacions fetes el 2007 i 2008, abans de la crisi actual, i per tant pressuposa un creixement de la població irreal (menys immigració, i menys compra de pisos). Caldria canviar la hipòtesi de treball: d’un creixement mig-alt, a un de moderat o fins i tot baix.També hem criticat que la participació ciutadana ha estat molt dirigida i simplement per complir l’expedient. Caldria fomentar que la població pugui modificar el PLH, i no dir la seva sense possibilitat real de canviar el document. I és que en el procés participatiu es va exposar el document del PLH, però no es va donar opció a canviar ni una coma. Tot plegat, com va dir l’oposició, una “pantomima”. Jo diria una presa de pèl. Un bon alcalde tampoc no hauria d’actuar com ho va fer el nostre, el veí Carles Ruiz, després que un membre de la Plataforma SOS Delta presentés el manifest pel qual aquesta entitat s’oposa al projecte Barça Parc a tocar de la zona protegida, i en plena zona agrícola de Viladecans. Literalment va obviar a aquest jove, i la seva intervenció. Després, alguns partits polítics com el que ens governa a Viladecans, s’omplen la boca amb participació ciutadana, i que cal fomentar que el jovent s’impliqui en política, etc., etc. El senyor Ruiz va menysprear a un jove viladecanenc, i al conjunt de ciutadans que formen aquesta plataforma cívica. Si, senyor Ruiz, la seva actitud va ser democràtica només per llei, però no per sentiment. I això és certament molt greu. Vostè no va donar la talla que Viladecans es mereix, i la seva actitud és sense cap dubte una de les causes que a Viladecans hi hagi l’abstenció que tenim... però em sembla que això a l’equip de govern ja li està bé, lamentablement. Potser m’equivoqui, perquè a diferència de vostè, em puc equivocar... però és el que observo. No tenim ni un bon alcalde, ni un bon equip de govern. Cal doncs treballar des de la societat civil perquè a les properes eleccions municipals les coses canviïn. Jordi Mazon Bueso

Aprenent a conviure

El passat 3 de desembre tingué lloc una sessió del Consell de la Convivència i la Ciutadania de Viladecans, que justament acaba de complir els seus primers quatre anys i que, per tant, ha renovat també bona part dels seus membres. De fet he pres part en el Consell de diferents maneres. Durant un parell d’anys va ser per la meva feina com a assessora municipal i en vaig ser secretària. Després ha estat senzillament per ganes de ser-hi, com a representant d’alguna entitat (en tinc unes quantes per triar, això rai!), però sobretot perquè hi crec: crec que vivim un moment en què cal afirmar els drets de ciutadania, en què cal estar atents a formes de convivència que per a la majoria de nosaltres resulten noves, tenint en compte que, sobretot la vida quotidiana frec a frec amb persones que sovint percebem tan llunyanes, ens fa resituar les nostres creences, la nostra manera de viure i de pensar el món, cosa que de fet és un bon exercici però que a molta gent li fa por. I estic convençuda també que la bona convivència no es fa per decret, sinó per convenciment i, per tant, la principal iniciativa ha de sortir de la gent.El Consell de la Convivència també ha estat un bon exercici de participació ciutadana. Al principi, cal dir-ho tot, no només per l’estil de les dues regidores que se n’han ocupat (Rosa Llop i Idoia Baixench), sinó perquè els dos primers anys, per no tenir, no teníem ni pressupost (això del govern en coalició està lluny de ser una col·laboració fàcil) ni, cal reconèixer-ho, un projecte gaire definit. Es va optar, doncs, per partir de les propostes i de l’experiència de la gent. I jo crec que s’han donat algunes qüestions ben interessants: la gent que hi participava va fer bones propostes i la presidència del Consell les va assumir com a pròpies i va decidir tirar-les endavant. I aquí hi ha jugat, per part municipal, el reconeixement que els ciutadans són capaços de fer coses interessants i que quan és així val la pena potenciar aquestes activitats. Unes activitats que potser no són de la mena que als polítics els agrada lluir: no se les han inventat ells, no són especialment novedoses, tenen en compte ciutadans, com els estrangers, que alguns es miren amb recel perquè no només no voten sinó que col·laborar-hi gaire pot treure vots, i, sobretot, no hi tenen gaire protagonisme. De les activitats que ha dut a terme el Consell en destacaria especialment tres:la Xarxa Parlar per Conviure: és a dir la coordinació i la potenciació de l’aprenentatge informal del català i del castellà, tant per a persones d’origen estranger com a per a veïns de la ciutat que fa molts anys que hi viuen però que mai no han parlat català.l’organització de l’Entrellaça, la festa multicultural de Viladecans que, amb bon criteri, ha defugit edicions espectaculars per promoure que el que es fes tingués com a protagonistes les entitats de Viladecans, encara que el treball fos més lent i menys lluït, però sens dubte més sòlid de cara al futur.la formació de voluntariat (també menys lluïda que regalar-los samarretes o bosses de colors, que és el que de vegades s’estila en aquests camps..., però molt millor, crec, com a reconeixement de la seva feina i com a millora de la qualitat de la seva tasca) i la formació en general sobre multiculturalitat. Una formació llarga (85 hores, el primer any!) que ha donat peu a d’altres iniciatives, com el grup GIM, que ara ha trobat dificultats però que jo crec que a la llarga se’n sortirà, perquè una bona gestió multicultural és bàsica per a la cohesió social.Tot això s’ha eixamplat amb activitats sobre la Pau, sobre els Drets Humans... De fet el tema d’immigració és només una de les tasques a desenvolupar en un consell d’aquesta mena. A la darrera reunió, en què es parlà dels drets civils, s’abordaren també altres temes com l’abús de les companyies de subministrament sobre els consumidors, l’aplicació de taxes il·legals sobre la població immigrada, o les dificultats de mobilitat de les persones que van en cadira de rodes. I jo encara hi afegiria que també una mirada sobre la convivència amb la discapacitat no ens faria cap mal.En fi. Molta feina per davant. Crec que les entitats faríem bé de participar-hi activament, perquè el Consell de la Convivència funciona i funciona molt bé. Sobretot funciona en la mesura que els seus integrants estem disposats a implicar-nos-hi. I crec que la regidoria fa una molt bona feina.Mercè Solé

El passat mes de novembre Joan Saura va dir als membres del Tribunal Constitucional que per haver assumit el paper d’actors en les disputes electoralistes, que no polítiques, de PSOE i PP, en comptes de complir amb les obligacions del seu càrrec, han deteriorat la més alta magistratura de l’estat de dret, i els va convidar a dimitir.Si bé no és descartable que l’actuació de Joan Saura formi part d’una actuació coordinada del Govern de la Generalitat, m’agradaria creure que ho ha fet per tres motius principals: en defensa de la sobirania del poble català i de la seva voluntat expressada en referèndum, en defensa de la qualitat democràtica representativa dels partits catalans i del Parlament, i per últim, en defensa de l’estat democràtic a Espanya i de les seves institucions: el Congrés i el Senat.Com a bon malpensat estic convençut que PP i PSOE especulen amb que si triguen uns quants mesos s’acostaran les eleccions i podrien trobar-se complicacions no desitjades, per la qual cosa pensen que ara és el moment d’acabar la partida, que ara és l’hora dels fets consumats. Com a bon malpensat crec que PP i PSOE no ens consideren ciutadans amb sentiments i fidelitats, sinó simples vots per inclinar la balança.I mentrestant, que ens passarà als catalans? Doncs, a la meva forma d’entendre, quedarem tàcitament dividits: els que consideren que Catalunya no els aporta res que no els hi aporti Espanya, els que consideren que l’única alternativa al rebuig que ens mostra una certa Espanya és la independència, i els tercers en discòrdia que seguirem buscant complicitats pel federalisme en l’Espanya no acomplexada.La clau de la resposta catalana està en que PSC i CiU siguin capaços d’embastar un acord sense partidismes. No perquè siguin més espavilats sinó perquè sobre ells caurà la responsabilitat del fracàs en cas d’una resposta no unitària. Tots dos partits hauran de gestionar els interessos de les tres Catalunyes, totes tres amb representació en quasi tots els partits.Amb la primera ho tenen fàcil perquè són gent molt adaptable, no hi ha hagut cap avanç autonòmic en el qual no s’hagin feliçment integrat. Amb la segona està francament difícil. L’Estatut els és un mal menor i la supèrbia del PP fa venir el vent de cara per referèndums i exaltacions d’independentisme. La demagògia és avui dolça a les orelles i facilita pressionar a l’alça, inclòs passar d’Estatut i demanar directament la independència.PSC i CiU hauran de ser molt hàbils per navegar amb seny en aquestes aigües trasbalsades per la rauxa, però també ho hauran de ser els independentistes que miren lluny sense apuntar-se als oportunismes. Amb els tercers en discòrdia, els federalistes, tampoc no tindran problemes. L’Estatut va en la nostra direcció, podem impulsar l’Espanya sociològica, però no deixar-la enrera. Avui ens endarrereix, perjudica i preocupa la falta d’unicitat en la resposta catalana i mirarem de posar les coses fàcils a PSC i CiU.Si calgués aprovar al ple de l’ajuntament una declaració conjunta relativa a la decisió del Tribunal Constitucional, si calgués marxar a Barcelona sota una pancarta unitària, seria una constatació més de que la batalla per la convivència no és fàcil i no podem defallir.

Xavier Ramírez

Ballades de sardanes a Viladecans 2010

Un voluntariat al Marroc

Són les quatre de la tarda i el termòmetre marca 49ºC. Comença a bufar el vent, s’apropa una tempesta de sorra. Passat el pont es veuen els murs del pati de l’escola i uns cinquanta nens amb les mirades clavades en la nostra direcció. Comencen a córrer i de sobte se’ns llencen a sobre abraçant-nos i fent-nos petons. És el nostre primer dia a l’escola.

Aquesta reacció efusiva i innocent dels nens d’Errachidia la primera vegada que ens van veure és, sense dubte, una de les coses que encara recordem quan tanquem els ulls i fem volar els records uns mesos enrere.

Sóc una de les ex-Trucaires de l’Agrupament Escolta Sant Joan de Viladecans i ara fa gairebé un any ens vam marcar un objectiu: fer un voluntariat al Marroc. Un dels problemes que se’ns va presentar van ser els diners. Vam moure fils i vam organitzar un sopar popular ambientat al Marroc (carpes i cuscús a les taules), dues festes i un mercat de roba solidari. També vam vendre roses i samarretes, i vam demanar subvenció a entitats com Movimiento Scout Católico i Minyons Escoltes i Guies de Catalunya, així com a la Secretaria de Joventut. Amb paciència i sobretot l’ajuda de molta gent vam aconseguir els diners necessaris per comprar vuit bitllets d’avió i pagar la nostra estada a Errachidia.

Resultat? 24 meravellosos dies en un país veí del qual fa uns mesos només en sabíem quatre coses. Ara intento recordar tot el que vam fer i em vénen moltes coses al cap. Quan penso en els tallers i jocs que fèiem amb els nens recordo la impotència que sentia els primers dies en no poder comunicar-me amb ells. També recordo la felicitat que sentia quan veia un somriure a les cares d’en Mohamed o la Omaima o qualsevol dels quinze nens de la classe quan corrien darrera una pilota o pintaven amb les mans. Però sobretot, recordo les seves llàgrimes sinceres del nostre darrer dia a l’escola. A vegades els imagino corrent per l’escola i amagant-se darrere les parets plenes de dibuixos que vam pintar durant aquells dies. A part de la relació amb els nens i la gent del poble, també vam poder conèixer gent d’altres països que tenien les mateixes inquietuds i ganes de col·laborar en un projecte d’aquestes característiques. Vam establir vincles molt estrets i es van iniciar amistats que, de segur, duraran molts anys. Potser explicar aquesta experiència en un petit article és massa ambiciós ja que costa expressar en paraules totes les emocions viscudes. És per això que tenim la intenció d’organitzar una exposició de fotografies i alguna xerrada per apropar aquesta cultura veïna que tant ens ha fascinat a la gent de Viladecans.

Laia Muns i Ull

GIM Viladecans, la oportunidad perdida

A finales de la pasada primavera los miembros de un curso de gestión multicultural, organizado por la Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya (CONFAVC), la Federació d’Associacions de Veïns de Viladecans (FAVV) y el Ayuntamiento de Viladecans, fuimos invitados por el organizador del curso, el Sr. Xavier Torrens, a crear un Grupo de Interacción Multicultural (GIM). Este grupo según él, formaría parte de la FAVV. Pronto, ese grupo de personas dispuestas a trabajar por la sensibilización multicultural en el mundo vecinal comenzamos a vernos y empezar a programar lo que habrían de ser las tareas a realizar en el cuarto trimestre del 2009 y durante el año 2010, siempre con la presencia de un miembro de la dirección de la FAVV. El verano y las vacaciones llegaron y todo se postergó hasta después de dicho periodo estival.A la vuelta de vacaciones, pusimos en común las propuestas de trabajo y pusimos fecha aproximada a una presentación pública que nunca llegaría. La Federación de Asociaciones de Vecinos de Viladecans no veía este nuevo proyecto y no lo reconocerían como parte de dicha federación.Nosotros, algunos de los participantes de ese proyecto, creímos en su momento, y aún lo creemos, en la importancia de que un hecho como la nueva realidad multicultural de nuestros barrios, exige la realización de un trabajo de sensibilización sobre las diferentes expresiones culturales que se dan en nuestro entorno. Sólo el conocimiento mutuo puede hacernos avanzar en una convivencia de mejor calidad. El respeto hacia las minorías culturales y la lucha por la erradicación de la intolerancia tenían que ser el espíritu que guiase éste grupo de trabajo.Hoy, meses después, los abajo firmantes, creemos que las intenciones surgidas en aquel curso han quedado lastradas por el momento, pero es necesario resaltar que hay personas que en su momento iniciamos ese camino y que no renunciamos a continuarlo, quizás de otras maneras, pero siempre con un claro objetivo, la convivencia. Y sobretodo desearíamos que la FAVV, de la mano de CONFAVC, sean conscientes del hecho que supone hoy la convivencia de vecinos de multitud de lugares de procedencia y con diferentes expresiones culturales, y que a corto plazo retomen aquella oportunidad perdida.

Miguel de la Rubia, Toni Mulero, Maria Comas, Mª Carmen Castellano, Ana Belén González

Aminetu Haidar, la Gandhi sahrauí

Davant la gravetat de la situació que pateix Aminetu Haidar, que sols demana el retorn al seu país, el Sàhara Occidental, sense condicions prèvies i complint la legislació internacional, ens sumem a totes les concentracions de suport a Aminetu Haidar.Aminetu Haidar és una activista sahrauí defensora dels drets humans considerada com la Gandhi sahrauí. Per la seva lluita pel reconeixement dels drets del sahrauís ha estat guardonada amb diferents reconeixements internacionals, com ara el premi que va rebre de la Fundació Robert F. Kennedy, que va premiar Aminetu Haidar el 2008 per la seva tasca a favor dels Drets Humans. Altres premis importants que ha rebut han estat el premi de Drets Humans Juan María Bandrés (2006), Silver Rose Award (2007), Premi al coratge civil (2009).Cal recordar també la situació dels set defensors sahrauís dels drets humans que van ser detinguts a Casablanca després d’haver viatjat als campaments de refugiats sahrauís a Tindouf durant el mes d’octubre, acusats de traïció que possiblement seran jutjats per un tribunal militar, cosa que els pot comportar una pena de mort.S’ha de continuar pressionant el govern espanyol i la Unió Europea fent-los responsables del genocidi i l’expoli que pateix el Poble Sahrauí, perquè el govern espanyol exigeixi de forma immediata i urgent al Marroc que respecti els drets humans al Sàhara Occidental.VISCA EL SÀHARA LLIURE!

Rosa Mercader

2010

A la Roca fan fora un munt de gent, i cada cop se senten més botigues que es plantegen de tancar. No, no corren bons aires aquest final d’any. Però, com que de poc serveix limitar-se a gemegar, ens permetreu que, malgrat els aires no gaire bons, fem des d’aquesta pàgina tres crides de cara al nou any que som a punt de començar. Molt simples i potser simplistes, però aquí van:
Una, més enllà dels nostres límits ciutadans, és cap a tots els qui tenen responsabilitats en la política general. Cal una sortida a la crisi econòmica a favor d’una millor distribució de la riquesa, i cal una sortida a la crisi política (aquesta que ronda enganxada a les parets del Tribunal Constitucional, per exemple) a favor d’una millor convivència de tots.
La segona, de més cap aquí. És una crida als nostres governants municipals. Certament que s’ha avançat una mica en escletxes participatives, que tots plegats farem bé d’aprofitar i utilitzar al màxim. Però el to general continua sense ser el que, per al bé de tots, hauria de ser. Cal que el nostre govern municipal no visqui tan obsessionat per controlar-ho tot i per demostrar que ho sap tot i no necessita consultar ni donar explicacions a ningú. Perquè això ofega la vida ciutadana.
I una tercera, a la nostra vida associativa. És un goig que el Mamut hagi arrencat amb una bona empenta, i és una tristesa que el Grup d’Interacció Multicultural (GIM) hagi estat frenat des de dins mateix del teixit associatiu. Són només dos exemples, però n’hi hauria molts d’altres, en tots dos sentits. A veure si la nostra vida associativa es va fent cada cop més forta, més creativa i més lliure.

L'aiguat de Sant Ramon

“Després hi havia el forn, que aquest sí que ja hi era abans de la guerra. Després hi havia la Vedella, en aquest local que ara està en venda. Després de la Vedella, a sobre la Teresita hi havia hagut l’Ajuntament”. Així és com l’Antonyita explica, en el llibre “Viladecans 1930-1980. La mirada d’Antònia Doñate”, com era la Plaça a la seva joventut. Més endavant ens parla de la Torre del Baró, que ella coneixia com la Torre de Cal Banato. I a l’hora de parlar de la Torre Modolell, entre altres coses, en destaca un detall prou important: “Ha quedat una mica ensorrada, perquè el poble s’ha anat aixecant. Mira la carretera… i ara això queda com la part més ensorrada del poble. Si algun dia ens neguem, el primer lloc on entrarà l’aigua serà a l’Ajuntament”.
Això és, més o menys, el que va passar el darrer dia d’agost de 1926, diada de Sant Ramon. Viladecans es va negar i els que més ho van patir van ser la gent que vivia a la Carretera, la Plaça i el carrer Major. L’Antonyita, tot just acavaba de néixer, però tot i que en el llibre no en parla, ella prou que ho sap. A Viladecans se’n va parlar durant molts anys de l’aiguat de Sant Ramon. A la pàgina 6 del diari La Vanguardia del dia 3 de setembre de 1926 hi hem trobat la crònica d’aquell desastre i la transcrivim a continuació.El temporal en Viladecans. Las aguas causan enormes daños materiales.El pasado temporal ha dejado también sentir sus efectos en esta población de Viladecans y su término.El formidable aguacero, llenando el cauce de la riera llamada de Viladecans, hizo que las aguas rebasasen los márgenes de ésta, desbordándose junto al puente situado en la carretera de Barcelona - Tarragona, e invadiendo parte del pueblo, con ímpetu arrollador.La plaza Mayor y calles Mayor y de Prat de la Riba, quedaron totalmente inundadas, alcanzando las aguas más de un metro de altura.En la casa número 16 de la carretera, propiedad de doña Concepción Andreu, vecina de Barcelona, y habitada por doña Rosa Gorgas, de 55 años, las aguas, al invadir el edificio por la parte delantera y por la trasera, alcanzaron una altura de diez palmos. La inquilina de dicha casa, al intentar abrir la puerta recayente al patio, para salvar las gallinas que tenía en los corrales, fue arrastrada por las aguas. Varios vecinos acudieron en su auxilio, salvándola de una muerte segura.La casa lindante con la referida, o sea la que lleva el número 19 de dicha carretera, fue derrumbada totalmente por la fuerza de la corriente, teniendo sus ocupantes tiempo de ponerse en salvo.En la Torre Viala, tras no pocos esfuerzos del vecindario, pudieron ser salvadas varias vacas que eran arrastradas por la corriente.El horno propiedad de don Sebastián Sanejats, situado en la Plaza, sufrió grandiosos perjuicios, llevándose la corriente el pan elaborado, las artesas y la harina almacenada.También destrozaron las aguas una carnicería situada en dicha plaza, llevándose un cajón donde el dueño guardaba el dinero, desapareciendo unas 4.000 pesetas. El vecindario tuvo que intervenir para evitar que el dueño, desesperado ante su ruina, se suicidase.En la Granja Cunillera, situada en el torrente Ballester, los destrozos ocasionados por las aguas fueron incalculables. Murieron más de 300 aves de corral.La fábrica conocida por «El Fonollar», situada en las afueras de la población, que se dedica a la elaboración de sedas, sufrió enormes perjuicios, habiendo quedado en estado ruinoso. La corriente derribó paredes y tabiques, atravesando el edificio. Los talleres y despachos quedaron inundados, creyéndose que pasará mucho tiempo antes de que puedan reanudarse los trabajos. Las pérdidas son enormes.El convento de los Hermanos de San Gabriel, quedó también inundado por completo.La carretera de San Climent está totalmente interceptada. El paso por el puente de la carretera se ha reanudado hoy, pero con grandes precauciones, pues las aguas han dejado sus estribos casi al descubierto, habiendo tenido que ser apuntalados. Los vehículos se ven obligados a circular al paso.No hay apenas vecino que no haya experimentado los desastrosos efectos del temporal. Hoy continúa la extracción del agua acumulada en los edificios, habiendo quedado arrasados los campos, y, por lo tanto, perdidas las cosechas.La fiesta mayor, que debía celebrarse el día 8 del corriente, ha sido suspendida por el Ayuntamiento.Las pérdidas sufridas por el temporal en Viladecans son enormes.A tall d’aclariment, caldria explicar que “el convento de los hermanos de San Gabriel” que apareix a la crònica, és l’antic col.legi instal.lat a la masia de les Parellades situada a la carretera, exactament, a on avui hi ha la parada dels autobusos. Pel que fa a la Torre Viala, aquest és el cognom dels propietaris de la Torre del Baró abans de que la família de Cal Banato la comprés a principi dels anys vint.L’aiguat de Sant Ramon no va ser l’únic important del segle passat. El dia 12 de novembre de 1988, ara fa 21 anys, la riera va tornar a desbordar inundant una part important del poble i dels camps de conreu. Però potser d’aquest fet ja en parlarem un altre dia.Jaume Lligadas Vendrell

L'associació d'ex-alumnes del col·legi Modolell

Els nostres col·legues del Punt de Trobada, (revista mensual de difusió per correu electrònic) ens demanen que els expliquem, a grans trets, la història de la nostra Associació.Ho fem així, encara que ens sobta una mica aquesta petició, ja que la nostra Associació, en especial els darrers anys, ha anat perdent empenta, fins a arribar a ésser quasi un cercle tancat, on no hi entra ni en surt ningú.També ho fem, perquè el mètode no el tenim patentat. Ens passa el mateix que a tots els altres grups, pocs per a molta feina i poc personal per agafar el relleu.Ja ho sabíem des de un bon començament, que si no aconseguíem engrescar als joves, l’Associació correria el perill en el qual ja ens trobem ara. Quatre vells, que a més, de mica en mica, van minvant.No se’ns pot culpar per aquest fet, ja que de bon principi, allà pel 1983 (data del registre oficial, davant de les autoritats de l’época), la nostra principal tasca va consistir en posar totes les activitats que se’ns van ocórrer, al servei dels joves.Vàrem provar totes les fórmules sabudes i per saber: esports de tota mena (bàsquet, futbol en camp normal, futbol-sala, voleibol), concerts de música, de cant coral, passis de cinema, espectacles d’animació, fins i tot la creració d’un diari (de sortida mensual) titulat el Va de Cans (independent del nostre Informatiu), fet per joves que estaven involucrats en estudis d’aquesta branca. Al nostre local social quan estava al xamfrà dels carrers Rera Església i Pare Artigas (jugant-nos el coll), els estius hi fèiem classes de repàs pels més menuts i com a monitors els hi deixaven fer als joves que ho volien. En el nostre llibre de socis hi va haver inscrites, en un moment donat, més de 300 persones, ara no arriben al centenar. (La darrera xifra la poso amb lletra. No es veu tant).Ara, una mica d’història amb personatges. Totes les coses passen, perquè hi ha algú que un bon dia les pensa i comença a donar-hi tombs. Quan ho té embastat, ho explica a un altre i es comença a polir l’esquema de la idea. Després s’ha d’ampliar aquesta idea a com més gent millor i que evidentment s’hi adhereixin una mica. Això s’ha explicat en una ratlla, però va costar molt més aconseguir-ho. Va haver-hi molta tasca, del tipus de porta per porta.I ara uns quants noms, perquè en quedi constància. La idea va sortir d’en Rafel Tejel i Garcia, que la va explicar al seu amic en Julià Bonich Basomba (e.p.d.), i els que ens hi vam anar agregant, fins a constituir l’assemblea constituent (en total, 20 persones). I una vegada acabat l’acte, ens vam sortejar el número de soci que tindríem. Actualment quedem inscrits al nostre llibre i per l’ordre explicat, els socis següents:1- Rafel Tejel i Garcia, 4- Jaume Lligades i Bassolas, 5- Pere Mut i Mut, 6- Josep Mª Soldevila i Ajona, 7- Miquel Quintín Fernández, 8- Josep Comas i Casany, 10- Nicolau Armengol Condeminas, 13- Isidro Amat i Roig, 14- (Lloc que va recaure en Julià Bonich), 15- Antoni Fontdevila i Guimerà, 16- Vicenç Bel Sanchís, i 20- Isidre Areny Ventura. Pere Mut i Mut

Per posar-vos en contacte amb nosaltres, podeu adreçar-vos a la nostra actual seu social:Auditori Pau PicassoPassatge de Sant Ramon, 2Telèfon 93 659 14 56També ens podeu escriure a l’adreça electrònica PMUT@adslmail.es

La corrupció a la política

Les notícies que ens han anat arribant aquests dies respecte a registres i detencions que hi ha hagut a diferents ajuntaments de Catalunya són d’una gravetat extraordinària, donat que el número d’implicats és impressionant: des d’alts càrrecs de Presidència de la Generalitat quan governava CiU fins a alcaldes de diferents poblacions i passant per exdiputats socialistes.Tots estem d’acord que la corrupció lligada a la política i els afers públics és una indecència que rebutgem enèrgicament i és un problema al qual hem de donar resposta immediata. Però també és un problema el fet que l’actitud delinqüent d’uns quants estigui embrutant el conjunt de la classe política així com el fet que aquests actes puguin donar arguments als adversaris de la llibertat i tinguin més força els que no són molt amics de la democràcia. La corrupció és una lacra que afecta la credibilitat dels partits i de la política democràtica, donat que genera desconfiança, desafecció i distanciament entre la societat i la política. És per això que hem d’actuar de forma ràpida i contundent, i s’ha de fer tant des dels partits, lluitant contra aquesta corrupció, com des de les institucions, sent eficaços en els procediments de control de la gestió pública, així com des de la ciutadania amb més implicació en tot el que tingui a veure amb el treball comunitari i de col·lectius. Si no es donen respostes, si no actuem mobilitzant-nos tots els “subjectes democràtics” en aconseguir un Estat de dret amb el qual aturar aquestes situacions, ens podem trobar que els contraris a la democràcia tinguin un camp més extens on fer créixer i valer la idea que tots els polítics són iguals i que s’està en política per enriquir-se i, el que és pitjor, ens podem trobar d’arribar al punt en què la ciutadania perdi totalment la confiança en la política i en el conjunt del nostre sistema posant en risc, fins i tot, la mateixa democràcia.No tots els que es dediquen a la vida pública són corruptes, ni tots són mediocres, només potser el que passa és que no són la majoria d’aquests els que apareixen a primera fila. Per això una opció dels grans partits polítics podria ser obrir les portes al talent i als que puguin aportar il·lusió i ganes de fer i treballar, abans que arribar a estar més allunyats de la societat, una societat que avui dia els veu com a una de les seves grans preocupacions després de l’atur, la crisi i la immigració.Pepi Venegas

A Càritas ens fan falta socis

Enguany a Càritas estem atenent més del doble de persones que durant l’any 2008. La crisi es fa sentir fortament i molta gent s’adreça a nosaltres en recerca d’ajut per aliments i de feina, però també per afrontar deutes de rebuts d’aigua i de llum. Això ens ha representat una despesa extraordinària a què hem pogut donar resposta gràcies a la solidaritat també extraordinària de molta gent i a un increment de les subvencions.Les necessitats, doncs, van creixent i no sembla pas que l’economia de les persones que actualment han perdut la feina hagi de millorar gaire durant el 2010. Perquè en el millor dels casos passarà temps abans que les famílies que pateixen l’atur i hipoteques o lloguers “agressius” no es recuperin. I a Càritas ens agradaria continuar-les ajudant des de la garantia de comptar amb uns ingressos estables, provinents de la quota de persones que es comprometessin a col·laborar econòmicament amb nosaltres al llarg de l’any, amb petites quotes i segons les seves possibilitats. L’Advent i el Nadal tradicionalment són temps d’expressar un signe de solidaritat. I en aquest sentit les escoles i algunes entitats estan fent campanya de recollida d’aliments, que vindran molt bé a la gent a qui atenem. Però també tenim altres reptes que hem d’enfilar. I per fer-ho ens fa falta anar més enllà de campanyes esporàdiques. Creiem que la gent ha de rebre assistència quan li fa falta, però correm el risc de caure en l’assistencialisme. Cal promoure altres tipus de respostes: la promoció laboral i l’orientació per a aquelles persones que, pel fet de no tenir papers, no poden adreçar-se a les administracions públiques. O la creació, com hem fet fa un parell de mesos, d’un pis d’acollida per a famílies monoparentals (dones amb criatures) que no poden accedir a un habitatge.El Baix Llobregat és una comarca amb una llarga tradició de solidaritat obrera, que s’ha expressat de mil maneres. Aquesta en podria ser una. Les persones afectades per la crisi són, sobretot, homes i dones de classe treballadora.Si voleu fer-vos socis només cal que us poseu en contacte amb nosaltres a l’adreça de correu electrònic caritasviladecans@gmail.com. La quota orientativa és de 20 € al trimestre, però pot ser més reduïda o més gran segons les possibilitats de cadascú.

Moltes gràcies per la vostra atenció!Mercè Solé

No ho entenc... (continuo)

En el darrer número del Punt de Trobada jo plantejava algunes coses que no entenc. Ara continuo.

6 No entenc l’hermetisme i la poca comunicació de l’equip de govern quan un ciutadà demana informació d’algun tema, com per exemple l’informe que la consultoria BCN Ecologia va fer sobre la mobilitat de Viladecans, on segons hem sabut es qüestiona l’ecobarri de les Oliveretes, i el vial de cornisa no és la solució a la mobilitat de la ciutat, com s’ha dit en alguna ocasió. En aquest sentit, hi ha fins i tot una resolució del síndic de greuges de Catalunya, Rafael Ribó, que va demanar més transparència a l’ ajuntament de Viladecans en aquest sentit. Per què aquesta por a l’oposició ciutadana?

7 No entenc per què si en els municipis veïns el centre històric de la ciutat s’ha convertit en un punt de referència del comerç i la cultura, a Viladecans no és així, i l’equip de govern ha afavorit polítiques de no consolidació d’un centre històric de referència. La peatonalització del casc antic no ha servit per a aquest efecte, a diferència d’altres municipis veïns (per exemple Gavà, Castelldefels o Sant Boi). No entenc com és possible que l’equip de govern no fomenti un cas antic viu, de referència cultural i comercial, i deixi que aquesta zona de la ciutat a poc a poc vagi en decadència.

8 No entenc que es perpetuïn en el càrrec regidors, que curiosament criticaven els 23 anys del Pujol. No entenc que hi hagi regidors que després de dècades segueixin en actiu en primera línia de la política, i hagin fet d’aquesta la seva forma de viure. Amb això dificulten l’accés a les noves generacions a la política. Segurament l’empresa on treballaven abans de dedicar-se a la política ja no deu existir, i no saben on anar si deixen la política. Això fa que practiquin allò de “millor dins el partit sense raó, que fora amb raó”, i qualsevol crítica o oposició raonada cap a la seva política es converteix en una agressió per a ells o el partit. O com em va dir una vegada un regidor, tornar a la feina d’abans és molt dur... a veure si em puc jubilar fent política. Com va dir el president del Parlament de Catalunya fa pocs dies, cal que els partits fomentin una renovació interna, i deixin que noves generacions de polítics prenguin càrrecs polítics. Això és incompatible amb la perpetuïtat de càrrecs, com passa al nostre equip de govern.

9 A les eleccions municipals l’abstenció és altíssima, i en això hi tenen molta responsabilitat els nostres governants locals. No entenc per què no s’acosta la política a la ciutadania per a incentivar la participació. És que no interessa que la gent voti? És que no interessa el que es decideix als plens, i les decisions que es prenen? Per què la revista municipal no s’obre a la ciutadania? Per què no es permet que la gent hi participi? Per què no es fomenta que la gent vagi i escolti els plens? Per què no els retransmetem amb una pantalla gegant a la plaça de la Vila? No ho entenc. Si pensés malament (que no ho faig.....) diria que no interessa que la gent sàpiga ni voti.

10 No entenc per què no es planten més arbres que absorbeixin diòxid de carboni. Ara que s’ha evidenciat el que la Plataforma Salvem Oliveretes fa anys que denuncia, que el barri que allà s’ha planejat és del tot innecessari, seria qüestió de plantejar-se aquesta zona com un autèntic embornal de CO2, plantant arbres i convertir-lo en un autèntic parc forestal, perquè absorbís el diòxid de carboni que emet la ciutat. No entenc que s’hagi de convertir en una zona empastifada de ciment, quan podria ser una autèntic embornal de CO2. Jordi Mazon Bueso

Tots som iguals

Hi ha gent que es creu malauradament un ser superior o diferent davant dels disminuïts i no s’adona que ningú no és superior a un altre i que tots tenim limitacions. Jo mateix sóc epilèptic, no m’avergonyeixo de dir-ho. Si no, seria un amargat.Un dia, a casa d’una amiga meva, mirant la tele, a la primera cadena va sortir que una nena “mongòlica” no va poder fer la primera comunió amb el seu germà, i la va haver de fer a Badalona, perquè segons el capellà: “esta niña sufre un segundo grado de subnormalidad”. Quan vaig sentir això em va entrar una ràbia al cos i vaig tancar les dents, me’l vaig mirar fixament i vaig pensar “el subnormal seràs tu!”. Tot i pensar això no sóc violent. Aquell capellà predica la paraula de Déu? de Jesús? Jo diria que només s’aprofita del que pot, ja que no pensa.Per acabar vull agrair-vos que m’hagueu publicat el meu article al número anterior sobre el teatre. Al taller ocupacional Caviga hi ha uns quants nois a qui ens agrada fer teatre i ens agradaria prendre part en el Teatre al Carrer. Aquest any no va poder ser, però a mi m’agradaria perquè es veiés que els disminuïts som com tothom. I sé que hi ha qui ens rebutja, però també que hi ha qui ens estima.Tots i totes som (dis)CAPACITATS.Jordi Lligadas

L'aventura de caminar per Viladecans

Carrer Sant Isidre 10 “Per on han de passar els vianants?”

Entre el mercat i Grup Sant Jordi “ Un pas de vianants al servei dels cotxes d’un aparcament”. És per estalviar-se un gual?

Corrupció i democràcia

La idea moral sòlida de que la societat ha de ser gestionada per tots i en favor de tots, en què es fonamenta la democràcia moderna, ja va ser apuntada per Francesc Eiximenis a finals del segle XIV. No va ser fins el segle passat quan va assolir un èxit més o menys estable. En els sis segles de trajecte, la idea ha passat èpoques fosques, avanços i retrocessos, alegries i fatalitats. Alguns ciutadans, no la majoria, encara conserven la memòria viva dels darrers patiments.Aquesta dilatada perspectiva ens dificulta assumir el nostre paper per defensar i fer créixer la nostra herència històrica. Ens veiem com a gotes d’aigua sense valor, com a gotes perdudes en un mar turbulent. En els darrers mesos s’han anat disposant endreçadament a l’aparador, com a col·leccionables de cap de setmana, una sèrie d’esdeveniments que, si bé no els veiem com a sorprenents, semblen donar raons als que ens sentim ofesos: Gürtel, Caja Madrid, Palma Arena a Mallorca, El Ejido, Málaga, Palau de la Música, Santa Coloma i altres fascicles pendents d’entrega. S’ha parlat molt i variat sobre aquests casos, de vegades des del seny, sovint des de la maledicència autocomplaent, i també s’ha de dir, del campi qui pugui. Tot i així, la frase “no els veiem com a sorprenents” té molt d’interès pel que comporta de càrrega moral compartida.Tenim tan interioritzada la banalització del dolor dels altres que ens caldria escoltar el “sólo le pido a Dios” de l’Ana Belén per recordar-nos qui som. Tenim igualment tan interioritzada la banalització de la corrupció i l’egoisme que no ens costa assumir aquella frase cínica de “tothom és corrupte d’acord amb les seves possibilitats”. L’Ana no ens va fer cap cançó que ens emmiralli, però mentrestant, en aquests temps de corrupció visualitzada, els cínics, maldients i amorals, juguen a fer retrocedir la democràcia amb la imprescindible complicitat de la nostra part, aquella que interioritza el fatalisme. Tots junts preparem el terreny al populisme, a la solució ràpida, fàcil i retrògrada, mentre es consoliden les estructures de corrupció. I també s’ho haurien de fer mirar els partits polítics, sempre més pendents de la demoscòpia que de la democràcia. Hauríem d’exigir responsabilitat als que tenen el deure de controlar recursos públics, sense oblidar aquells que, mitjançant artificis legals i sense cap mena de rubor ni sentit ètic, ens diuen que els diners destinats a fer música es poden desviar a la subvenció d’entitats amb ferums de gestió del clientelisme i d’enginyeria financera.S’han proposat moltes mesures per dificultar la corrupció, encara que la majoria han rebut l’oposició coordinada dels sectors socials beneficiats per la ètica asimètrica del tu vius amb uns valors, jo amb uns altres. Les estructures de l’amoralitat són tan sòlides que els que volem un altre món ja sabem que difícilment el viurem. Malgrat tot, cap castell és inexpugnable i la pròpia democràcia, aquesta construcció de sis segles, de tant en tant obre una escletxa per on circula una mica d’aire fresc i porta aleatòriament algú davant els tribunals.La gran esperança està en donar valor a la gota d’aigua, en creure en la capacitat de reconèixer el milletito que tots portem dintre i, en contra d’ell, assumir el risc de participar per construir democràcia en la minúscula part que ens pertoca, des de l’ètica quotidiana, perquè es pugui fer la suma de les ètiques individuals que s’escampen, interconnecten i participen de la mundialització.Xavier Ramírez

El escarabajo de las palmeras o "morrut"

No sabemos como ha sido pero tenemos en Viladecans el insecto del orden de los coleópteros que mide entre 2 cm. y 5 cm., de color rojizo, con un pico pequeño alargado, que provoca la muerte de diferentes especies de palmeras. Primero hace el huevo, larva, pupa, capullo y por último el ejemplar adulto, conocido como “morrut”.Es difícil detectar la presencia de la plaga, solamente unos técnicos de Servicio de Sanidad Vegetal pueden controlar sus principios de ataque.En sus inicios vemos la caída de las hojas y la presencia de capullos en el punto de inserción de las hojas son los primeros síntomas de que la palmera esta infectada. En pocas semanas, la práctica totalidad de la corona se ve afectada y origina la muerte de la palmera. En las palmeras datileras se registra en la base del tronco.El Servicio de Sanidad Vegetal ha puesto una serie de actuaciones que consisten en cortar y destruir las palmeras afectadas y establecer una zona de vigilancia intensiva alrededor del foco. También la Generalitat establece una serie de prevenciones para evitar que la plaga se extienda.Todo esto solo son palabras porque de momento no se ha hecho nada y la gente no se ha enterado: se darán cuenta cuando vean que las palmeras se mueren, tampoco se ha mandado ninguna circular como se mandó con el mosquito tigre. Ni un control de la zona, cuando ha habido en mi zona una palmera que la han tenido que sacar debido que estaba infectada, “que se espera que se mueran todas las palmeras de Viladecans para actuar”. Seamos conscientes que tenemos una pandemia que se llama “morrut”. Carmen Cobas