Hi ha gent que es creu malauradament un ser superior o diferent davant dels disminuïts i no s’adona que ningú no és superior a un altre i que tots tenim limitacions. Jo mateix sóc epilèptic, no m’avergonyeixo de dir-ho. Si no, seria un amargat.Un dia, a casa d’una amiga meva, mirant la tele, a la primera cadena va sortir que una nena “mongòlica” no va poder fer la primera comunió amb el seu germà, i la va haver de fer a Badalona, perquè segons el capellà: “esta niña sufre un segundo grado de subnormalidad”. Quan vaig sentir això em va entrar una ràbia al cos i vaig tancar les dents, me’l vaig mirar fixament i vaig pensar “el subnormal seràs tu!”. Tot i pensar això no sóc violent. Aquell capellà predica la paraula de Déu? de Jesús? Jo diria que només s’aprofita del que pot, ja que no pensa.Per acabar vull agrair-vos que m’hagueu publicat el meu article al número anterior sobre el teatre. Al taller ocupacional Caviga hi ha uns quants nois a qui ens agrada fer teatre i ens agradaria prendre part en el Teatre al Carrer. Aquest any no va poder ser, però a mi m’agradaria perquè es veiés que els disminuïts som com tothom. I sé que hi ha qui ens rebutja, però també que hi ha qui ens estima.Tots i totes som (dis)CAPACITATS.Jordi Lligadas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada