S’han anat comentant un munt de coses, aquests darrers dies, arran del desallotjament de l’assentament il·legal del B9 a Badalona, una qüestió molt complexa que ha posat damunt la taula un munt de temes que reflecteixen bé les tensions que vivim avui al món. Els que de petits llegíem les tires del “Carpanta” poc ens imaginàvem que tornaríem a veure gent dormint sota un pont.
1. La constatació que ja no ens cal dissimular la por i la manca d’empatia per la gent menys afortunada amb arguments més o menys humanitaris (igual com Donald Trump no es pren la molèstia de dir que vol la democràcia per a Veneçuela: afirma que en vol el petroli). La indiferència o el menyspreu ja s’expressen obertament i diria que estan de moda. Igual com anys enrere, a Europa (i no només a Alemanya) el menyspreu als jueus es considerava normal. El govern nazi va mentir, va oficialitzar, va prendre mesures extremes, però en el conjunt europeu molta gent va col·laborar en l’extermini quan va patir l’ocupació. I això que encara no existien les xarxes socials.
2. La manca d’habitatge és extrema i afecta una part molt important de la població, de maneres molt diferents: els joves que no es poden emancipar, els treballadors que no poden pagar-lo bo i tenint feina, les famílies que han de compartir pis amb desconeguts i viuen amuntegadament i sense intimitat, la gent desarrelada que ha de viure al carrer, per raons de salut mental, de solitud, de migració o de desestructuració familiar... Molts homes i cada cop més dones. Difícils de quantificar. Les dades les tenim sobretot per entitats que en fan recompte, com Arrels, o pels equipaments oberts per a persones sense llar. La por i el desinterès de molts ajuntaments fa que mirin cap a una altra banda i que no permetin l’empadronament.
3. Les administracions públiques temen que si dediquen recursos als sense llar es produirà un efecte crida. Però quan el problema és tan gran, la immobilitat comporta molts altres riscos per als sensellar i per al conjunt de la població: per donar respostes adequades a la precarietat, convé quantificar-la i conèixer-la, i analitzar-ne causes i conseqüències. I calen planificació i recursos. No empadronar, expulsar o permetre assentaments com el B9 no acaba amb el problema, ben al contrari, provoca conflictes i els amplifica. Les expulsions no son tals, simplement la població es dispersa, per agrupar-se a un altre lloc o per tornar més endavant. Per tant no empadronar pot voler dir tallar l’accés a la sanitat pública, i per tant obrir portes a la irrupció o transmissió de malalties que poden acabar afectant molta gent.
4. Els assentaments no són espais segurs. Són ghettos molt precaris, amb risc d’incendi o d’esfondrament, o senzillament amb el d’instal·lació de màfies i tràfics diversos. Cal evitar que es facin grans i adequar sortides dignes per a la gent que hi viu.
5. De les persones que vivien al B9, segons dades de Càritas, hi havia gent amb feina -sense contracte- en el mateix entorn badaloní. Expulsar-los els posa en una situació límit, talla els vincles d’una població vulnerable i evidentment no afavoreix el seu arrelament. Fins i tot en el conflicte, hi ha espurnes de vida i d’esperança, que cal potenciar. Els drets humans no són per fer-ne festivals més o menys de color de ros: són per aplicar-los en circumstàncies difícils.
6. Alguns d’aquests problemes estan relacionats amb la llei d’estrangeria, que és molt i molt contradictòria en la seva aplicació.
7. No actuar ara amb respostes que afavoreixin que la gent pugui tirar endavant (polítiques d’habitatge a curt, mitjà i llarg termini; permisos de feina; escolarització, aprenentatge de la llengua, tractament de malalties i d’addiccions....) és crear un problema molt més gran i difícil de resoldre en un futur. Això sí, actuar requereix no utilitzar la situació com a projectil polític, escoltar, planificar, consensuar... Res del que, ai, és la política avui. Ens hi juguem molt.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada