Un dia diferent

Artemisia Gentileschi: Maria Magdalena en èxtasi (1620-1625)

“Clareja un matí més i tot és avui més del mateix”. És l’etern pensament que li ve al cap dia rere dia. Alguna cosa ha de canviar.

Ella viu des de fa deu anys en aquell hospital per a bojos –“sí, per a bojos”– i ja no li dona la gana endolcir més la realitat. Per això serveixen les històries de ficció, les que escriuen els escriptors. “Jo no estic inventant res. Jo estic com un llum, i encara tinc un problema més: no recordo per què”.

Però aquell matí no és com els altres. La carretera porta una visita inesperada. La infermera de torn l’avisa que algú vol veure-la. Ella se sorprèn. Fa temps que ningú no li fa companyia, per saber com està, per cuidar-la una estona algú que no formi part del paisatge hospitalari. S’empolaina involuntàriament en el mirall. Abans fins i tot de saber qui la cerca. Aquest és un dia diferent.

“I més que ho serà”, pensa. La dona que se li presenta és bonica i sembla surar en l’aire. El seu somriure atura el temps. Com si no hi hagués res més important que mirar-la i deixar-la somriure tant com vulgui. “El millor encara ha d’arribar”, diu aquest somriure.

La visitant l’acompanya al sofà i s’asseu al seu costat. 

– Senyora, he vingut a explicar-vos qui sou vós. Sé que sembla que heu oblidat una època del vostre passat i vull ajudar-vos a recordar-la. Havia perdut la vostra pista, però ja us he trobat. Conec el motiu dels vostres trastorns i per què sou aquí. Mai ningú no ho va creure, encara que vós lluitàveu per un somni. Vau ser una dona avançada al vostre temps, atacant gegants sense fixar-vos en que fossin molins, defugint les burles de tothom per perseguir un amor que no estava ben vist. Vau oblidar fins i tot les meves, de burles, i el meu menyspreu. Em dèieu “princesa” i jo em reia a la vostra cara. Em dèieu versos i jo no us escoltava. Em vau estimar des del principi, des d’abans del principi. I al final m’ho vau encomanar. No he deixat d’estimar-vos des de llavors i ja no m’importa res el que digui ningú. Soc vostra.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com