dijous, 11 de juny del 2009

Els nostres pols sud


El passat 20 d’abril, al taller ocupacional Caviga, va haver-hi una més que interessant activitat.Hi van participar Eric Villalón i Montse García, per explicar als nois i noies que tenir determinades discapacitats no és obstacle per assolir-ne d’altres. I així, l’Eric, que només té un 5 % de visió, en Xavier, que camina amb una cama ortopèdica, i en Jesús, a qui li falta una mà, es van animar a travessar l’Antàrtida fins al Pol Sud, amb èxit. Dit d’una manera clara i políticament incorrecta, al més pur estil de l’Eric: un cec, un coix i un manc es van embolicar en una aventura en què una gran majoria de persones que no ens considerem (potser erròniament) discapacitats no ens n’hauríem sortit. Podeu seguir la seva aventura a la seva plana web.La veritat és que l’Eric es feia escoltar i que els nois van seguir amb molta atenció les seves explicacions, tot i que en certs moments eren força tècniques. L’Eric treballa com a monitor d’esquí i ha guanyat també unes quantes medalles en els jocs paralímpics d’hivern. Certament trenca esquemes, també pel bon humor que destil·la.L’expedició, a part de mostrar com les discapacitats no són obstacle per assolir determinades fites, ha tingut també un vessant científic. No es tractava tan sols d’un repte esportiu, sinó d’aconseguir mostres de la neu verge per tal de poder analitzar si el Pol Sud recull els efectes contaminants de la terra. No és poca cosa: extreure mostres significa fer-ho després d’una llarga jornada de marxa, a 35 graus sota zero, arrossegar-les tot el viatge i, un cop en ambients més càlids, conservar-les de manera que no es desglacin. En fi, ja estan pensant en un segon repte, aquesta vegada en forma de regata.Em sembla admirable no només l’esforç i l’entrenament dels tres protagonistes principals, sinó també l’esforç d’aconseguir fons, de connectar amb la premsa, de coordinar el viatge. És la feina que ha fet la Montse a base d’aparcar la pròpia activitat laboral i de dedicar-se amb entusiasme a aquesta aventura, sense sortir de Barcelona. Sembla que el més difícil va ser aconseguir que la base nord-americana del Pol Sud s’obrís als expedicionaris. Ja té mèrit.Tot plegat em fa pensar que això de les discapacitats és molt més relatiu que no pensem. De fet, des de l’Associació de Pares de Caviga tenim la intenció de distribuir un fulletó durant la propera Mostra d’Entitats que ajuda a reflexionar sobre les nostres (dis)CAPACITATS, amb l’objectiu d’anar canviant en positiu l’estereotip que molts tenim sobre les persones discapacitades i sobre nosaltres mateixos. A la Fira ens trobareu!

Mercè Solé