No he pogut evitar la temptació. En les dues edicions anteriors d’aquesta publicació electrònica dos conciutadans varen transmetre la seva particular visió de Viladecans, una iniciativa que m’ha semblat molt bona idea, de manera que no m’he pogut estar i aquí estic, a punt d’aportar una visió més.
Comparteixo que s’ha fet un gran avenç pel que fa a la vertebració de tot Viladecans, que en molt pocs anys va deixar de ser una vila per convertir-se en ciutat. Podríem dir que Viladecans va ser com un d’aquells adolescents que fan una gran estirada i necessiten fer rehabilitació per ajudar les articulacions a funcionar correctament. Viladecans ha anat al fisioterapeuta, sí, però ni tota la rehabilitació que ha fet l’ha fet bé, ni ha acabat de fer-la.
S’han fet construccions desorbitades que no atenen a raons —algú em sap explicar per a què serveix el Cúbic, més enllà de la Fira de Sant Isidre i dels actes socialistes (només ells es deuen poder permetre llogar l’espai)? S’està ofegant el comerç local; el Centre Comercial Vilamarina n’és l’exemple més flagrant. Les entitats veuen com s’afavoreix aquelles que tenen entre els seus integrants determinats carnets. L’equip de govern ignora la història com si no fos cap valor. La llista continua, però no us vull avorrir.
Per tant, sí, s’ha millorat, però sovint el preu ha estat massa alt. Ara els joves tenen un espai on anar a estudiar, però coneixen la història de la seva ciutat? Ara podem passejar pel centre sense haver d’esquivar cotxes, però quant de temps podrà aguantar el casc antic la seva identitat? Ara tots els barris tenen parcs infantils, però estan tots en les millors condicions? Ara tenim el Parc de la Marina i el Torrent Ballester, però què passa amb el litoral i Oliveretes? Ara tenim l’Àtrium, però què passa amb Teatre al Carrer i el Croma?
Per cloure, vull fer una darrera ressenya. No podem oblidar que si Viladecans no va caure en coma per la seva condició de ciutat dormitori va ser gràcies a iniciatives com les de la companyia de teatre Mossèn Cinto Verdaguer —per molt que l’alcalde pretengui negar la seva activitat afirmant que fins que no hem tingut l’Àtrium no hi ha hagut tradició teatral, sabem que no és així—, que ha estat un dels petits oasis que han mantingut latent la societat civil viladecanenca.
Comparteixo que s’ha fet un gran avenç pel que fa a la vertebració de tot Viladecans, que en molt pocs anys va deixar de ser una vila per convertir-se en ciutat. Podríem dir que Viladecans va ser com un d’aquells adolescents que fan una gran estirada i necessiten fer rehabilitació per ajudar les articulacions a funcionar correctament. Viladecans ha anat al fisioterapeuta, sí, però ni tota la rehabilitació que ha fet l’ha fet bé, ni ha acabat de fer-la.
S’han fet construccions desorbitades que no atenen a raons —algú em sap explicar per a què serveix el Cúbic, més enllà de la Fira de Sant Isidre i dels actes socialistes (només ells es deuen poder permetre llogar l’espai)? S’està ofegant el comerç local; el Centre Comercial Vilamarina n’és l’exemple més flagrant. Les entitats veuen com s’afavoreix aquelles que tenen entre els seus integrants determinats carnets. L’equip de govern ignora la història com si no fos cap valor. La llista continua, però no us vull avorrir.
Per tant, sí, s’ha millorat, però sovint el preu ha estat massa alt. Ara els joves tenen un espai on anar a estudiar, però coneixen la història de la seva ciutat? Ara podem passejar pel centre sense haver d’esquivar cotxes, però quant de temps podrà aguantar el casc antic la seva identitat? Ara tots els barris tenen parcs infantils, però estan tots en les millors condicions? Ara tenim el Parc de la Marina i el Torrent Ballester, però què passa amb el litoral i Oliveretes? Ara tenim l’Àtrium, però què passa amb Teatre al Carrer i el Croma?
Per cloure, vull fer una darrera ressenya. No podem oblidar que si Viladecans no va caure en coma per la seva condició de ciutat dormitori va ser gràcies a iniciatives com les de la companyia de teatre Mossèn Cinto Verdaguer —per molt que l’alcalde pretengui negar la seva activitat afirmant que fins que no hem tingut l’Àtrium no hi ha hagut tradició teatral, sabem que no és així—, que ha estat un dels petits oasis que han mantingut latent la societat civil viladecanenca.
Bàrbara Lligadas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada