Jaume Puig, Neus Altés, Jordi Amat, Isabel Ruiz, Rosa Comellas,
i els seus fills. (Foto: Àngel Lázaro Orús)
Anys
enrere, evocant el seu pare, Jaume Puig (VPT 89-90 estiu 2015), vaig escriure:
“Quan després d’haver vist l’extraordinària singularitat d’algunes persones la
natura ens les pren, a l’hora del comiat, sovint trobem qui de manera insensata
i beneita exclama: “Hi ha persones que no haurien de morir mai”. En el cas del
gravador del carrer Sant Josep, jo vaig ser un d’aquells infeliços. Però bé, no
m’estic de tornar-ho a dir: “Mai no haurien de morir. Vet-ho aquí.” I aixó
mateix ho reitero, avui, en el comiat del seu fill, el nostre estimat Jaumet
que el passat 6 de març ens deixava per sempre. El baliga-balaga més
encantador, agradable i deliciós amb el que he fet vida.
Dic jo que ser fill d’un
pare que fou trotskista, del POUM, voluntari al front durant la guerra civil,
present en els fets de maig de 1937 a Barcelona on fou detingut, membre de la
resistència a França en passar a l’exili, detingut i escapat de la presó de
Compiègne prèvia deportació a Dachau i retornat a la resistència de Montauban a
fer volar vies de tren, i que quan acabada la Mundial tornà a Catalunya
dedicant-se a guanyar el viure com a gravador encunyador de medalles, entre
altres les de la Mare de Déu de Montserrat que el monestir li encarregava en
sèrie, deu marcar la personalitat. I dic jo també, que tenint per mare
l’esplèndidament arrauxada Montse Gràcia, l’orientació del viure i el sentit li
degué quedar ben predeterminat.
De petit, en Jaumet ja
capitanejava amb tota naturalitat els trapelles del barri dels carrers amb nom
de músic de Viladecans, Granados, Breton, Morera i Clavé. La Pepita Secall, la
seva mestra en l’adolescència, es delia dient que quan l’havia de castigar per
fer el tarambana a l’escola, sempre se’ls escapava simpàticament el riure a
tots dos i l’havia de perdonar. Entrat en la joventut, amb en Jordi Amat, amb
l’Antonio Guerrero, amb l’Antonio Galiano, amb en Pau Vilà, amb l’Antonio
Jimenez i amb en Josep Mazón, es posà a jugar a beisbol federadament amb el
Vila, guardant les trapelleries de carrer a l’interior del taller de son pare
on el desori esdevenia cosa elevada al quadrat. Alhora, creava el conjunt de
rock “Black Boots” juntament amb en Jaume Cabistany, Joan Pugès, Vicenç
Domènech i Sebastià Oriol. Al ritme d’ells i el seu “Nights in White Satin” jo
ballava per primera vegada en ma vida, al “Nido de los Retales” i a “Can
Batllori” de Viladecans, a les acaballes de 1968. Això em va dur a fer bona amistat
amb ell i amb la que essent la seva xicota, després seria la seva dona i mare
dels seus fills, l’exquisida Neus Altés Badia, al cel sigui també.
Però no sols amb rock &
roll, beisbol i medalles va esmerçar els anys de la vintena sinó que juntament
amb en Salvador Bel (Jeroni), es construí el seu kart de competició per anar
plegats allà on fos (cadascú amb el seu) intentant quedar primers, i això em
permeté a mi gràcies a la seva bonhomia, experimentar i gaudir l’increible
sensació d’accelerar de zero a vuitanta i cent en poquíssims segons fins a
frenar al primer revolt, arrossegant pràcticament el cul pel terra. I aquest és
el tarannà vital amb què sempre el vaig veure i considerar.
Després d’haver jugat amb
el Club Beisbol Catalunya i haver contribuït a les seves victòries, casar-se i
haver intentat “fer les Amériques” a Venezuela amb la Neus, en retornar, passà
a integrar-se novament a les files del Club Beisbol Viladecans, aportant tot
l’après més enllà de l’Atlàntic com a jugador i donant suport a l’etern
entrenador Alfons Barrué.
L’any 1987, acabat de
construir el Camp Municipal de Beisbol després de guanyar la sisena Copa del
Rei, el president Ballester es plantejá com a objectiu per justificar la
tenència del camp nou anar a la conquesta d’Europa. Aquest legítim plantejament
personal topà dins la Junta amb els que crèiem que l’ús, el més massiu possible
per assegurar la continuïtat, era el que justificava les noves instal·lacions i
no només la consecució de reptes victoriosos del primer equip. El plantejament
d’en Ballester implicava a més a més el menysteniment i la marginació de
l’Alfons Barrué i en Jaume Puig que eren els qui dirigien l’equip i traspassar
aquesta direcció a mans de gent forastera teòricament superior. Plantejada la
proposta del president Ballester com a disjuntiva, “o la meva, o res”, via
dimissió i sense presentar candidatura a eleccions en el convenciment que
acabaríem plegant-nos a “la seva”, vaig presentar la meva opció en l’últim
moment del termini establert per la Junta, acceptant la condició del vicepresident
Ignasi Alavedra de trobar el suport dels altres membres de la Junta en una
setmana. Així és com em vaig posar al capdavant, així és com en Jaume i
l’Alfons foren restituits en la seva funció i així és com s’establí un major
compromís participatiu al voltant del Club i del manteniment de les noves
instal·lacions per part de tota la Junta, jugadors i socis, que dugueren al
“Vila” a arribar fins a les disset consecucions de la Copa del Rei seguides, ja
en temps de la presidència d’en Jordi Amat.
En Jaume, doncs, no deixà
el Club ni quan, l’any 1995, en les pràctiques de bateig prèvies a un partit de
lliga, llençant ell la bola, rebé una dura batejada que passant per l’únic
foradet deixat imprudentment fora de l’empar del protector li trencava l’os
cranial que allotja el globus ocular dret, deixant-lo practicament sense vista
d’aquell ull de per vida i li esquinçava les meninges que el podien haver dut
sense contemplacions a l’altre barri.
Sempre estigué en
disposició d’ajudar l’Alfons Barrué a manera d’entrenador, a més a més del joc
en si, i a responsabilitzar-se sapastrosament de la gespa del camp fins a
fer-ne un bon aprenentatge, supervisat normalment, això sí, per en Jordi Amat
que li anava al darrere ordenant tot el que ell deixava mig desgavellat,
talment com si no hagués deixat mai el taller de les medalles de ca seva. Com
deia, sempre ha estat lligat al Club de Viladecans i la seva gent fins l’any 2013, que, tenint 63 anys, desacomodat dins l’estructura
esportiva del Club passà, durant un parell de temporades, a ajudar en els
entrenaments al Club Barcino que aleshores es fundava, pagant així la fidelitat
i l’estima de les amistats fetes de jove.
Altrament, en Jaumet, havia
après de son pare i sa mare a enriure’s de tot allò que li pogués semblar massa
transcendental i he de dir que, cultivant l’amistat, d’ell vaig aprendre a
relativitzar de millor manera el que al món passava i com encarar-ho. Amb ell
vaig veure per primera vegada, després de força sopars a ca seva en dissabtes
vespre, partits en video de les grans lligues americanes. Eren els temps de
Nolan Ryan dels Rangers de Texas com a millor pitxer i de Darryl Strawberry del
Mets de Nova York com a millor batejador. Sempre acabàvem discutint sobre la
perfecció i la dificultat del nostre joc: “Si la perfecció d’un batejador és el
promig 1.000, el millor batejador de la Història mai ha arribat a 400 i aquest
dels Mets justet farà els 300; i per boníssim que sigui un pitxer com aquest
del Texas, de segur que al capdavall de la temporada haurà perdut una quarta
part dels seus partits”, m’explicava. I això constituia en el fons, fins i tot,
l’essència de la seva manera d’anar pel món.
Després de tancar el taller
de gravador del seu pare, es guanyà la vida fent els manteniments més
inversemblants com a petit empresari, des de jardiner per a l’Ajuntament, a
mantenidor d’una fàbrica de cables i a una altra del ram tèxtil, i també
mantenidor dels marcatges del terreny de joc als partits dels Barcelona Dragons
de rugby després d’haver ideat l’aplicació d’un sistema de pintar l’herba de
Montjuïc sense fer-li mal.
En marxar jo a viure a
Cardedeu l’any 1995, i anys després a Palma, el trobar-nos començà a fer-se
cosa excepcional però no deixàrem mai de preguntar l’un per l’altre entre els
amics comuns. Sabia que no fa massa anys, ja jubilat, en Jaume es comprà un iot
de 33 peus que amarrat a Port Ginesta esdevingué el seu habitacle, i després de
fer-ne l’aprenentatge, com quan de jove amb els karts, sortia a escampar boires
navegant vers l’horitzó llis. Finalment, la parca l’ha anat a trobar a Granada
on mig s’amagava, a casa dels seus fills Anna i Jaume amb els quals,
darrerament, vivia.
La cosa ha estat mitjançant
un atac de cor, complicat per una Enfermetat Pulmonar Obstructiva Crònica
(EPOC) que venia patint. Tenia 74 anys.
Gràcies per tot el que has viscut i ens has fet viure, Jaume. Descansa en pau.
Andreu Comellas
.jpg)
