Entorns de L’hospital Sant Llorenç, abans i ara

A les imatges dels voltants de l’Hospital de Viladecans dels anys 1982-88 i actuals, de l’any 2025, podem observar la gran transformació esdevinguda a l’entorn i com també es fa palesa a la resta de la nostra ciutat.

Jaume Muns

Titella (Anthus pratensis) - Parc Agrari del Baix Llobregat, 25 de desembre del 2016.

Migrador i hivernant molt comú. D’aspecte poc cridaner amb colors molt discrets i amb hàbits terrestres i gregaris.El dors és marró, una mica verdós, amb estries fosques. El ventre és de color blanc, molt ratllat i els flancs ataronjats.Les potes són marró clar i als dits destaca l’ungla del dit posterior que és molt llarga. S’alimenta d’insectes i llavors. Tots dos sexes són iguals. No es considera amenaçada.

Eio Ramon

Festes d’Hivern amb premi

S’apropen les festes d’Hivern i des de la Biblioteca de Viladecans es celebren aquestes dates amb activitats, tallers i el tradicional sorteig del lot cultural entre les usuàries i usuaris del servei. 

Les butlletes ja es reparteixen des de fa unes setmanes entre aquelles persones que agafen llibres i publicacions en préstec. Per participar, un cop fet el préstec, s’ha d’omplir la butlleta amb el número del carnet de la Biblioteca (el codi de barres de la part de darrere), nom i cognoms, telèfon i el correu electrònic. Després s’ha d’introduir aquesta butlleta a l’urna habilitada al taulell de préstec, situat al vestíbul.

El sorteig es farà un cop passades les festes amb la tria a l’atzar d’una de les butlletes i es transmetrà en directe a través de la xarxa social Instagram de la Biblioteca. Aquest sorteig cultural, que s’ha convertit en un clàssic de la Biblioteca per aquestes dates, vol premiar tots aquells usuaris i usuàries que utilitzen el servei i participen de l’activitat de la Biblioteca durant tot l’any. El lot cultural està format per llibres infantils i d’adults de narrativa i coneixements i té a més diverses novetats literàries destacades d’aquest 2025. 

A més del sorteig per celebrar aquestes festes, hi haurà una hora del conte especial. La narradora Mon Mas farà una sessió nadalenca en la qual convidarà als infants de més de tres anys a entrar a Tívoli, on els personatges de Hans Christian Andersen es reuneixen en un parc d’atraccions: un laberint de plomes i miralls, la sirena al tren de la bruixa i una muntanya de pèsols. La sessió serà a la Sala Infantil, dijous dia 18 de desembre a les 18 hores.

També pel públic infantil està prevista, amb col·laboració amb el departament municipal d’Educació, l’activitat del Planetari (dilluns 22 i 29 de desembre de 15.30 a 20 hores) per a infants de més de cinc anys. Les inscripcions s’han de realitzar a partir del dia 12 a les 18 hores a través d’un codi QR que es pot trobar a l’agenda de la Biblioteca, a les xarxes socials i a la web de l’Ajuntament. 

A més la Biblioteca acollirà, com és habitual en aquetes dates, les aules d’estudi, que començaran el dia 9 de desembre i finalitzaran el 30 de gener. Els horaris previstos són dilluns de 15:30 a 23 hores (només tardes) i de dimarts a diumenges de 10 a 14 hores i de 15:30 a 23 hores. El servei d’aules d’estudi romandrà tancat els dies 25-26 de desembre i l’1, 5 i 6 de gener.

Una cançó de pluja

Joan-Lluís Lluís

Barcelona: Club Editor, 2025

La protagonista d’Una cançó de pluja es diu Ella-Calla i és l’única de nou orangutans que aconsegueix fugir del vaixell on els han empresonat. Així comença un periple per tornar al seu bosc nadiu a l’illa de Borneo. L’acompanyen els records dels companys d’espècie, fantasmes bondadosos. I entre la llum elèctrica dels pobles i la remor de les màquines, és una mitologia ancestral que es desplega sota els auspicis de dues divinitats: la Mare-Tota i la Mare-Gelosa, que van crear l’una els animals, l’altra els humans… Fins que, al cor de la selva, el viatge d’Ella-Calla topa amb l’horror. Una història commovedora, potent, que no decau, i ben escrita. Narració curta, amb capítols breus que presenta el viatge com a fórmula narrativa, un clàssic que freqüenta l’escriptor nord-català. En aquest cas, Ítaca és la selva de Borneo, però no és cap rei qui vol tornar a casa sinó un simi, femella, que té la dissort de creuar-se amb humans. Després de guanyar l’Òmnium amb Junil a les terres dels bàrbars, Joan-Lluís Lluís torna amb una nova faula moderna.

L’Intercanvi

L. Karol

Barcelona: Bindi Books, 2025

L’escola organitza un intercanvi escolar i la família Caputxeta envia la seva filla a casa de la família Llop, i a l’inrevés. La cosa té com a resultat una estada espaterrant amb moments molt especials, perquè allò que ens sembla estrany i espantós, quan ho vivim, fins i tot ens pot agradar. Una novel·la epistolar que, a través de personatges tan populars com la Caputxeta i el Llop, planteja el tema de la diversitat cultural des d’una visió plena d’humor. El conte, adreçat a infants d’entre 7 i 10 anys, va rebre el premi francès Prix Nord Isère Jeunes Lecteurs el 2023.

Toda la belleza del mundo: una historia sobre el arte, la vida y la pérdida

Patrick Bringley

Barcelona: Paidós, 2024

Centrat en l’inici del seva glamurosa carrera al The New Yorker, l’autor d’aquesta obra, Patrick Bringley, mai va imaginar que acabaria sent un dels vigilants del Museu Metropolità d’Art de Nova York. Tot va canviar quan al seu germà li van diagnosticar un càncer terminal, moment en el qual va sentir la imperiosa necessitat d’allunyar-se de la bullícia quotidiana. Així, va deixar el setmanal i va buscar consol en el lloc més bell que coneixia. Per a la seva sorpresa, aquest refugi es va convertir en la seva segona llar durant una dècada. El seguim mentre custodia delicats tresors des d’Egipte fins a Roma, passeja pels laberints sota les galeries, desgasta nou parells de sabates i es meravella davant les belles obres de les quals ha de tenir cura. Bringley entra en el museu com un fantasma, silenciós i gairebé invisible, però aviat troba la seva veu i la seva tribu: les obres d’art i els seus creadors, i la vívida subcultura dels vigilants del museu —un magnífic mosaic d’artistes, músics, operaris incondicionals, immigrants, bromistes i somiadors—. Conforme s’enforteixen els seus vincles amb els seus col·legues i amb l’art, arriba a comprendre l’afortunat que és de viure entre les parets d’aquest petit univers que tant s’assembla a les millors facetes del nostre món, al qual torna amb gratitud de manera gradual.

Por de la immigració

Quan defenses l’opinió que convindria regularitzar la migració, fer realitat els seus drets i destinar recursos a l’acollida, el més normal és que t’acusin d’ingènua, de “woke” o de bonista. I segurament tenen raó. No visc la presència dels nouvinguts que arriben de l’estranger com una amenaça ni em són competència respecte a res. I per tant no tinc motius per aplicar lleis draconianes als nouvinguts. 

De fet, entenc perfectament algunes pors, perquè també les sento de vegades. La primera vegada va ser viatjant en la Renfe en un trajecte del Maresme. Tots els meus companys de vagó eren negres i parlaven llengües que jo no només no entenia, sinó que no identificava amb res conegut. Em vaig sentir inicialment intimidada, tot i que no hi va haver cap motiu d’alarma. Recordo també la impressió que em va fer contemplar una fotografia dels nens cantors de Viena (Wiener Sängerknaben), la quinta essència de l’imperi austrohongarès, amb cares orientals o mooolt morenes. No he tornat a veure aquella foto, però certament la proporció de nens que ja no eren rossets i blanquets era gran i em va fer adonar de com canviava la població. Inevitablement ho vaig viure com una pèrdua, jo, a qui els símbols nacionals austríacs ni em van ni em venen. 

També avui molta gent viu la migració com una amenaça al català. Però la globalització en si mateixa, amb o sense immigrants, porta a la uniformització lingüística i cultural i no hi ha receptes fàcils per defensar les minories. Perquè com sabem bé els catalans, les llengües no arrelen per decret, sinó per seducció.

Jo, en qualsevol cas, puc sentir i entendre moltes pors. Algunes són raonables, d’altres no ho són gens. No estic exempta de prejudicis, com tothom. 

Amb tot, hi ha algunes coses que penso que poden ajudar:

La consciència que allò que percebem no sempre és objectiu. D’això no costa gaire adonar-se’n per poc autocrítics que siguem. Hem de saber que hi ha qui atia la por (aquesta por a l’estranger i moltes altres) per raons polítiques. És possible destriar el gra de la palla, equilibrar emocions i actuar amb sentit comú. I mirar d’evitar la perversa polarització que promouen alguns partits polítics.

La consciència també que vivim en una potent centrifugadora que produeix molts canvis socials. Alguns canvis, que vivim com a pèrdua o com a amenaça, són deguts a la mobilitat humana, però la majoria no. Mengem, ens entretenim, ens relacionem i ens comuniquem de forma molt diferent a com ho fèiem abans. La diversitat del nostre entorn és només una d’aquestes novetats. 

La desigualtat social, la manca d’habitatge, i la precarietat laboral i econòmica són tendència universal amb o sense migració. Molts depredadors, com s’ha mostrat recentment als hospitals de Madrid, assetgen l’Estat del Benestar. No són els nouvinguts els qui són la més gran amenaça per als serveis públics: és la rapinya capitalista. L’Estat del Benestar no es pot deixar en mans privades i l’hem de defensar dia a dia.

La Llei d’Estrangeria és confusa, complexa i plena de contradiccions. Provoca que molts migrants qualificats no puguin fer la seva feina... ni cap feina durant anys. Això té conseqüències molt negatives: enterboleix el procés d’integració, impulsa l’economia submergida, promou la competència deslleial i fa caure a la baixa els salaris, causa el sorgiment de màfies que aprofiten les innombrables esquerdes de la llei, impedeix la cotització a Hisenda i a la Seguretat Social, i un llarg etcètera. Però la llei no la fan les persones nouvingudes. La fem nosaltres. Perquè, qui no coneix algú que tindria feina amb contracte i no pot aconseguir el permís de treball de cap manera?

A Espanya, malgrat totes les dificultats, la llei és més garantista per a la mà d’obra estrangera que en els nostres països veïns. Però els restrictius criteris europeus es van imposant. Em pregunto què en traurem de potenciar un futur amb una gran borsa de persones en situació irregular, assistides per màfies, esporuguides, en situació de precarietat, sense haver cotitzat i sense drets a pensió. No ho viurem sense un greu conflicte social. Com passa a França i a tants llocs. 

Acostumar-nos als canvis no és senzill. En qualsevol cas, el bé comú no es pot construir des de la por i la repressió. I creure en el potencial solidari de la gent a partir de la confiança mútua ha estat un signe identitari de la classe obrera. Doncs això. Tots, totes som treballadors.

Mercè Solé

Un amor sense condicions -

Un amor sense condicions

No són humans, i m’estimen

sense fronteres. Per a ells,

ni temps ni espai existeixen.

No tenen límits, viuen al dia i 

frueixen dels moments

compartits. Pocs o molts,

això no els importa.

Em segueixen allà on vaig.

M’esguarden des de la seva 

mirada felina, oberta, persistent.

No amaguen res, sembla 

que vulguin amarar-se de mi.

M’hi sento acollida, buscada,

desitjada i, fins i tot, important.

Res no és ara com abans

de comptar amb la seva presència.

Sense egoismes, sense falsedats,

ells són com són i em volen com soc.

No veus els meus defectes.

Només necessiten la meva companyia

I jo vull la d’ells. 

No demanen res i, en canvi,

jo tinc la seva tendresa, les seves 

moixaines, la seva calor, el seu amor.

Incondicional, animal, d’excepció.

Un amor ideal, sense comparació.

Els dels meus gats i jo.

Una paraula senzilla

Pau és una paraula de tres lletres només,

però porta tot el món a dins.

Calma, tranquil·litat, serenitat, somriures,

sense fam, sense perills.

Pau és una paraula que no admet bombes.

Vol dir sense guerra, sense trets.

No vol dir gent sense llar ni tampoc fugides.

Sí infants que juguen, no conflictes.

Tres lletres que simbolitzen justícia, progrés.

Pau és passejar sense llàgrimes.

No és tensió, ni inquietud, ni violències. 

No és un lloc per al terror. Al contrari:

És agafar-se de la mà i caminar junts,

sense deixar que la por regni enlloc.

Pau no oblida el passat, i és futur.

Pau és una paraula senzilla fàcil de dir. 

Amb tres lletres difícils d’aconseguir 

i encara més difícils de mantenir,

Pau no té cap frontera,

però li cal l’esforç de tots i sense fi.

Pau és una paraula de tres lletres només,

però porta tot el nostre món a dins.

Patricia Aliu

Els dissabtes de l’ermita: una pregària oberta a tothom

L’Ermita de Sales és un espai singular a Viladecans, per la seva bellesa i per la seva antiguitat. Manté actualment un doble ús: d’una banda a càrrec del Departament de Patrimoni de l’Ajuntament, que l’obre a la visita del públic i hi organitza actes culturals, i de l’altra a càrrec de les parròquies de Viladecans, que hi fan actes litúrgics (per la Candelera, per Pasqua i per la Festa Major) i el mantenen obert els dissabtes perquè tothom qui passeja per les rodalies pugui entrar-hi lliurement, amb la col·laboració de l’Associació d’Amics de l’Ermita de Sales.

Es planteja ara un pas més: organitzar una sessió de pregària adreçada tant a membres de les nostres comunitats parroquials com a persones que no en formen part, bé perquè pertanyin a d’altres Esglésies, bé perquè potser comparteixen la inquietud de fons del tema però no se senten explícitament creients. La idea és mantenir un ritme mensual, coordinat amb les activitats litúrgiques que ja s’hi estan fent i oferir una pregària, de moment sobre determinades temàtiques, d’un estil planer, participatiu, lligat a la vida i segons la inspiració del Concili Vaticà II.

La primera d’aquestes sessions va tenir lloc el passat 13 de desembre i fou una pregària dedicada a la Pau. Una estona reposada que combinà textos, música, cants i peticions i un cert exercici d’introspecció: volem la Pau al món, però com la vivim nosaltres en el nostre dia a dia? On i com fonamentem la nostra esperança? 

L’activitat pot tenir èxit... o no. Però en qualsevol cas, pregar, tant si som molts com si som pocs, té sentit en si mateix i ens ajudarà a tots, sobretot quan ens sentim impotents davant una realitat que fa mal.

Mercè Solé 

CALENDARI

13 de desembre 2025, a les 12 del migdia: Preguem per la Pau

17 de gener 2026, 12 del migdia: Preguem per les persones sense llar

Al febrer no n’hi ha, perquè el 7 de febrer celebrarem litúrgicament la Festa de la Candelera

14 de març de 2026, a les 12 del migdia: Preguem per les dones 

A l’abril no n’hi ha, perquè l’11 d’abril tindrà lloc l’Aplec de Pasqua

16 de maig de 2026, a les 12 del migdia: Preguem pels aturats i els treballadors en precari

13 de juny de 2026, a les 12 del migdia: Preguem pel col·lectiu LGTBI+

Acompanyament Integral a la Menopausa: Un Projecte de Salut per a les Dones de Viladecans

Et presentem el projecte d’acompanyament a la menopausa que l’equip d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR) de Viladecans ha desenvolupat per oferir eines a les dones entre 40 i 55 anys de la nostra població per viure aquest procés de manera informada i positiva. 

La menopausa és un procés biològic natural que marca el final de la vida reproductiva de la dona, però la manera de viure-la depèn en gran manera del coneixement, l’acompanyament i les eines de què es disposi. Per aquest motiu, l’ASSIR Montbaig de Viladecans ha impulsat l’Acompanyament Integral a la Menopausa, un programa innovador dirigit a dones d’entre 40 i 55 anys que es troben en etapa de perimenopausa o menopausa, amb l’objectiu de promoure una vivència saludable, informada i positiva d’aquest moment vital.

Aquest projecte consta de quatre sessions temàtiques que combinen rigor científic i proximitat. S’hi aborden, d’una banda, els canvis anatòmics i fisiològics més habituals, així com els símptomes més freqüents —els fogots, l’insomni, la sequedat vaginal o les alteracions emocionals—, aportant estratègies basades en l’evidència per prevenir-los o alleugerir-los.

D’altra banda, es treballa la salut de forma global, amb un enfocament integrador que inclou hàbits alimentaris equilibrats, exercici físic adaptat, salut sexual, autocura emocional i gestió de l’estrès.

Les sessions, de caràcter participatiu, utilitzen dinàmiques de grup, exposicions orals, debats i activitats pràctiques per afavorir l’intercanvi d’experiències i la creació de xarxes de suport.

Entre les propostes, s’hi inclouen tallers d’alimentació mediterrània, pràctiques de mindfulness, exercicis per enfortir la musculatura del sòl pelvià i eines per reconèixer i canalitzar les emocions.

La menopausa, una transició, no una pèrdua

Un dels pilars del programa és la visió de la menopausa com una transició i no com una pèrdua: un moment per guanyar estabilitat hormonal, redefinir prioritats, cuidar-se i redescobrir activitats i interessos. Aquest canvi de mirada contribueix a reforçar l’autoestima i el benestar general, evitant que aquesta etapa estigui marcada per prejudicis o desinformació.

Amb aquesta iniciativa, l’ASSIR Viladecans es posiciona com un servei que aposta per la salut integral de les dones i que reconeix la importància de donar suport, informació i eines pràctiques en una etapa de gran transformació. La combinació d’atenció professional especialitzada i espais de trobada entre iguals fa que aquest programa sigui una oportunitat única per viure la menopausa amb coneixement, confiança i qualitat de vida.

Per saber quan es faran les pròximes sessions, pots contactar amb la teva llevadora de l’ASSIR Viladecans.

Núria Tosquella Roig

Llevadora – Coordinadora ASSIR Gavà-Litoral

No pots parar!

No sé si a tu t’ha passat alguna vegada, que tens dies en els quals tens una energia descomunal i estàs durant hores fent les teves coses: feines de casa, llegir llibres, jugar a videojocs... N’hi ha d’altres que només vols estar ajagut al sofà sense fer res de res. A mi, almenys, em passa, però amb la diferència que soc un cul inquiet i no puc estar-me quiet, així que em passo quasi tot el dia en actiu. 

Jugant a Can’t Stop simplement no podràs parar! Amb aquest joc, si t’agrada, t’entrarà una mena de ansietat que provocarà que la caguis durant el teu torn. Perquè ja se sap, els daus no sempre han d’estar del teu costat... A aquest joc hi poden jugar de 2 a 4 jugadors amb una edat mínima recomanada de 7 anys. Les partides tenen una duració mitjana de 30 minuts. 

Per preparar la partida només has de posar el tauler al centre del àrea de joc, a l’abast de tothom. El tauler té columnes numèriques que van del número 2 al 12. Després has de quedar-te amb les 11 fitxes del color que vulguis. Guanya el primer jugador que aconsegueixi arribar al final de 3 columnes qualssevol. 

En el teu torn has de llançar els 4 daus i formar parelles amb ells. Per exemple, imagina que has tret: 2, 3, 4, 6. Podries crear les parelles següents: 2+3=5; 4+6=10; 3+4=7; 2+6=8; 2+4=6; 3+6=9. Com pots veure, els resultats finals de les parelles són, precisament, els números de les columnes. Decideixes quedar-te amb el 5 i el 10 mateix, per tant, has de col·locar un marcador de posició en el primer espai de les columnes 5 i 10 del tauler. D’aquests marcadors de posició n’hi ha 3 en total. Això vol dir que durant el teu torn podràs anar avançant en tres columnes com a molt. 

Ara tens opció de continuar o parar. Imagina’t que vols continuar. Llances els 4 daus de nou i et surt el següent: 1, 1, 4, 6. Pots fer les següents parelles: 1+1 = 2; 1+4=5; 1+6=7; 4+6=10. Et quedes amb el 10 i el 2 aquesta vegada. Mous el marcador de posició de la columna 10 del tauler (el que havies col·locat en la tirada anterior) un pas endavant i poses el tercer (el que et queda) en el primer espai de la columna 2. Així doncs, arribat a aquest punt, has avançat dues vegades en la columna 10, una en la 5 i una en la 2. 

Una altra vegada has de decidir si continuar o parar. Ara et plantes i no vols seguir. Retires del tauler els tres marcadors de posició i els substitueixes per fitxes de color teves. Quan sigui de nou el teu torn i avancis en les columnes 10, 5 i 2, ho faràs des d’aquestes fitxes, no des del començament de les columnes. Per tant, quan decideixes parar voluntàriament durant el teu torn el que fas és marcar permanentment l’avanç en cadascuna de les columnes en les quals has avançat. 

No obstant, pot passar que una tirada de daus et surti malament i perdis tot l’avanç que has fet en el teu actual torn. Quan passa això? Doncs quan tens els 3 marcadors de posició ja col·locats en el tauler, llances els 4 daus i no pots fer parelles que et permetin avançar, precisament, en alguna de les 3 columnes on tens els 3 marcadors. Si passa això, retires els 3 marcadors de posició del tauler i no els substitueixes per fitxes teves, perdent així tot l’avanç que hagis fet durant el teu torn. 

Recorda: sempre que avancis en una columna, si hi ha una fitxa del teu color ho faràs des de la posició en què es trobi aquesta fitxa, però si no n’hi ha cap ho faràs des de baix del tot. Parar voluntàriament és la forma de posar noves fitxes a les columnes on no n’hi tinguis o fer que avancin aquelles fitxes que ja tinguis posades al tauler. Quan la pífies perds tot l’avanç que hagis fet en el teu actual torn. El que hagis aconseguit en torns anteriors parant voluntàriament no ho perds al fer pífia. 

A tenir en compte també les següents normes: 

- En una mateixa columna pot haver-hi qualsevol número de jugadors avançant. 

- Un cop un jugador arriba al final d’una columna, la seva fitxa es queda allà, indicant que és seva. La resta de jugadors retornen les seves fitxes a les seves reserves. 

- Una columna ja dominada per un jugador provoca que cap dels altres pugui avançar en ella. Això implica que si algú ha conquerit la columna 5, per exemple, ningú pugui agafar les parelles que donin com a resultat un 5 durant el llançament dels 4 daus. Per tant, a mesura que va avançant la partida es va complicant el moure pel tauler. 

- Cada vegada que llancis els 4 daus has de poder triar com a mínim una de les parelles i avançar en la columna pertinent. Si no pots atenent a tot el que s’ha explicat anteriorment, es considera pífia i perds tot l’avanç fet durant aquest torn. 

- Igualment, durant cada llançament, al igual que pots triar una parella de daus que t’interessa per avançar en una columna concreta, també estàs obligat a quedar-te amb l’altra parella que quedi si amb aquesta pots avançar en la columna que indiqui, t’agradi o no. Per tant, triada una parella, estàs obligat a aplicar l’altra, si es possible. L’únic moment en què no pots triar una parella de daus, voluntàriament o obligatòriament, és quan el resultat sigui el d’una columna ja conquerida o bé perquè ja tens els 3 marcadors de posició posats al tauler i el resultat et diu d’avançar en una quarta columna, cosa que no es possible. 

Es procedeix d’aquesta manera fins que algú arriba a conquerir 3 de les 11 columnes, i així es proclama guanyador de la partida.

Cristian Becerra

“No pertany a la missió de l’Església presentar solucions concretes de govern”

Aquestes paraules del cardenal Tarancon en l’homilia de l’entronització del rei Joan Carles, el 27 de novembre de 1975, són més actuals que mai. Tarancon encara va afegir en aquella homilia històrica (en sintonia amb la Constitució del Vaticà II, Gaudium et spes), que l’Església no “imposa un determinat model de societat, ni patrocina cap forma ni ideologia política”, ja que l’Església “mai no determinarà quines autoritats han de governar-nos”.I malgrat aquelles paraules plenes de saviesa de Tarancon, una vegada més, i sense cap mena de rubor, l’arquebisbe de Valladolid, Luis Argüello, de nou ha posat sobre la taula, en relació a la situació del govern de l’Estat, la necessitat d’“una cuestión de confianza, moción de censura o dar palabra a los ciudadanos” (La Vanguardia, 14 de desembre de 2025).

I és que malgrat que Tarancon diguera que “no pertany a la missió de l’Església presentar solucions concretes de govern”, encara hui hi ha bisbes que, en oposició a la línia marcada per Tarancon, manifesten amb els seus discursos i les seues obres, una clara sintonia amb les dretes espanyoles, que són, precisament, les que demanen una “cuestion de confianza, moción de censura o dar palabra a los ciudadanos”. I això que ha demanat l’arquebisbe de Valladolid és molt preocupant i molt escandalós, perquè, amb les seues paraules, aquest arquebisbe es converteix en portaveu dels partits de dretes, que estan demanant el mateix que l’arquebisbe de Valladolid, quan els bisbes no haurien de posicionar-se prenent una opció partidista a favor del PP o de VOX. 

Si amb la seua homilia Tarancon tancà l’etapa del nacionalcatolicisme i demanà als polítics que estigueren “al servei de la comunitat, que promogueren els drets humans, que enfortiren les llibertats i que ajudaren a promoure les causes de la pau i de la justícia”, sembla que una part (important?) de l’episcopat espanyol, està de part de les dretes. Per això, el president Pedro Sánchez ha declarat que “el tiempo en que los obispos interferían en la política, acabo cuando empezó la democracia” (Religión digital, 14 de desembre de 2025).

Afortunadament el temps d’aquells bisbes franquistes que eren “procuradores en Cortes” o fins i tot membres del “Consejo del Reino”, ja ha acabat, gràcies a Déu. I amb tot, l’arquebisbe de Valladolid es permet demanar una “cuestión de confiança, moción de censura o dar palabra a los ciudadanos”, prenent-se una prerrogativa que no li correspon. 

Amb molt bon criteri, l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, ha demanat “prudència” a l’arquebisbe de Valladolid, recordant-li que, segons el document conciliar “Gaudium et spes”, “l’Església no es pot identificar amb cap opció política concreta, ni està lligada a cap sistema polític” (Religión Digital, 14 de desembre de 2024). Amb molt bon criteri, l’arquebisbe de Tarragona (no hi ha cap altre bisbe que parle com ell?), ha dit que les afirmacions de l’arquebisbe Argüello, “van més enllà del que pot dir un arquebisbe”. Però com he dit abans, sembla que alguns bisbes espanyols sí que tenen una opció política concreta. I no sé si, fins i tot, carnet del PP o de VOX, ja que voler fer fora un president del govern, no és una missió dels bisbes. 

 El cardenal Tarancón 


El bisbe Luis Argüello, president de la Conferència Episcopal

Curiosament, cap bisbe no ha demanat mai eleccions anticipades davant la nefasta gestió de la Dana per part del govern valencià, ni abans, tampoc cap bisbe no va demanar una moció de censura, malgrat els nombrosos casos de corrupció del PP, tant a nivell estatal com al País Valencià, amb dirigents d’aquest partit empresonats. Al contrari: la majoria dels bisbes guardaven un silenci sepulcral quan el govern del senyor Aznar i del senyor Rajoy tenien causes obertes per corrupció, diners negres i dirigents tancats a la presó i no cal sinó recordar els senyors Matas, Bárcenas, Rato, Blasco, Carlos Fabra..... Només faltava que la jerarquia (això sí, quan no governen les dretes), tant a l’estat com al País Valencià, estiguin fent costat als jutges, per intentar enderrocar un govern que és legítim, tant si els agrada als bisbes i als jutges, com si no els agrada.

Amb l’homilia del cardenal Tarancon de fa 50 anys, l’Església espanyola apostava per la reconciliació entre parts enfrontades i entre sectors dividits i posava fi al nacionalcatolicisme, que tant de mal havia fet a la mateixa Església. Aquesta va ser la fonamental missió de Tarancon, que per això va ser qualificat com el cardenal de la Transició. I hui molts bisbes, al contrari que Tarancon, intenten determinar quin govern és legítim i quin no ho és. El partidisme descarat d’alguns bisbes ens avergonyeix als cristians que respectem la democràcia i les regles de joc de les majories i minories i el dret a cercar consensos o pactes entre partits.

Per això hui l’Església necessita bisbes com el cardenal Tarancon, un home lliure, un pastor amb “olor a ovella”, que parlava amb l’audàcia dels profetes, denunciant la injustícia i apostant, sense por, per una nova etapa en la història dels pobles d’Espanya. I és que Tarancon parlava sense dissimular o maquillar el que pensava. I sense apostar per les dretes espanyoles. 

Hui a l’episcopat de l’estat espanyol, sí que hi ha alguns bisbes que parlen clar, que estan al costat dels pobres, que denuncien les injustícies i les estructures de pobresa que exclouen tants germans nostres, com ho foren, a Llatinoamèrica, els bisbes Òscar Romero, Pere Casaldàliga o Hèlder Câmara. 

Però, desgraciadament (perquè moltes vegades tenen raó), els ciutadans identifiquen la majoria dels bisbes amb les dretes. ¿On tenim hui bisbes com José Mª Setien, Jaume Camprodon, Ramón Echarren, Alberto Iniesta, Juan Mª Uriarte, Ramon Torrella, Javier Osés, Antonio Añoveros, Narcís Jubany, Ramon Buxarrais, Joan Martí Alanis, Josep Pont i Gol, Josep M. Guix, Ramon Masnou, Victorio Oliver, Joan Carrera....tots ells ja difunts, a excepció dels profètics i excel·lents bisbes Ramon Buxarrais i Victorio Oliver? 

La missió dels bisbes no és qüestionar un govern legítimament constituït (i els pactes amb altres formacions polítiques) i demanar eleccions o una moció de censura, sinó ajudar a la convivència i no recolzar els interessos i els postulats de les dretes que, per altra part, amb les polítiques migratòries, estan molt i molt allunyades de l’Evangeli. 

Els bisbes no haurien d’interferir en la forma de govern, ni (en sintonia amb les dretes) demanar la dimissió del senyor Pedro Sánchez, sinó que haurien de respectar el resultat electoral i els pactes que el president del govern fa amb altres formacions polítiques. 

Els bisbes no haurien d’atiar la inestabilitat, sinó treballar per la convivència i això sí, denunciar les injustícies, la corrupció, la violència de gènere, els abusos a menors, la demonització dels immigrants..... 

Josep-Miquel Bausset,

monjo de Montserrat

La memòria, les dones i el llibre “Trinitat”

Quan la història calla, quan s’amaga, quan deixa fora les dones, el que s’esborra no és el passat, sinó una part essencial de la lluita per la llibertat”. Aquest oblit no és neutre ni accidental, el silenci és còmplice. Aquets silenci, és el resultat d’un sistema que, durant dècades, va voler que les dones fóssim invisibles: en la política, en la cultura, en la dissidència i fins i tot en la memòria de la repressió. 

Mentre els llibres d’història parlaven de grans noms i grans gestes, moltes dones sostenien rebel·lies silencioses, lluites quotidianes i formes de resistència que han quedat fora del relat oficial.

Més de quaranta anys desprès, som aquí per trencar el silenci. Per tornar-les al lloc que mereixen. Per obrir una esquerda en aquella historia i per a reconèixer que, sense elles, sense les que van ser castigades, empresonades o sotmeses a la doble repressió del règim i del patriarcat la nostra democràcia no seria possible.

La presó de dones de la Trinitat, activa entre 1963 i 1983, és un dels espais que ha quedat massa temps en penombra. Un lloc on la repressió franquista no només va continuar, sinó que es va reinventar, disfressada d’ordre, moral i disciplina.

Però, com sempre, fins i tot en els espais més foscos, hi ha vida, hi ha resistència, hi ha dignitat. A la Trinitat, aquelles dones van construir comunitats, van crear xarxes de suport, van compartir el poc que tenien i van conservar, com un fil delicat però resistent, la idea de llibertat. Les seves històries no són només de dolor: també són de coratge i solidaritat.

Recuperar aquesta memòria no és un acte nostàlgic, és un acte de justícia. És una manera de dir-los: us veiem, us reconeixem, i el vostre pas per la historia, importa. I també és una eina per mirar el present: perquè les desigualtats i les violències, quan no s’expliquen, tornen disfressades amb altres formes.

El llibre Trinitat, la presó de dones ignorada (1963–1983), recupera la història gairebé oculta de la presó de dones de la Trinitat Vella. Fruit d’una recerca rigorosa i amb mirada feminista, els autors Carlota Falgueras i Marsal i César Lorenzo Rubio reconstrueixen les vivències de centenars de dones empresonades en plena etapa tardofranquista i primers anys de la democràcia.

El llibre explica com moltes d’aquestes dones van ser criminalitzades no tant pels seus actes, sinó per desafiar el model de feminitat imposat pel règim: dones pobres, soles, dissidents o considerades «immorals». Narra el seu dia a dia, les formes de violència, la disciplina que patien i, sobretot, la seva capacitat de resistència i solidaritat. També denuncia la gran invisibilització posterior d’aquest espai penitenciari, clau per entendre la repressió de gènere a Catalunya. És una obra que humanitza, repara i retorna dignitat a unes dones que la història va voler esborrar.

Per això avui és tan important escoltar les veus de la recerca i de la memòria. Perquè quan recuperem aquesta història no només honorem les que van ser tancades, sinó que també ens ajudem a construir un futur més conscient, més just i més lliure.

Encarni García

FEST’HIVERN2026 (La Festa Major de les Entitats)

Després de les festes de Nadal, Cap d’Any i la Cavalcada dels Reis d’Orient, s’apropa el nou Fest’Hivern, la Festa que organitzem les Entitats per la Festa Major d’Hivern. 

L’objectiu de treballar en xarxa per portar a terme aquesta festa es consolida amb la participació de la majoria de les Entitats de cultura popular i tradicional de Viladecans acompanyades per altres com Agrupaments Escoltes, Esplais, l’Associació d’Arts i Oficis i l’Associació de Músics de Viladecans, Perifèrica.

Aquest any a part de les ja tradicionals activitats, hi ha interessants novetats a la Cercavila de Festa Major.

En un intent de treure pit de la diversitat en una ciutat amb diversitat d’origens del seus ciutadans, el Mamut de Viladecans aposta perquè a la Cercavila del Fest’Hivern, que es fa el dissabte al dematí, es puguin mostrar elements de les diferents expressions culturals que habiten la ciutat.

Per començar, per a aquest 2026 hem aconseguit la participació de l’Associació Han Tang i la mostra de cultura tradicional xinesa incorporant a la Cercavila elements festius com el drac o els lleons. 

Acompanyats per la Bandarra Street Orkestra, la resta de Entitats de Cultura Popular (Diables, Castellers, Sankofa, Raices de Andalucía, C.C.R. Sierra Norte, ACA Zahara de la Sierra, Peña Bética de Viladecans, Grallers i el Mamut de Viladecans) desfilaran un any més pels carrers de Viladecans per arribar a la Plaça de la Vila, lloc on hi haurà les parades d’artesans i pintors i els concerts de Perifèrica en què podreu combinar un bon vermut amb la música de grups viladecanencs.

Però la programació del Fest’Hivern serà molt més complerta i podrem gaudir del Coneixes Viladecans??, el dia 16 de gener a partir de les 20,30h. El dia 17 de gener la Cercavila matinal estarà acompanyada per l’Espectacle de Foc que faran els Diables de Viladecans a la Plaça d’Europa a partir de les 17h, i per la Pujada a Sant Ramon dels Amics del Camí de Sant Jaume. El diumenge, 18 de gener, tindrem les tradicionals matinades de Grallers de Viladecans i a les 11,30h, a la Plaça de la Vila, Viladecans Sardanista ens convida a una ballada de sardanes. 

Un cap de setmana de Festa Major d’Hivern per no quedar-se a casa. Participeu i feu Festa Major.

Miguel de la Rubia

Cita a la primària: missió moooolt embolicada

A casa fem ús de la sanitat pública sovint. I n’estem agraïts. Funciona raonablement bé, sobretot quan les circumstàncies són difícils o incertes. Recentment hem hagut d’ingressar un familiar repetidament a les urgències de l’hospital i certament constatem que ha millorat molt l’atenció, sobretot pels nous espais que són infinitament més agradables i adequats que els anteriors. Espero que tot plegat faciliti també la tasca dels professionals que hi treballen. Queda pendent, tinc entès, que ampliïn una plantilla amb tendència a la sobrecàrrega.

Al costat d’això sorprèn com l’atenció primària, que és fonamental en el sistema i que, quan funciona bé, pot estalviar molta feina als hospitals, es trobi amb aquesta mena de coll d’ampolla incomprensible que és l’obtenció de cita.

Fa anys hi havies d’anar o de trucar perquè et donessin hora. Ara la cosa s’ha complicat. D’una banda et diuen que ho facis a través del portal “La meva salut”. Fer-ho per internet és complicat per a qui no hi està avesat, per allò de la bretxa digital. No saps mai, a més, si l’agenda del metge estarà oberta o no, o si et donaran hora per unes quantes setmanes més enllà. La cosa no deixa de canviar constantment. I sembla que hagis de justificar i molt la teva pretensió d’obtenir cita. Reconec que el sistema va bé per algunes coses, però per a d’altres no acaba de funcionar. Gens.

Recentment van fer unes proves a una persona de casa. El metge va dir que volia veure’l un cop tinguéssim els resultats, al cap de quatre o cinc dies. i em vaig adreçar presencialment al CAP, per anar sobre segur i demanar cita per a l’endemà. Em van dir que no me la podien donar, però que la podia demanar per internet, que cada dia s’obria l’agenda del metge a partir de les 12 de la nit per a l’endemà. Ho vaig mirar i a la una continuava tancada. L’endemà es va obrir... no per aquell dia sinó per una setmana més tard. Vaig demanar hora... i em va sortir hora per un metge que no era el nostre. 

Em vaig tornar a adreçar presencialment al CAP. Em van dir que era normal (?) que em sortís l’hora a nom d’un altre metge i em van dir que ells no em podien donar data fins cinc setmanes més tard. Amb la qual cosa em vaig quedar amb la que ja tenia. Quan finalment hi vaig anar em vaig trobar amb la vaga de metges... i tampoc no la vaig poder aprofitar. 

De tot plegat, em quedo amb tres demandes al sistema sanitari:

Que es clarifiqui un sistema àgil per demanar hora.

Que et garanteixin, en la mesura del possible, que t’atendrà el teu metge. Entenc que per una urgència potser és igual, però quan el malalt és en una situació complexa d’especialistes i diagnòstics, el paper del metge de família és bàsic per entendre què passa i per ajudar a prioritzar i prendre decisions.

I ja que hi som, que atenguin les molt justes reivindicacions del personal sanitari.

En fi, en qualsevol cas, defensa i agraïment a la sanitat pública!

Mercè Solé

Els Castellers de Viladecans esdevenen oficialment colla de 7 a la seva XIIa. Diada

Fotos de Jose de la Llave (@ofthekey) i Santiago Estruch (@santiagoestruchmanjon)

Els Castellers de Viladecans han fet un pas històric en la seva trajectòria. El dissabte 22 de novembre, en el marc de la seva XIIª Diada, la colla s’ha consolidat oficialment com a colla de 7, culminant la millor temporada des dels seus inicis.

La jornada va iniciar-se amb dos pilars de 4 simultanis, que van donar pas a un 3 de 7 a primera ronda. Aquest castell, el cinquè de la temporada, un 3 de 7 sòlid que confirma el progrés i la solidesa assolida durant l’any.

A segona ronda, la colla va afrontar el repte clau: el 4 de 7 amb el pilar. L’execució d’aquest castell, que suposa el dotzè castell de 7 de la temporada, va atorgar als Castellers de Viladecans el reconeixement de ple dret com a colla de 7, resultat de mesos d’assaig i feina intensa, constància i implicació de totes les pinyes i troncs.

A tercera ronda, els Fluorescents van completar el 4 de 7, un castell que va servir per consolidar sensacions i tancar la tríada de set pisos de la diada.

La ronda de pilars va culminar amb un moment especialment significatiu: el primer vano de 5 de la colla, un nou pas endavant en la seva progressió tècnica. Tot seguit, es va alçar un pilar de 4 i, finalment, un pilar de 4 amb folre de canalla, que va tancar tant la diada. 

Una temporada que quedarà marcada per sempre en la història de la colla.

La colla ja mira cap a la temporada vinent, amb l’ambició de seguir creixent i consolidar el seu repertori de castells.

Manel Membrilla

850 gràcies en el primer any d’alcaldessa!

Més de 800 ciutadans i ciutadanes em van acompanyar el dia 14 de novembre omplint l’Auditori d’Atrium per celebrar el meu primer any a l’alcaldia. Vull agrair la seva assistència, com a mostra de suport de la meva trajectòria. En especial, als més de 70 representats de les entitats ciutadanes presents, que són l’ànima del poble. També vull mostrar el meu agraïment a les persones que em van acompanyar a l’imponent escenari, ciutadans i ciutadanes que s’estimen el seu poble i que em van desitjar sort però també van mostrar la seva exigència per què Viladecans segueixi millorant. 

La seva participació és només un exemple. Vull ser l’alcaldessa de la proximitat, la que asseguri la participació ciutadana i millori els serveis de la ciutat, i per això necessito conèixer totes les opinions possibles. De fet, des dels primers dies de mandat, la meva activitat s’ha centrat en reunir-me amb totes les entitats de la ciutat, subratllant la importància que tenen les associacions locals, que creen vincle i comunitat. També, en aquest any, he visitat empreses, comerços i escoles, i m’he reunit amb tots els veïns i les veïnes que he pogut. 

La proximitat és el contacte directe: és escoltar, és caminar, veure i tocar. És la millor manera que hi ha per prendre bones decisions. Aquesta proximitat es refereix tant a les persones com a l’espai públic, als barris, als carrers, al seu aspecte. Per això, també he decidit descentralitzar la meva activitat diària desenvolupant l’acció que el meu equip ha anomenat “L’alcaldessa al barri”, en la qual trasllado el meu treball setmanal en un barri diferent cada mes. Aquesta experiència m’està ajudant molt per desenvolupar la política del detall, per prioritzar el que els veïns i les veïnes m’expliquen sobre els seus carrers. 

Vull també millorar el model d’atenció a la ciutadania de l’Ajuntament perquè una comunicació clara i senzilla no és només un dret; és el nostre deure. Una comunicació que està sent testada per un equip de 200 persones voluntàries testers, centrats en simplificar la relació entre Ajuntament i ciutadania. Amb els testers provem les eines digitals amb joves que no estan acostumats a fer tràmits amb l’administració, amb persones amb discapacitat, amb persones grans que poden tenir dificultat amb les noves tecnologies, perquè volem que siguin útils i intuïtives per a tots i totes.

A més de la proximitat i la participació, un tercer gran objectiu és la millora dels serveis públics. Crec i defenso els serveis públics, com l’única manera que tothom progressi i visqui millor. Aquest any hem incrementat notablement el pressupost destinat a la neteja de la ciutat. A més, desenvolupem la campanya “Barris a fons”, un programa que vol situar els barris al centre de la gestió municipal accentuant les polítiques de proximitat i reorganitzant els recursos destinats a la cura i neteja de l’espai públic. 

També estem incorporant més agents en la Policia Local, comandada per Jordi Domínguez, un nou cap que té l’encàrrec de reforçar el paper de servei de proximitat del cos. Viladecans és una ciutat tranquil·la i segura, en la qual durant el 2024 van baixar els delictes en un 11 % respecte a l’any anterior. Hem de seguir en aquest camí i un dels aspectes que també em preocupa és la il·luminació dels carrers, que incrementarem amb una visió de gènere. Que cap dona o cap nen o nena passin inquietud per caminar per carrers o parcs il·luminats malament. 

El futur de la nostra joventut també està en el centre de la meva gestió. Seguirem oferint i incrementarem els ajuts a joves perquè puguin continuar estudiant i farem més pisos de protecció oficial perquè es puguin quedar a viure a Viladecans. També la gent gran rep la meva atenció i el meu interès: l’atenció a la persones en situació de vulnerabilitat és cabdal, perquè no hi pot haver cap persona gran del nostre municipi que se senti sola i no tingui l’ajuda a casa que necessiti.

Gràcies a tots i a totes. Estic a la vostra disposició. Ens veiem al barri!

Olga Morales Segura

Alcaldessa de Viladecans

El Grup Escola Teatre l’Escarbat i el Grup de Cine Fòrum: Crònica d’un projecte cultural frustrat.

El primer Centre Catòlic de Viladecans es va fundar l’any 1912 amb el nom de Centro Patronato Obrero. El seu local estava situat a Cal Secretari, al carrer de Jaume Abril just a continuació de l’edifici de la Torre Modolell. L’entitat va ser dissolta l’any 1917 i substituïda pel Centre Catòlic i Social, que primer s’establirà a l’actual edifici del Col·legi de la Sagrada Família fins l’any 1930 que passarà a ocupar els locals de les antigues escoles del darrere de l’església. El juliol de 1936, amb l’esclat de la guerra civil, tant l’església com els locals del Centre Catòlic van quedar destruïts i les activitats suspeses fins la finalització del conflicte armat l’any 1939.

En el període franquista i amb el nom oficial de Centro Parroquial, es reprendran les activitats del Centre Catòlic en els locals de l’antic Auxilio Social a sota de la terrassa del jardí de Magdalena Modolell. Aquesta nova seu, serà de caràcter provisional fins el novembre de 1950 que és quan s’inaugura la seu definitiva del Centre Parroquial al carrer del Pare Artigas. Després d’una dècada molt fructífera pel que fa a l’activitat teatral, va arribar un període de decadència que va culminar l’any 1966 amb la darrera representació teatral a l’escenari del Centre i l’acabament, també, de les projeccions de cinema de les tardes de diumenge. A partir d’aquí tot es va anar apagant fins que el Centre Parroquial va quedar tancat.

La recuperació del Centre es va inciar l’any 1972 amb el Grup Escola Teatre l’Escarbat. Tot havia començat amb una trobada cap a finals de l’any 1971 a casa de l’Antònio Español, al carrer de Joan Balletbò, amb la Maria Armengol i el Josep Lligadas Vendrell. L’anunciada renúncia de Mn. Ramon Saborit (1) a la rectoria de la Parròquia de Sant Joan, havia animat a aquells tres joves a plantejar-se la recuperació de les representacions teatrals al Centre Parroquial (2). En aquella reunió, l’Antònio, ja va expressar la idea que li rondava de feia temps: fer Pigmalió de Joan Oliver amb la Maria Mercè Lligadas de protagonista. Després d’aquesta primera trobada en va venir una segona a Cal Pintor, al carrer d’Àngel Guimerà, amb l’assistència de Maria Piqué, Francina Piqué, Joan Piñol, Joan Bonich, Maria Armengol, Maria Mercè Lligadas, Antònio Español i Rossendo Vilà. En aquesta segona reunió es van començar a fixar les bases del que aquells joves volien crear en el Centre Parroquial. Passats més de cinquanta anys, la Maria Piqué encara ho té ben present: “Volíem que fos un moviment cultural ampli amb escola de teatre i cine-fòrum com a eixos principals”. D’altra banda, el Grup de Cine Fòrum comptava amb noms com Jaume Cabistany, Baldiri Barat, José Luis Atienza, Andreu Comellas, Pere Ramells, Jaume Alavedra, Jaume Montfort i Toni Caimary. La major part d’aquests joves havien passat per l’Agrupament Escolta i venien, doncs, empeltats dels valors de l’Escoltisme: esforç, compromís, treball en equip, responsabilitat i, si em permeteu la hipèrbole, també amb moltes ganes de canviar el món i deixar-lo millor de com l’havien trobat. Al mateix temps, aquests joves, que rondaven entre els dinou i vint-i-cinc anys d’edat, una majoria eren fills o familiars dels joves dels anys quaranta i cinquanta que havien inaugurat el Centre Parroquial. I bona part d’ells eren els mateixos nens i adolescents que ja feien teatre als anys seixanta.

Un cop es va haver acordat amb Mn. Salvador Jordi, el nou rector de la parròquia, la recuperació de les activitats al Centre, tant el Grup Escola Teatre L’Escarbat com el Grup de Cine Fòrum van posar fil a l’agulla per iniciar, tan aviat com fos possible, les activitats culturals a la sala parroquial del carrer del Pare Artigas.

Abans, però, calia netejar-ho tot, arreglar desperfectes i deixar a punt totes les instal·lacions que es trobaven molt deteriorades després de cinc anys d’inactivitat i tancament. D’altra banda, el canvi de voltatge elèctric, de 125 v. a 220 v., que s’havia produït durant els anys anteriors a tot Viladecans, havia deixat inservibles tant els aparells elèctrics com tota la il·luminació del teatre; al mateix temps, part del cablejat elèctric també s’havia malmès, sobretot el de l’escenari. 

La renovació del cablejat elèctric i la il·luminació va començar a fer-la el Jordi Sangrà. La meva germana Maria Mercè, sabent que el Jordi no podia fer la feina tot sol i que a mi, aleshores un adolescent de catorze anys, m’agradava tot allò que tingués a veure amb cables, interruptors i llums, em va suggerir la possibilitat d’afegir-me a les feines de recuperació del Centre com a ajudant elèctric i d’il·luminació. Dit i fet, els mateixos dies d’assaig de l’Escarbat, tres cops per setmana, el Jordi i jo treballàvem canviant cables, renovant instal·lacions i col·locant bombetes noves als “hersos” i “candilejas” de l’escenari. 

Amb la posada a punt de la sala l’Escarbat començava les seves activitats l’abril de 1972, alternant les classes de teatre, seguint el mètode Stanislavski, amb l’assaig de la comèdia Pigmalió de Joan Oliver. 

Per la seva banda, el Grup de Cine Fòrum, manifestava els seus objectius en un article al butlletí municipal Voz signat per Luis Aldonza, pseudònim de José Luis Atienza.

(...) a todos-as aquellos-as que tienen ganas de hablar de algo, de opinar sobre algo, que tienen hambre de todo, les ofrecemos una pequeña aportación: El Cine Forum. Se intenta conseguir que de vez en cuando nos reunamos, cuantos más mejor, todos los que tengamos algo en común para ver una película y luego comentarla. (...) El cine intenta, cuando es de calidad, convertir las ideas en imágenes. Estas ideas pueden ampliar nuestro mundo lleno de limitaciones. Es una creación de hombres que pueden comunicarnos y concretar cosas que intuímos pero en las que nunca hemos pensado detenidamente(3). 

Les projeccions de cinema van començar el dia 11 de maig de 1972 amb la pel·lícula muda El gabinet del Dr. Caligari de l’any 1920 dirigida per Robert Wiene. La projecció es va fer amb una màquina de 16mm instal·lada al passadís. La següent projecció es va fer el 21 de maig amb el III Festival de Tom i Jerry, també de 16mm. Baldiri Barat, que aleshores comptava amb 19 anys d’edat, recorda les gestions que es van haver de fer amb els propietaris del cinema Avenida per qüestions de drets de projecció i els viatges a Barcelona amb la moto Vespa a buscar les pel·lícules llogades. 

El 27 de juny, amb un cost de 7.600 pessetes, es va fer arreglar una de les dues màquines de projectar de 35mm (4). Es va optar per reparar la més moderna. L’altra, més antiga, que venia de l’antic Centre dels anys quaranta, es va deixar per més endavant. Al novembre es va renovar l’equip de so comprant un amplificador i dos altaveus nous.

Amb la màquina de 35mm a punt es va projectar, el dia 19 d’agost (5),  la pel·lícula Submarino Amarillo dels Beatles dirigida per George Dunning. Tant Baldiri Barat com José Luis Atienza, recorden l’original desplegament propagandístic que es va fer d’aquesta projecció que va aconseguir omplir la sala del Centre. Més endavant van venir pel·lícules com Nazarín de Luis Buñuel, El Cameraman de Buster Keaton o Estos son los Condenados de Joseph Losey. En aquells primers vuit mesos de funcionament, el Grup de Cine Fòrum va celebrar un total de tretze sessions de cinema. 

L’Escarbat estrenava la seva primera obra, Pigmalió, els dies 16 i 17 de setembre de 1972, dirigida per l’Antònio Español i protagonitzada per Maria Mercè Lligadas. Val a dir que els decorats havien estat confeccionats per la mateixa gent del grup i la posada en escena va ser més aviat trencadora. L’arrencada de les representacions teatrals al Centre Parroquial després de cinc anys d’inactivitat va acabar sent tot un èxit.

Després de Pigmalió es va començar a assajar una peça teatral de contingut religiós-social, que es va representar al presbiteri de l’església abans de la Missa del Gall del 24 de desembre de 1972. Aquesta obra titulada Nadal va ser creada pel grup Nabí, un grup de seminaristes entre els quals es trobava Josep Lligadas. 

Mentre s’assajava Nadal, es preparava també Un enemigo del pueblo protagonitzada per Carles Castelló i dirigida per Josep Lligadas. Aquesta obra d’Enrik Ibsen es va estrenar el 30 de desembre de 1972 i l’1 de gener de 1973. 

La primera setmana d’abril de 1973 es va inaugurar una exposició sobre l’abocador del Garraf organitzada per l’Escarbat, el Cine Fòrum i la col·laboració dels Pioners de l’A.E. Sant Joan. En el marc de l’exposició es van celebrar dues conferències, una d’elles impartida per l’historiador Jaume Codina. 

Com a accions culturals complementàries s’organitzaven sessions de Disc Fòrum, concurs de pessebres, concerts amb La Lira, la coral infantil La Trepa i la Rondalla Sellarès, es convidava a companyies teatrals d’altres pobles i s’organitzaven activitats de caràcter més lúdic com una gimcana amb automòbil. 

Al juny del mateix any, concretament els dies 9 i 10, s’estrenava La terra es belluga dirigida per Pere Soy i protagonitzada per Joan Bonich. Després d’aquesta biografia escènica de Galileu Galilei, escrita per Jordi Bordas, es van començar els assajos d’un projecte més ambiciós: el musical El retaule del Flautista de Jordi Teixidor, sota la direcció de l’Antònio Español amb l’Andreu Lligadas de protagonista i músics en directe. 

El Retaule del Flautista, però, no es va arribar a representar mai. A pocs dies de la seva estrena, a mitjans de 1974, es va convocar una reunió amb Mn. Salvador Jordi per intentar resoldre les importants desavinences que hi havia entre els Joves del Centre i el rector de la Parròquia. Aquella reunió, lluny de resoldre res, va acabar de males maneres provocant el punt i final del Grup de Teatre l’Escarbat i el Grup de Cine Fòrum.

Les desavinences amb Mn. Salvador Jordi ja venien de feia temps. El cert, malauradament, és que la presència al Centre d’aquells joves de cabells llargs, faldilla curta i costums moderns, havia generat, ja de bon començament, una creixent desconfiança per part dels sectors més conservadors de la parròquia. De fet, la representació Nadal al presbiteri de l’església ja no havia agradat gens a aquells sectors conservadors, i a Mn. Salvador Jordi tampoc. D’altra banda, l’obra La terra es belluga, que criticava el tribunal eclesiàstic del Sant Ofici, els va semblar gairebé un sacrilegi. Tot es va complicar amb l’escampada de falsos rumors sobre el comportament d’aquells joves. Es deia, ras i curt, que es drogaven i muntaven orgies sexuals. Alguns, entre els quals m’hi he d’incloure, vam patir aquestes acusacions directament de paraula. Ja sabem quin és el comportament de les notícies falses quan han estat molt escampades: són impossibles de desmentir i acaben convertint-se en veritats. 

En anys posteriors, aquest grup de persones d’ideologia radicalment conservadora, van seguir queixant-se i protestant de forma continuada pel contingut de les obres que es representaven al Centre. Concretament, la posada en escena l’any 1987 per part de l’Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer de l’obra de Santiago Moncada Violines y trompetas, va encendre els ànims d’aquella gent argumentant que l’obra era contrària a la moral cristiana i a l’ideari del Centre. Les protestes pel contingut de les obres es van acabar convertint en habituals a totes les assemblees anuals de socis del Centre, demanant control exhaustiu dels continguts i fins hi tot amb amenaces de fer tancar el Centre (6). 

De fet el pensament dels sectors conservadors i franquistes de l’època, sobre la majoria del jovent que buscava alternatives culturals, i al mateix temps aspirava a canvis socials i polítics, queda reflectit en la crònica que el butlletí municipal Voz va publicar l’estiu de 1972 sobre l’estrena de Morena Clara interpretada pel grup fundador de l’Agrupació Cultural Mn. Cinto Verdaguer a la sala de teatre del col·legi Modolell (7).  La redacció de Voz explicava que l’obra va complaure a la majoria d’assistents “en gran parte gente hecha” i que troba a faltar vetllades com aquella, senzilles i comprensibles. A continuació afegeix: 

Son muchos quienes dicen que “esto ya está pasado”. Pero son muchos también los que van a presenciar obras modernas y no tienen ni idea de lo que han visto; en ocasiones porque en realidad no han visto nada, excepto una cama muy trotada -está de moda-cuatro inconformes radicales y aliñado con drogas y unos gramos de suspense(8). 

A primers de l’any 1974, Mn. Salvador Jordi va convidar al grup embrió de l’Agrupació Cultural Mn. Cinto Verdaguer, val a dir que sense consensuar-ho amb els joves de l’Escarbat, a utilitzar les instal·lacions del Centre Parroquial per assajar i representar les seves obres teatrals. El grup va acceptar la proposta arribant a compartir l’espai amb el Grup Escola Teatre l’Escarbat unes quantes setmanes de la primavera d’aquell any. Tot fa pensar, que la decisió de fer fora als joves de l’Escarbat i del Cine fòrum ja estava presa de feia temps. 

Al final, el que n’ha quedat de tot plegat, és que com a viladecanencs podem sentir-nos prou orgullosos d’aquella colla de joves que van ser expulsats del Centre l’any 1974 tot i ser fills, la majoria, dels joves dels anys quaranta i cinquanta que havien inaugurat el Centre Parroquial. Doncs, molts d’aquells joves de cabells llargs, faldilla curta i costums moderns, avui persones venerables de més de setanta anys, han deixat en el seu trajecte vital una important petjada a Viladecans tant en l’àmbit de la política local, com del teatre, les lletres i la cultura en general.

(1) Per problemes de cor, Mn. Ramon Saborit es va veure en la necessitat de demanar la substitució al capdavant de la Parròquia de Sant Joan. El diumenge 13 de febrer de 1972, es va celebrar la seva missa de comiat i la presentació del seu substitut Mn. Salvador Jordi en qualitat de regent.

(2) El caràcter i manera de fer de Mn. Ramon feia difícil pensar en una resposta positiva al plantejament de recuperació del Centre.

(3) Butlletí Municipal Voz, Ajuntament de Viladecans, número 12 maig-juny de 1972, pàg.15

(4) És la que es troba exposada actualment a l’entrada del Centre.

(5) En aquells temps, sortir de vacances a l’agost era cosa de pocs.

(6) Llibres d’actes del Centre Cultural Sant Joan de 1982 a 1987 i de 1987 a 2005.

(7) Actual Col·legi Sant Gabriel.

(8) Butlletí Municipal Voz, Ajuntament de Viladecans, número 13 juliol-agost de 1972, pàg.13.

Jaume Lligadas Vendrell

Informe Foessa, més enllà de la pobresa

En la presentació que es va fer el mes passat del prestigiós Informe Foessa elaborat per Càritas, es deia que l’exclusió social a Catalunya afecta 1.351.000 persones, un alarmant 17 % de la població. 

Que la inaccessibilitat de l’habitatge és un factor de pes no sorprèn ningú. Càritas destaca que un 13,3 € de la població se situa en la pobresa severa després de pagar les despeses de l’habitatge i que el 12,6 % viu en amuntegament greu. 

El treball precari afecta 1,4 milions de persones a Catalunya (el 38% de la població ocupada). Dit d’una altra manera, i a diferència d’etapes anteriors, comptar amb una feina no significa abandonar la pobresa. 

Aquesta pobresa extrema afecta sobretot les llars encapçalades per dones (una de cada 5 llars), la població migrant (un 43%) i sobretot les persones migrants en irregularitat administrativa (un 75%). El resultat és que un de cada tres infants es troba en exclusió social, cosa que deixa entreveure un futur difícil i la necessitat de molts recursos per poder revertir la situació

Tot plegat en un context de relativa bonança econòmica. La riquesa hi és, però es distribueix de forma cada vegada més desigual, encara que a Viladecans sembla que el ventall de la desigualtat és més lleu.

Per si això no fos prou greu, les conclusions de l’informe inclouen novetats: els vincles familiars i comunitaris són molt més fràgils i febles que temps enrere, la bretxa digital avança i hi ha constància de la transmissió intergeneracional de la pobresa. El nostre individualisme extrem també passa factura.