Quan defenses l’opinió que convindria regularitzar la migració, fer realitat els seus drets i destinar recursos a l’acollida, el més normal és que t’acusin d’ingènua, de “woke” o de bonista. I segurament tenen raó. No visc la presència dels nouvinguts que arriben de l’estranger com una amenaça ni em són competència respecte a res. I per tant no tinc motius per aplicar lleis draconianes als nouvinguts.
De fet, entenc perfectament algunes pors, perquè també les sento de vegades. La primera vegada va ser viatjant en la Renfe en un trajecte del Maresme. Tots els meus companys de vagó eren negres i parlaven llengües que jo no només no entenia, sinó que no identificava amb res conegut. Em vaig sentir inicialment intimidada, tot i que no hi va haver cap motiu d’alarma. Recordo també la impressió que em va fer contemplar una fotografia dels nens cantors de Viena (Wiener Sängerknaben), la quinta essència de l’imperi austrohongarès, amb cares orientals o mooolt morenes. No he tornat a veure aquella foto, però certament la proporció de nens que ja no eren rossets i blanquets era gran i em va fer adonar de com canviava la població. Inevitablement ho vaig viure com una pèrdua, jo, a qui els símbols nacionals austríacs ni em van ni em venen.
També avui molta gent viu la migració com una amenaça al català. Però la globalització en si mateixa, amb o sense immigrants, porta a la uniformització lingüística i cultural i no hi ha receptes fàcils per defensar les minories. Perquè com sabem bé els catalans, les llengües no arrelen per decret, sinó per seducció.
Jo, en qualsevol cas, puc sentir i entendre moltes pors. Algunes són raonables, d’altres no ho són gens. No estic exempta de prejudicis, com tothom.
Amb tot, hi ha algunes coses que penso que poden ajudar:
La consciència que allò que percebem no sempre és objectiu. D’això no costa gaire adonar-se’n per poc autocrítics que siguem. Hem de saber que hi ha qui atia la por (aquesta por a l’estranger i moltes altres) per raons polítiques. És possible destriar el gra de la palla, equilibrar emocions i actuar amb sentit comú. I mirar d’evitar la perversa polarització que promouen alguns partits polítics.
La consciència també que vivim en una potent centrifugadora que produeix molts canvis socials. Alguns canvis, que vivim com a pèrdua o com a amenaça, són deguts a la mobilitat humana, però la majoria no. Mengem, ens entretenim, ens relacionem i ens comuniquem de forma molt diferent a com ho fèiem abans. La diversitat del nostre entorn és només una d’aquestes novetats.
La desigualtat social, la manca d’habitatge, i la precarietat laboral i econòmica són tendència universal amb o sense migració. Molts depredadors, com s’ha mostrat recentment als hospitals de Madrid, assetgen l’Estat del Benestar. No són els nouvinguts els qui són la més gran amenaça per als serveis públics: és la rapinya capitalista. L’Estat del Benestar no es pot deixar en mans privades i l’hem de defensar dia a dia.
La Llei d’Estrangeria és confusa, complexa i plena de contradiccions. Provoca que molts migrants qualificats no puguin fer la seva feina... ni cap feina durant anys. Això té conseqüències molt negatives: enterboleix el procés d’integració, impulsa l’economia submergida, promou la competència deslleial i fa caure a la baixa els salaris, causa el sorgiment de màfies que aprofiten les innombrables esquerdes de la llei, impedeix la cotització a Hisenda i a la Seguretat Social, i un llarg etcètera. Però la llei no la fan les persones nouvingudes. La fem nosaltres. Perquè, qui no coneix algú que tindria feina amb contracte i no pot aconseguir el permís de treball de cap manera?
A Espanya, malgrat totes les dificultats, la llei és més garantista per a la mà d’obra estrangera que en els nostres països veïns. Però els restrictius criteris europeus es van imposant. Em pregunto què en traurem de potenciar un futur amb una gran borsa de persones en situació irregular, assistides per màfies, esporuguides, en situació de precarietat, sense haver cotitzat i sense drets a pensió. No ho viurem sense un greu conflicte social. Com passa a França i a tants llocs.
Acostumar-nos als canvis no és senzill. En qualsevol cas, el bé comú no es pot construir des de la por i la repressió. I creure en el potencial solidari de la gent a partir de la confiança mútua ha estat un signe identitari de la classe obrera. Doncs això. Tots, totes som treballadors.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada