Des de fa uns pocs anys hi ha hagut una explosió de mots i etiquetes noves relacionades amb la comunitat LGTBI, com si haguéssim passat de zero a cent en molt poc temps. Als termes clàssics heterosexual, homosexual, gai, lesbiana i transexual s’hi han anat sumant altres conceptes menys coneguts com sistema no binari, gènere fluid, transgènere, queer, pansexual, intersexual o cis. Davant d’aquesta multiplicitat de discursos de gènere, a grans trets la societat ha reaccionat de dues maneres: en contra (només cal veure com han augmentat les agressions vers aquests col·lectius) o amb respecte i solidaritat, però sense acabar-ho d’entendre. Afortunadament penso que som més els que tenim moltes ganes d’acceptar i comprendre, tot i que malauradament encara ens falta informació.
Aplicar les teories i termes actuals no és fàcil, però la ciutadania estem plenament capacitats per adaptar-nos a tot el que vingui. Per fer-ho, però, ens cal saber que existeixen realitats diverses i conèixer-les. Certament, a ningú li agrada que el classifiquin segons la seva condició sexual però encara no estem en situació de renunciar a aquesta catalogació. Gràcies a les etiquetes, hem pogut fer visibles moltes formes de ser i sentir (i de sentir-se) desconegudes per la majoria, i avançar legislativament cap a la igualtat. Sense les etiquetes, el discurs afectiu, sexual i de gènere hauria restat immòbil, limitat a uns pocs mots arcaics com travesti o hermafrodita que en absolut abasten ni descriuen tota la diversitat sexoafectiva present, i la desinformació continuaria instal·lada allà on ho estava fa 10, 20, 30 o 50 anys.
El llenguatge articula la nostra capacitat de comprensió del món. Sense les paraules justes perdem capacitat per descriure el que ens envolta, i ja se sap que el no es veu ni es menciona, simplement no existeix. El problema, doncs, no rau en el fet de posar etiquetes sinó en la connotació complementària que hi afegim, que moltes vegades és negativa.
Ara bé, qui té la potestat per etiquetar? Qui té el dret d’apropiar-se dels nous conceptes? Doncs en la meva opinió, la mateixa comunitat LGTBI. Com també tenen el dret a ser crítics amb el moviment, de qüestionar-lo i de revisar-lo i actualitzar-lo tantes vegades com calgui. I això inclou la pròpia etiqueta LGTBI.
Aquest acrònim és fruit de les transformacions en el moviment per l’alliberament sexual i de gènere. És una categoria en permanent reconstrucció, i prova d’això és que la lletra “i” d’intersexual ha estat afegida molt recentment. De fet, l’acrònim no té les mateixes lletres a tot arreu.
No s’ha d’oblidar que la població LGBTI és molt heterogènia i presenta realitats amb necessitats específiques molt diverses. En els darrers anys, l’estratègia de l’acrònim ha estat àmpliament qüestionada per diverses raons, però sobretot, perquè ha tendit a homogeneïtzar les necessitats fent que el relat estigués molt centrat en l’experiència dels gais (un concepte que neix de la sociologia per referir-se, principalment, als homes homosexuals blancs i de cert poder adquisitiu) i invisibilitzés les experiències de la resta de la comunitat. Actualment, la tendència és la d’aplicar una perspectiva molt més àmplia, que sosté que no es pot ser trans, lesbiana, gai, bisexual o heterosexual en el buit. Absolutament tothom som el que som en el context d’una determinada classe social, edat, procedència i un llarg etcètera de dimensions estructurals que configuren les nostres trajectòries vitals i, per tant, les nostres discriminacions i els nostres privilegis.
Des d’aquesta òptica, part de la comunitat aposta per deixar enrere l’etiqueta LGTBI per adoptar un nou concepte: Diversitat Sexual, Afectiva i de Gènere (DASG), una denominació que vol oferir una mirada més global del gènere i la sexualitat, que no només compren qui la població LGTBI sinó el conjunt de la ciutadania, en la seva àmplia diversitat.
Benvingudes doncs les noves etiquetes mentre no arriba el món ideal. Que molt em temo que no arribarà mai.
Vanessa Rodríguez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada