Viatgers de l’aire

Així veuríem la plana les nits de lluna plena si fóssim el Jaume Muns. El caprici dels núvols, la distorsió de l’aire, fan que aquesta esfera imperfecta sembli un globus que ha perdut la barqueta o una bombeta amb el casquet trencat. Podríem pensar que la lluna és un fanalet xinès volador si no fos perquè té la pell amb clarobscurs de mapamundi. Podem intuir un rostre humà en el paisatge lunar de muntanyes sense arbres i mars sense aigua.

Als aeroports mai no es pon la llum dels watts. Des de lluny sembla com si fos festa major al delta i estiguessin en marxa les atraccions de la fira. No obstant això, la distància enganya, els avions no són dels cavallets. Aquesta torre sembla una joguina per regalar-li a un nen quan li cau una dent de llet. Però no ho és. Aquesta torre és divina, controla el trànsit de l’espai celestial. El cel monopolitzat per ocells i avions sembla enfadat, com emprenyat climàticament amb nosaltres. Altres creuen que no, que el cel és així. Tant li fa la glaciació com posar-se a xarrupar els pols del planeta com si fossin de taronja i llimona.

Ens cal l’ampliació de l’aeroport, perquè les pobres companyies transatlàntiques necessiten fer lloc per als seus somnis, més avions al cel del Prat, més pistes per enlairar-se, més bitllets per vendre. Hem nascut per volar com els ocells, no per arrossegar els peus com a vianants. Seria trista la vida sense viatjar en low cost per aquests cels de déu, o en high cost en un avió per a nosaltres: sols, com Messi i les Kardashian. Gastar-nos en benzina a reacció el que altres no gasten en cent anys.

Els avions no demanen gaire, una almoina per amor de Déu de tres-cents metres de pista, una misèria de metres comparada amb els milions de metres que recorreran fent la volta al món una vegada i una altra. Ho impedeix una llacuna, la Ricarda. Té nom de dona i és petita com un toll. Ni tan sols és un llac, que són grans i amb nom d’home.

No tenim un hub per portar-nos a la boca i prendre canyes a la darrera cantonada del món. Tenim pressa per arribar-hi, per veure i tocar el que veiem a fulletons amb barra lliure enmig de la natura, l’aigua i les palmeres. Pressa per esgotar l’or negre destil·lat en milions d’anys en fer negocis i anar de vacances. Que s’espavilin els nostres descendents i tornin a la cuina econòmica de carbó i als trens de vapor. Cal ser adults i oblidar-nos dels ocells, que només preocupen quatre ecologistes per distreure’s a twitter i facebook. Si pugem al cel i comprem als duty free, per què voldriem les aus si no és en una gàbia? Per què necessitem ocells i llacuna? Per volar hi ha els avions, per beure aigua els bars de l’aeroport i per comprar els Duty free. Sense impostos. Som viatgers de l’aire.

Fotografia: Jaume Muns

Text: José Luís Atienza