Fins fa poc pensava que el
de la bona samaritana era un rol que tenia superat, però la pandèmia em va
demostrar que no. Pocs dies abans del confinament vaig saber que estava
embarassada, i uns dies després el meu pare va morir. Amb poc temps vaig passar
de ser únicament filla a ser mare d’una nena de qui havia de tenir cura, i a
tenir cura d’una mare que vivia el moment més difícil de la seva vida. Tocava
cuidar i ho vaig fer de gust, donades les circumstàncies.
De tot això ja en fa tres
anys, i el pas del temps ens ha permès posar els fonaments d’un nou equilibri
familiar. Però aquest procés també ha posat en evidència un conflicte subjacent
entre la meva mare i jo. Res de nou, suposo, perquè com en totes les relacions
afectives sempre hem tingut algunes enganxades. La diferència és que les d’ara
em deixen un regust de boca més amarg i em fan sentir vulnerable i culpable a
la vegada, que no és poca cosa.
La solidesa i la ferocitat
de l’amor entre mares i filles deu ser universal. A les seves obres, Vivian
Gornick parla sovint del continu estira-i-arronsa entre ella i la seva mare i
de com aquesta relació li va condicionar la vida. Per a Gornik, l’estereotip de
la tradició familiar perpetua que les mares s’aferrin al vincle amb les filles
i que les filles, per la seva banda, se sentin deutores d’aquest vincle. I no
deu anar gaire errada, la Gornick, perquè justament això és el que penso que
ens passa a la meva mare i a mi.
Ella té la convicció que el
que dona sentit a la seva vida és cuidar-nos, tant si ho necessitem com si no.
Això la fa contenta, mentre que a mi em fa enfilar per les parets. En
contrapartida, ara que ella està sola jo també sento el deure de cuidar-la perquè,
en certa manera, penso que la nova situació la incapacita. Íntimament intueixo,
però, que el que realment ens passa és que competim per imposar dos models
antagònics de ser dones.
La meva mare va ser el meu
primer referent femení. Una dona forta, espavilada i entregada al rol familiar;
que accepta que amor, cura i sacrifici vagin de bracet. Jo vaig créixer en un
altre marc mental, un marc en què les dones podem decidir a què, a qui i quan
ens entreguem, i que m’ha permès entendre que les relacions afectives no han de
ser ni limitants, ni sinònim de renúncia.
Tot i el profund amor que
sentim l’una per l’altra, ara que soc filla i mare a la vegada el conflicte
esclata entre nosaltres amb més intensitat que mai. La meva mare troba en mi un
model femení que xoca frontalment amb algunes de les seves creences més profundes,
i jo, sense voler-ho, trobo en ella un munt de dogmes caducs que tinc la
inèrcia de combatre.
He arribat a la conclusió,
però, que som les filles les qui tenim la clau per superar aquesta rivalitat.
Hem de mirar les nostres mares amb més generositat, ja que són precisament
elles les que ens han permès ser com som. Davant del repte que té la meva mare
de construir-se un nou futur sola, jo només puc acompanyar-la, oferir i
suggerir, però per molt que a mi em semblin retrògrads, no puc forçar-la a
trencar els límits imposats per la seva educació i entre els quals ella se sent
còmode. Pot semblar una conclusió bàsica, però el que és bàsic per a algunes
persones per a mi ha estat un llarg aprenentatge.
Vanessa Rodríguez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada