La meva experiència com a fotògraf

El panorama de la fotografia amateur durant l’any 1970, moment en què vaig començar a caminar com a fotògraf, no tenia gaire a veure amb el d’ara, que la tecnologia ha socialitzat el sector, en disposar d’uns mitjans electrònics més còmodes i accessibles. Avui qualsevol persona a través d’un telèfon mòbil, polsant una rodoneta  li és fàcil immortalitzar una escena. 

En els meus inicis, tot i el progrés a què havia arribat la fotografia  respecte a etapes anteriors, calia disposar d’una càmera, en la qual s’havia de graduar la llum, la velocitat i la distància, a més d’incorporar-hi un rodet de pel·lícula amb una capa de gelatina sensible a la llum, que captava la imatge en negatiu. A través d’un procés químic de revelatge i d’una posterior ampliació, damunt d’un paper emulsionat,  apareixia la imatge en positiu. Operació que requeria dominar la càmera i tots els processos que he apuntat,  dins del laboratori. 

Posseïdor d’una càmera, que havia comprat a terminis, i havent seguit un curset organitzat per l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya vaig muntar un laboratori a casa.

De forma agosarada, vaig  participar en concursos, els quals van servir-me per fer créixer els estímuls, puix al cap de pocs mesos d’haver-me iniciat, vaig començar a assolir premis i a adquirir un posicionament dins el món amateur, del qual en feren ressò  les publicacions especialitzades.

                                                 

A partir de la meva experiència personal permeteu-me que us faci cinc cèntims del que ha estat i és la fotografia:

El poder de la fotografia és el de captar una realitat, i la càmera és l’instrument imprescindible, malgrat que el mèrit principal  no és d’ella,  sinó d’aquell que la sap fer servir.

La fotografia se la pot anomenar “el llapis de la llum”, ja que dibuixa el que li transmet la llum que reflecteixen els objectes que capta la càmera i  que, per tant, ha escollit el fotògraf per immortalitzar.

Aquest poder de captar de forma objectiva, verídica i fidel  la realitat, és el que, a partir del segle XIX, va dur als pintors a optar per uns estils més figuratius i abstractes, ja que no podien competir en la forma amb què es contemplava, a través de la fotografia. 

Alguns artistes van aprofitar la fotografia, no com un únic recurs per mostrar la realitat del que observaven, sinó també del que s’imaginaven. És així com a partir del 1916 va sorgir un moviment constructivista al centre d’Europa, que utilitzava uns recursos expressius i uns llenguatges, a través dels quals creaven escenes inventades, que, en determinats casos, seguien uns passos propis de la pintura i que els obligava a aplicar manipulacions que s’apartaven dels cànons de les tècniques i dels conceptes propis de la fotografia tradicional.

D’aquí va sorgir el “fotomuntatge fotogràfic”, en el qual s’ajunten imatges obtingudes en diferents negatius, però que es juxtaposen a l’hora del positivat i revelat, per tal de crear una sola imatge, que dona com a resultat una obra única. Un altre dels sistemes és el de retallar parts de fotografies diferents, enganxar-les  formant un collage damunt d’una superfície i retratar-lo, per aconseguir un negatiu, a través del qual poder positivar les còpies que es vulguin.

                                            

Com es pot comprendre, estem parlant d’una feina laboriosa. Tinguem en compte que en aquells temps estàvem a anys llum dels mitjans electrònics actuals, que permeten resoldre-ho de forma còmoda i fàcil a través d’un programa com pot ser el photoshop.

D’aquí ve que s’atorgui un mèrit important als fotomuntatges artesanals, ja que obligaven a una major inversió de temps i de material, raó per la qual abans d’executar-lo era convenient planejar-ho i assegurar-ne el resultat.

Com a fotògraf, si bé no vaig descartar les imatges que despertaven la meva sensibilitat a través dels ulls, vaig tenir una gran predilecció per plasmar escenes  que fluïen de la imaginació i de motivacions personals. És així com vaig aplicar els diferents procediments del fotomuntatge.  

La meva etapa dins del món dels concursos em va permetre obtenir uns tres-cents cinquanta premis, exposar en diferents salons de l’estat espanyol, individualment i conjuntament amb altres autors. Se’m va convidar a formar part del jurat en certàmens i a intervenir en taules rodones i seminaris. Vaig ser membre del Grup FOTOFAD,  del Grup 10x4 i de la comissió organitzadora de les Jornades Fotogràfiques de Catalunya i un dels participants en el llibre Pintades: Barcelona de Puig Antich al Referèndum.  Vaig ser professor de fotografia en les escoles Tecnifoto i IDEP.

En aparcar la càmera per l’escriptura, vaig ser corresponsal de la revista Nueva Lente i cofundador i director de la revista La Cortinilla i de La Fotografia. En els festivals d’Arlès (França), vaig acudir diversos anys per visualitzar i seleccionar portafolis d’autors internacionals, per publicar-los a la revista.  El 1989, TVE de Madrid em va convidar a participar en el programa “El Nuevo Espectador” que dirigia Eduardo Sotillos.

Per encàrrec de l’editorial Espasa Calpe, de Madrid, vaig ser l’autor dels llibres Catalunya en Blanc i Negre en què relatava la història de la fotografia a Catalunya en les seves etapes inicials, i Catalunya, imatges d’un temps en què em referia a la seva importància per documentar la societat.

Amb col·laboració de l’Agrupació Fotogràfica de Viladecans, vaig organitzar  la primera exposició que es va portar a terme a Viladecans de fotografies antigues de la ciutat.

Acabo aquest capítol dedicat a la fotografia dient que una fotografia pot contenir poesia i que una poesia pot despertar imatges. Una cosa s’aconsegueix ordenant la llum i en l’altra ordenant paraules.

Salvador Obiols