El conte d’L i R va
començar gairebé com un joc que encara no era perillós. Només excitant.
S’atreuen des dels inicis com a imant i metall. El passat es fa present i L
segueix gronxant-se amb els núvols inflats com espelmes. Rememora mirades,
frecs de braços, suaus contactes, coincidències que no van ser tan casuals en
un únic espai. Pensaments i desitjos concretats en una invitació a cafè pensada
alhora.
Noten que el múscul de la
vida bomba amb força dins dels seus pits. Els seus cervells, imaginant escenes
en què la luxúria és la protagonista i el sexe la seva concreció. La simpatia
balla als seus ulls i rega els seus somriures. Voler només una cosa que encara
no es diu: estar sols en una habitació, en un cotxe, en un racó improvisat de
pressa. R acompanyant L a casa un dia abans d’aquell primer cafè i
intercanviant-se números de telèfon. No són lliures i el risc els esperona,
aquell que encara no els fa por. Al contrari.
L’endemà, tots dos alhora
amb el mòbil a la mà. R s’avança i envia un missatge. L se sorprèn sense
sorprendre’s: estava a punt de fer el mateix. Desitja aquest home amb una
intensitat ja oblidada en la immensitat de records anteriors. La promesa d’un
primer petó darrere d’uns ulls que no poden esperar més. L i R són dos
adolescents una altra vegada, com si mai no haguessin pentinat cabells blancs.
Els llavis de tots dos tenen gust de mel, no es pot ni es vol respirar,
l’abraçada és, a cada instant, més atapeïda. No saben com tocar-se, són nens
que proven experiències noves al pati de l’escola, convertit en un motel per
hores. Tot just es coneixen, les ganes estan plenes d’inexplicable
inexperiència.
Després d’aquell dia, les
trobades se succeeixen i L i R ja saben quina tecla cal prémer, quin recorregut
fer a l’altra pell, com guiar, com demanar a altres mans aquella carícia més
esperada. La seva passió en un, dos, tres i quatre anys ha crescut alhora que
l’amistat i l’estima. Gairebé no hi ha res que no sàpiguen l’un de l’altre, res
que no comparteixin, encara que moltes vegades sigui en la distància. Com R
diu, són amics especials, i L no li ho rebat. Afecte i lascívia corren
paral·lels i ells els mantenen igual que l’or acabat de trobar.
L torna a somriure cap al
cel. Els núvols han desaparegut amb el vent i en queda el blau. Fa uns mesos
que viu sola, sense la parella habitual. Tot va acabar. No li importa que R
segueixi com sempre amb la seva vida. L tan sols vol perpetuar el valor que els
uneix. I que els quatre anys compartits, que ja no es poden esborrar, es
converteixin en cinc, sis, set… Tants com els seus cossos aguantin i les seves
ànimes resisteixin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada