La meva intenció era
parlar-vos dels equips de voluntariat que fan suport al carrer a les persones
sense llar però penso que això seria començar la casa per la teulada. Primer de
tot, crec convenient i necessari reflexionar sobre tota una sèrie d’idees, dubtes,
prejudicis... que giren al voltant del sensellarisme. Des del convenciment que
qui millor ens pot ajudar a fer-ho és la Fundació Arrels, us
presento, a continuació, una sèrie de continguts divulgatius molt entenedors
que ens ajudaran a no invisibilitzar totes aquelles persones que
viuen en els nostres carrers:
“Una
persona acaba vivint al carrer perquè la seva situació s’ha anat deteriorant
amb el temps. Té a veure amb la suma de moltes causes i en com es gestionen. Algunes
depenen de la pròpia persona però altres tenen a veure amb la societat en què
vivim: l’atur, el preu de
l’habitatge, els moviments migratoris, la rigidesa dels serveis socials i dels
mecanismes d’ajut, un divorci, la mort d’una persona estimada, la formació, la
salut…”
“L’alcoholisme
o el consum de drogues no són l’única causa per arribar a viure al carrer. En
moltes ocasions poden ser-ne conseqüència i hi ha casos en què la persona no
consumeix res. Persones que coneixem van començar a beure perquè volien
evadir-se, deixar de passar fred i no pensar que els podien agredir.
Quan vius al carrer, la droga i l’alcohol poden arribar fàcilment; sortir-ne és
un esforç enorme i necessites ajuda. El punt de partida hauria de ser entendre
que parlem de malalties i no culpar la persona.”
“Els
motius tenen a veure amb el fet que aquests espais sovint no tenen en compte
què vol i necessita la persona. Dormir en un recurs temporal implica
compartir l’espai amb molta gent, manca d’intimitat i tranquil·litat i haver de
deixar fora els embalums i els animals de companyia. Quan entres a un alberg
saps que no és la solució definitiva i que pots tornar al carrer. La solució
hauria de ser pisos a preu assequible on la persona pugui viure de manera
estable i espais més petits i de proximitat.”
“Moltes
persones que dormen al carrer han treballat, algunes treballen en
l’economia informal i altres tenen una feina normalitzada però els ingressos
són molt baixos i no arriben per pagar un allotjament. També hi ha
persones que mai podran tornar a treballar perquè la vida al
carrer els ha afectat i la seva salut és molt fràgil. I n’hi ha moltes altres
que destinen tot el dia a sobreviure i a anar d’un recurs a un altre per poder
menjar, dutxar-se, dormir…”
“La
carència d’una xarxa de contactes, les dificultats administratives per adquirir
documentació, l’idioma i la discriminació pel fet de ser estrangeres implica
que moltes persones immigrants es trobin en una situació més
fràgil respecte a la resta de la població.”
“A una
llar hi ha necessitats bàsiques que tenim cobertes i de les quals sovint no en
som conscients. Viure al carrer significa estar més exposat a
situacions de conflicte públic i a sancions perquè no tens un
lavabo on anar, una dutxa, una cuina, un sofà… tota la teva vida passa al
carrer. A més, estàs exposat a patir violència física i verbal.”
“Són
esquerpes per desconfiança. En la majoria dels casos els han robat,
les han agredit i les han vexat, i d’aquí ve el seu rebuig. No se les pot
obligar a res i, fins que no es guanya la seva confiança, no comença el procés
de recuperació.”
“Ningú
viu al carrer per decisió pròpia. Un dia et veus dormint al
carrer i no saps ben bé què ha passat; hi ha motius personals però també
estructurals i que tenen a veure amb la societat en la qual vivim. Perds la
confiança en els altres: si estàs al carrer és perquè ningú t’ha
sabut ajudar ni tu has sabut demanar ajuda. A vegades hi ha persones
que diuen que no volen res; això passa perquè reconstruir la confiança i els
lligams costa molt.”
“¿Hi
ha recursos suficients perquè ningú hagi de viure al carrer? En quins
recursos pensem quan fem aquesta afirmació? Menjadors socials? Dutxes? Albergs?
Habitatges estables per dormir? Si vius al carrer a Barcelona, per exemple, no
pots sopar calent en un menjador social públic i has de destinar moltes hores
del dia a desplaçar-te per anar d’un lloc a un altre. Els recursos
no estan pensats tenint en compte les necessitats de la persona;
alleugen necessitats immediates i temporals però no miren a mig ni llarg
termini.”
“Una
persona que viu o que ha viscut al carrer té capacitat per decidir què fer amb
la seva vida i com afrontar els reptes i les dificultats que van sorgint. La
seva opinió i el seu dret a decidir sobre la seva pròpia vida no és menys
valuós que el punt de vista que pot tenir qualsevol altre ciutadà o
professionals de serveis socials. Cal escoltar més.”
“El
procés perquè una persona deixi de viure al carrer és lent perquè
s’han de reconstruir lligams i confiança que permetin a la persona fer passos
endavant. La situació, però, no se soluciona quan s’entra a viure en un
allotjament i arriben reptes importantíssims com millorar l’estat de salut,
tenir ingressos suficients, aconseguir una llar estable, ocupar el temps d’una
manera útil, etc.”
“A
Catalunya no sabem exactament quantes persones dormen al carrer ni
com es reparteixen pel territori. El problema, però, existeix a altres
municipis que necessiten dotar-se de recursos i atendre les persones que dormen
al carrer sense que aquestes hagin de marxar a un municipi més gran que les
ajudi.”
Finlàndia
és el primer país europeu que gairebé ha aconseguit el repte
#ningúdormintalcarrer, implementant una estratègia nacional per
abordar el sensellarisme i amb solucions que es fixen en l’habitatge estable. A
Arrels estem convençuts que a casa nostra també ho podem aconseguir amb
polítiques públiques, treball en xarxa i recursos més eficaços.
“La
immensa majoria té família. El problema és que alguna cosa ha fallat i
els vincles familiars s’han trencat.”
“Hi
ha de tot. Hi ha persones que tenen estudis bàsics, però també n’hi ha
que tenen titulacions superiors i negoci propi però ho han perdut tot.”
Deixar
el carrer és una opció personal.
El primer pas és restablir la confiança amb la persona i això és un procés
llarg que pot durar mesos o anys. Un cop assolit, quan la persona decideix
deixar de dormir al ras, comença un llarg i feixuc treball de reconstrucció
personal.
“El
dret a l’habitatge digne es recull a la Constitució espanyola i a
l’Estatut d’Autonomia, però a Catalunya unes 53.000 persones tenen
greus problemes d’allotjament, de les quals més de 5.500 viuen al ras.
Aconseguir que una persona deixi el carrer no es fa de la nit al dia i no es
pot treure a ningú del carrer per la força. No és un tema policial, sinó
d’atenció social i cal respectar les necessitats i els ritmes de les persones.”
Què fer quan veus algú vivint
al carrer?
“Bon
dia”, “Bona nit”
Saludar
és una manera de fer visible la persona. Mira-la sense jutjar-la i ofereix-li
un somriure. Hi ha persones que potser fa dies que no han parlat amb ningú. No
et frustris si no n’obtens resposta de seguida. Ho pots continuar intentant.
“Com
estàs?”
Parla-li
amb tranquil·litat i respecte, amb distància per no espantar-la i ajupint-te
per tenir la mirada a la mateixa alçada. De vegades, oferir un cafè o una
cigarreta és una excusa perfecta per iniciar una conversa i saber com es troba
la persona.
“Què
necessites?”
Podria
ser una manta, un entrepà, una trucada… o simplement una conversa. Pregunta-li
què necessita i no t’angoixis si satisfer el que et respongui no està a les
teves mans en aquell moment. De vegades, escoltar i oferir companyia és més
útil que procurar coses materials.
“Puc
fer alguna cosa per ajudar-te?”
Aconseguir
que una persona deixi el carrer no es fa de la nit al dia i tampoc has de
carregar amb aquesta responsabilitat. La situació pot millorar si l’orientes
cap als recursos on pot trobar ajuda. Pot passar que la persona ja els estigui
utilitzant; altres vegades no els coneixen i es tracta d’una informació útil.
***
Després d’un profund procés
de reflexió us proposo que obriu espais de diàleg i de debat al vostre entorn
més proper. Segur que la vostra mirada ajudarà a visibilitzar moltes persones
que fins ara passaven desapercebudes en els vostres trajectes diaris pels
carrers.
En la propera revista us
parlaré de la vivència d’un equip de voluntaris de suport al carrer a les
persones sense llar.
Agustí Martí Reverter
.jpg)
