Visibilitzar els invisibles

 

La meva intenció era parlar-vos dels equips de voluntariat que fan suport al carrer a les persones sense llar però penso que això seria començar la casa per la teulada. Primer de tot, crec convenient i necessari reflexionar sobre tota una sèrie d’idees, dubtes, prejudicis... que giren al voltant del sensellarisme. Des del convenciment que qui millor ens pot ajudar a fer-ho és la Fundació Arrels, us presento, a continuació, una sèrie de continguts divulgatius molt entenedors que ens ajudaran a no invisibilitzar totes aquelles persones que viuen en els nostres carrers:

“Una persona acaba vivint al carrer perquè la seva situació s’ha anat deteriorant amb el temps. Té a veure amb la suma de moltes causes i en com es gestionen. Algunes depenen de la pròpia persona però altres tenen a veure amb la societat en què vivim: l’atur, el preu de l’habitatge, els moviments migratoris, la rigidesa dels serveis socials i dels mecanismes d’ajut, un divorci, la mort d’una persona estimada, la formació, la salut…”

“L’alcoholisme o el consum de drogues no són l’única causa per arribar a viure al carrer. En moltes ocasions poden ser-ne conseqüència i hi ha casos en què la persona no consumeix res. Persones que coneixem van començar a beure perquè volien evadir-se, deixar de passar fred i no pensar que els podien agredir. Quan vius al carrer, la droga i l’alcohol poden arribar fàcilment; sortir-ne és un esforç enorme i necessites ajuda. El punt de partida hauria de ser entendre que parlem de malalties i no culpar la persona.”

“Els motius tenen a veure amb el fet que aquests espais sovint no tenen en compte què vol i necessita la persona. Dormir en un recurs temporal implica compartir l’espai amb molta gent, manca d’intimitat i tranquil·litat i haver de deixar fora els embalums i els animals de companyia. Quan entres a un alberg saps que no és la solució definitiva i que pots tornar al carrer. La solució hauria de ser pisos a preu assequible on la persona pugui viure de manera estable i espais més petits i de proximitat.”

“Moltes persones que dormen al carrer han treballat, algunes treballen en l’economia informal i altres tenen una feina normalitzada però els ingressos són molt baixos i no arriben per pagar un allotjament. També hi ha persones que mai podran tornar a treballar perquè la vida al carrer els ha afectat i la seva salut és molt fràgil. I n’hi ha moltes altres que destinen tot el dia a sobreviure i a anar d’un recurs a un altre per poder menjar, dutxar-se, dormir…”

“La carència d’una xarxa de contactes, les dificultats administratives per adquirir documentació, l’idioma i la discriminació pel fet de ser estrangeres implica que moltes persones immigrants es trobin en una situació més fràgil respecte a la resta de la població.”

“A una llar hi ha necessitats bàsiques que tenim cobertes i de les quals sovint no en som conscients. Viure al carrer significa estar més exposat a situacions de conflicte públic i a sancions perquè no tens un lavabo on anar, una dutxa, una cuina, un sofà… tota la teva vida passa al carrer. A més, estàs exposat a patir violència física i verbal.”

“Són esquerpes per desconfiança. En la majoria dels casos els han robat, les han agredit i les han vexat, i d’aquí ve el seu rebuig. No se les pot obligar a res i, fins que no es guanya la seva confiança, no comença el procés de recuperació.”

“Ningú viu al carrer per decisió pròpia. Un dia et veus dormint al carrer i no saps ben bé què ha passat; hi ha motius personals però també estructurals i que tenen a veure amb la societat en la qual vivim. Perds la confiança en els altres: si estàs al carrer és perquè ningú t’ha sabut ajudar ni tu has sabut demanar ajuda. A vegades hi ha persones que diuen que no volen res; això passa perquè reconstruir la confiança i els lligams costa molt.”

“¿Hi ha recursos suficients perquè ningú hagi de viure al carrer? En quins recursos pensem quan fem aquesta afirmació? Menjadors socials? Dutxes? Albergs? Habitatges estables per dormir? Si vius al carrer a Barcelona, per exemple, no pots sopar calent en un menjador social públic i has de destinar moltes hores del dia a desplaçar-te per anar d’un lloc a un altre. Els recursos no estan pensats tenint en compte les necessitats de la persona; alleugen necessitats immediates i temporals però no miren a mig ni llarg termini.”

“Una persona que viu o que ha viscut al carrer té capacitat per decidir què fer amb la seva vida i com afrontar els reptes i les dificultats que van sorgint. La seva opinió i el seu dret a decidir sobre la seva pròpia vida no és menys valuós que el punt de vista que pot tenir qualsevol altre ciutadà o professionals de serveis socials. Cal escoltar més.”

“El procés perquè una persona deixi de viure al carrer és lent perquè s’han de reconstruir lligams i confiança que permetin a la persona fer passos endavant. La situació, però, no se soluciona quan s’entra a viure en un allotjament i arriben reptes importantíssims com millorar l’estat de salut, tenir ingressos suficients, aconseguir una llar estable, ocupar el temps d’una manera útil, etc.”

“A Catalunya no sabem exactament quantes persones dormen al carrer ni com es reparteixen pel territori. El problema, però, existeix a altres municipis que necessiten dotar-se de recursos i atendre les persones que dormen al carrer sense que aquestes hagin de marxar a un municipi més gran que les ajudi.”

Finlàndia és el primer país europeu que gairebé ha aconseguit el repte #ningúdormintalcarrer, implementant una estratègia nacional per abordar el sensellarisme i amb solucions que es fixen en l’habitatge estable. A Arrels estem convençuts que a casa nostra també ho podem aconseguir amb polítiques públiques, treball en xarxa i recursos més eficaços.

“La immensa majoria té família. El problema és que alguna cosa ha fallat i els vincles familiars s’han trencat.”

“Hi ha de tot. Hi ha persones que tenen estudis bàsics, però també n’hi ha que tenen titulacions superiors i negoci propi però ho han perdut tot.”

Deixar el carrer és una opció personal. El primer pas és restablir la confiança amb la persona i això és un procés llarg que pot durar mesos o anys. Un cop assolit, quan la persona decideix deixar de dormir al ras, comença un llarg i feixuc treball de reconstrucció personal.

“El dret a l’habitatge digne es recull a la Constitució espanyola i a l’Estatut d’Autonomia, però a Catalunya unes 53.000 persones tenen greus problemes d’allotjament, de les quals més de 5.500 viuen al ras. Aconseguir que una persona deixi el carrer no es fa de la nit al dia i no es pot treure a ningú del carrer per la força. No és un tema policial, sinó d’atenció social i cal respectar les necessitats i els ritmes de les persones.”

Què fer quan veus algú vivint al carrer?

“Bon dia”, “Bona nit”

Saludar és una manera de fer visible la persona. Mira-la sense jutjar-la i ofereix-li un somriure. Hi ha persones que potser fa dies que no han parlat amb ningú. No et frustris si no n’obtens resposta de seguida. Ho pots continuar intentant.

“Com estàs?”

Parla-li amb tranquil·litat i respecte, amb distància per no espantar-la i ajupint-te per tenir la mirada a la mateixa alçada. De vegades, oferir un cafè o una cigarreta és una excusa perfecta per iniciar una conversa i saber com es troba la persona.

“Què necessites?”

Podria ser una manta, un entrepà, una trucada… o simplement una conversa. Pregunta-li què necessita i no t’angoixis si satisfer el que et respongui no està a les teves mans en aquell moment. De vegades, escoltar i oferir companyia és més útil que procurar coses materials.

“Puc fer alguna cosa per ajudar-te?”

Aconseguir que una persona deixi el carrer no es fa de la nit al dia i tampoc has de carregar amb aquesta responsabilitat. La situació pot millorar si l’orientes cap als recursos on pot trobar ajuda. Pot passar que la persona ja els estigui utilitzant; altres vegades no els coneixen i es tracta d’una informació útil.

***

Després d’un profund procés de reflexió us proposo que obriu espais de diàleg i de debat al vostre entorn més proper. Segur que la vostra mirada ajudarà a visibilitzar moltes persones que fins ara passaven desapercebudes en els vostres trajectes diaris pels carrers.

En la propera revista us parlaré de la vivència d’un equip de voluntaris de suport al carrer a les persones sense llar.

 Agustí Martí Reverter