Vuit anys de cinema feminista

                                 

L’objectiu principal del feminisme com a moviment polític, social i cultural és crear consciencia i condicions per transformar les relacions socials, aconseguir la igualtat entre les persones i eliminar qualsevol forma de discriminació o violència contra les dones.

Fa vuit anys, el grup de dones d’ICV, ara dones de Viladecans en Comú Podem, ens vam plantejar sortir de cercle de dones tancat i militant, per ampliar la mirada més allà de la nostra perspectiva. Volíem dur el missatge feminista, enriquir-lo coneixent i recollint les opinions de dones de diferents procedències i, sobretot, dones del poble, i una de les propostes que va sorgir va ser el cinema que aviat complirà vuit anys.

El cine, com la resta de moviments artístics, camina al compàs de la societat. Les dones hem estat presents en la indústria del cinema des de els seu inicis treballant com a actrius, maquilladores, directores, i tot i així, el paper i les representacions de les dones en la història d’aquesta expressió artística han estat sempre presentades sota la lògica i la sensibilitat dels homes.

El cinema ha estat un dels principals vehicles de difusió dels estereotips de gènere, del “somni americà” (La sonrisa de la Monalisa) i un gran difusor de la masculinitat dominant, aquella que segueix veient la dona com a objecte sexual, que segueix fomentant la violència en generalitzar-la, en fer-la nímia com un fet més de la vida. Continua, a més, imposant símbols sexuals que contradiuen els avenços de les dones a la societat on són professionals, artistes, presidentes. A les pel·lícules de tall hollywoodià les dones segueixen lligades a l’amor masculí com a gairebé únic fi i horitzó de vida.

Podríem pensar que el cinema seria un enemic en contra de la revolució feminista, la que busca un tracte equitatiu entre homes i dones, aquella que advoca per la desexualització del cos femení, que insisteix en el rebuig a la violència contra la dona, però a partir dels anys 70, apareix un cinema fet majoritàriament per dones. Un cinema feminista que com a expressió artística mutildisciplinar que és ha contribuït a iniciar un nou camí en la reconstrucció de la identitat de les dones i s’ha convertit en un instrument per obrir la porta a la reflexió, que validi altres comportaments, les ha convidat a qüestionar-se i a buscar les pròpies aspiracions, en definitiva les ha cridat a ser elles mateixes.

El primer divendres de maig del 2016, amb la pel·lícula La sonrisa de la Monalisa, un llargmetratge que parla dels sacrificis que exigeix el progrés, en una societat on la dona i l’art contemporani són encotillats pels valors del conservadorisme defensats per les elits acadèmiques i conservadores, vam iniciar el camí del Cinema Feminista.

Des de llavors, de forma continuada i només trencat per la Covid, un grup cada vegada més gran de dones de Viladecans ens hem trobem al Pablo Picasso per veure juntes i debatre sobre pel·licules de totes les temàtiques, però això sí, sempre des de la mirada feminista.

Hem vist films i parlat de la violència masclista (Te doy mis ojos), de transsexualitat (amb La chica danesa), d’identitat (Persépolis, Hala), de religió (Ellas hablan), de memòria democràtica (Las trece rosas), de dones polítiques (Clara Campoamor, Frederica Montseny, La dama de hierro).També hem debatut sobre la maternitat i les adopcions (Todo sobre mi madre, Madres paralelas, Lyon), sobre els abusos sexuals (La mala educación) i la violació (Una joven prometedora), de sexualitat entre dones (Elisa i Marcela), de les dones a l’art (Big eyes).

Hem aprofundit en el reconeixement de les dones que en altres països, altres religions i altres realitats culturals lluiten, no es resignen i continuen lluitant per aconseguir la igualtat (La bicicleta verde, La piedra de la paciència). També ens hem acostat als problemes de les dones immigrants (La mujer ilegal), i sobretot, hem comprovat que en totes les societats, religions, cultures i professions (Figuras ocultas, Techo y comida, Erin Brockovich, Las chicas de la lencería) hi ha dones que lluiten per canviar la seva realitat, per ser independents i aconseguir la igualtat real de les persones sense importar el gènere o la condició social.

El cinema feminista només és una mostra més de l’esforç i el treball de milers i milers de dones per aconseguir un món més just, una vida més digna i una societat més igualitària.

Encarni Garcia