Jo hi era present quan va passar. Milers d’anys després de la gran explosió que, diuen, va crear la Terra. I encara més anys després que el planeta blau ja estigués ple de la fauna i la flora, els humans i totes les coses que coneixem avui. Inclosa la meva nissaga i les congèneres que em van precedir. Som les que resistim el que vingui i les que seguirem estant aquí quan tot desaparegui.
Com us deia, estimats petits, molt després de succeir-se aquests fets, fa la barbaritat de mil anys, que tampoc són poca cosa, l’esfera ardent que ens dona llum i calor va començar a entreveure’s al cel, a l’horitzó, des d’aquest cap on ens trobem.
Al principi, era molt petit i rivalitzava en grandària amb el satèl·lit blanc. Estava fet de les restes d’aquella explosió primigènia de què us he parlat, però molt més calentes. En aquells inicis, l’esfera solar semblava odiar la seva llunàtica companya, ja que creia que li restaria el protagonisme que els seus raigs ja tenien. I el seu orgull el va fer inflar-se fins a dir ‘prou’, fins que la Lluna va quedar empetitida davant la seva presència i la seva funció es va limitar des de llavors a la influència en les marees i en els poetes, en els homes llop i els romàntics.
Al cap Súnion d’Atenes, les cries mascle i femella de les paneroles d’aquella agrupació escoltaven sense perdre detall a la seva mentora, que encara els deparava una altra sorpresa. Aquell accident geogràfic guardava un gran tresor que es repetia cada vespre. Un gran espectacle en què el vanitós astre rei pot gallejar amb totes les de la llei. En aquesta punta, en aquest fragment de terra, les postes de sol són de cinema i la professora, panerola mil·lenària, ho sap. S’ha guanyat tota l’atenció dels seus alumnes una vegada més.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada