L’associació viladecanenca d’Amics del Camí de Sant Jaume va inaugurar el passat 1 de juliol una mostra singular a l’ateneu Pablo Picasso: un recull de credencials del camí. De totes les èpoques i d’arreu del món. Una mostra itinerant curiosa i interessant, que posa damunt la taula la vigència d’un Camí mil·lenari, que s’inicià al segle IX amb la veneració de les suposades restes de l’apòstol Sant Jaume, a Galícia, i que avui aplega milers de pelegrins que arriben de tot el món. L’exposició ha estat preparada per dues associacions catalanes: “Airiños da nosa Galícia”, de Santa Coloma de Gramenet, i els Amics del Camí de Sant Jaume de Terrassa.
En el número passat us parlàvem de l’aventura d’alguns usuaris de Caviga, aventura que ja us podem anunciar que va arribar a bon port. I és que el camí s’obre a gairebé tothom, siguin quines siguin les seves capacitats i discapacitats, edat, gènere, ritme, procedència, entrenament, motivació, mitjans, etc. Es pot fer sol o acompanyat. Es pot dormir en albergs o en fondes. Només cal caminar un mínim de quilòmetres i mantenir un esperit de pelegrinatge, perquè no és cap cursa ni cap competició. I és que el camí, com tots els camins, és exterior i alhora interior. És transformador perquè et fa anar a un ritme humà, et fa parar atenció fora del mòbil (sí, hi ha vida fora de les pantalles!), et proposa observar i escoltar la natura, la cultura, les persones; permet aflorar i reconèixer allò que t’inquieta i alhora posa una saludable distància respecte al teu entorn habitual que aporta una certa lucidesa; coneixes gent, fas conversa, et fas conscient dels teus límits i recursos físics, emocionals i mentals... És una mena de mirall que et permet retrobar-te.
Quan arribes al final pots obtenir la Compostel·la, és a dir, la certificació oficial que has fet el camí. Cal que hagis recorregut 100 quilòmetres a peu o 200 en bicicleta, per motius religiosos, espirituals o de recerca, o sigui que el ventall és ampli i inclusiu. I això com ho saben? Doncs sobre els motius no sé si tenen alguna mena de detector espiritual, però sobre els quilòmetres fan servir la credencial. La credencial és una mena de passaport acreditatiu del camí, que cal anar segellant cada dia per allà on passes: on dines, on dorms o on compres, tant és. En qualsevol cas és una manera de visualitzar el camí i d’aplegar records sobre els llocs que has passat. La credencial et permet també accedir a allotjaments i àpats per a pelegrins, facilita el transport, etc.
Avui és una cartolina desplegable, però és clar, al segle XII no tenia aquesta forma, sinó que ben podia ser un certificat menys vistós que et permetés traspassar fronteres o una insígnia que podia cosir al seu vestit. De camins, a més, n’hi ha molts. El camí francès potser és el més conegut, a Sant Jaume de Galícia, com a Roma, n’hi van molts, des de tot el món. La prova és que a la mostra podem trobar credencials japoneses o australianes. És molt interessant el recorregut, que fa una bona passejada tant per la història, com pels indrets des d’on surten els milers de pelegrins.
Fa un parell d’anys es va constituir l’Associació d’Amics del Camí de Sant Jaume a la nostra ciutat, presidida per Sergio Campos, una persona que coneix molt bé el món associatiu de Viladecans. La seva trentena de socis es troben setmanalment al Paupi, organitzen sortides i caminades, et poden facilitar la credencial per fer el camí i donar-te tota mena d’orientacions, fan divulgació dels camins catalans cap a Santiago i, deixeu-me dir, que fan cara de passar-ho molt bé.
Crec ben sincerament que l’associació fa un camí “extern” d’anades i vingudes a través de diversos itineraris cap a Santiago, però que també fa un camí intern, viladecanenc, no pas menys interessant: de cosir i vincular persones i entitats, de pouar en els antics camins i tradicions, de transmetre generacionalment una experiència mil·lenària.
Gràcies, Amics!
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada