Cada cop que passo per la plaça Tetuan de Barcelona, em miro un dels balcons del primer pis de la casa número 3. I hi veig un despatx que ja no existeix, de la Mútua Previsora Barcelona, i a mi mateixa asseguda davant la màquina d’escriure durant més de dotze anys contemplant de tant en tant les palmeres de la plaça, el monument al Dr. Robert i la gent que hi passa.
Un exercici de nostàlgia, que em remet també als meus companys de treball (amb uns quants dels quals encara ens trobem avui, gairebé 50 anys després), a una feina que ja ha quedat obsoleta, a l’experiència sindical (això sí que no ha passat de moda) i a una etapa de la vida que recordo amb afecte i agraïment. Una època, del 1974 al 1986, de grans canvis polítics i socials i també del pas a la vida adulta i d’importants aprenentatges.
Treballar, per a la majoria de boomers en què m’incloc, volia dir encara a principis dels 70 feina fixa, companys amb qui podies establir bons vincles de relació i d’amistat, participació en el sindicalisme. I en el meu cas, potser d’una manera més aviat informal, treball en equip i una oportunitat de desenvolupar la creativitat. Sempre en el marc d’unes relacions laborals marcades encara pel franquisme.
Em ve aquesta imatge al cap, quan uns amics em van parlant del teletreball. Sembla que hi ha una gran diversitat d’opcions: des del que teletreballa un dia o una tarda per setmana a qui teletreballa de forma gairebé permanent. Algú explicava que ara tots els treballadors del seu departament tenen un ordinador propi i que arran del teletreball l’empresa ha reduït el seu espai físic i quan et toca fer feina presencial, has de reservar una taula (que ja no és “la teva”) prèviament i presentar-t’hi amb l’ordinador sota l’aixella. Un dia coincideixes amb uns companys, i l’endemà amb uns altres. Aleatòriament.
També vol dir que l’ergonomia corre al teu càrrec i també les despeses de calefacció o refrigeració. Per no parlar d’unes connexions a internet en condicions o, en alguns casos, d’un ordinador prou potent. O que amb prou feines coneixes els teus companys o el teu cap. Un altre explicava que per demanar un permís o unes vacances, no s’adreçava a cap persona, sinó a un programa informàtic absolutament despersonalitzat. Tu fas una demanda i en reps una resposta més o menys automatitzada. No hi ha espai d’explicació o de discussió amb ningú.
La miserable experiència que tots anem adquirint (buff) de parlar amb màquines per fer els tràmits amb grans empreses, s’estén també a la feina. Crec que és un pas més cap a l’aïllament social i a l’afebliment de la vida comunitària. D’una banda es traslladen algunes responsabilitats sobre les condicions de treball de les empreses als treballadors, de l’altra no hi ha els espais necessaris per establir vincles: des de fer un cafè a fer una assemblea laboral. Dels companys no només en surt la vida sindical, en surt la vida, a seques: compartir problemes, trobar suport, riure una bona estona, ocupar-se i preocupar-se pels altres. De la gratuïtat de la relació i de l’amistat en surt la vida col·lectiva... i la salut mental.
Crec que també se’n ressent el treball en equip. Perquè a la feina surtin idees, cal “perdre-hi” temps: crear confiança mútua, dir tonteries, aprofitar els espais informals.
Certament el teletreball té avantatges, sobretot per conciliar la vida familiar i laboral. No hi ha res com poder posar una rentadora mentre fas feina. Però preservar el contacte presencial entre les persones és imprescindible per a la salut mental i la vida comunitària.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada