Jo sóc de família pagesa, com tants altres viladecanencs i viladecanenques. Els meus pares, els meus avis, tots els meus avantpassats coneguts eren pagesos. I jo, de petit i de jovenet, els estius em tocava anar al camp a collir enciams, tomàquets o prunes, i també a ajudar el meu pare i el meu avi a regar o a carregar el gènero per dur-lo a vendre. També anava a vegades amb la meva àvia a vendre al mercat de Santa Caterina, a la zona anomenada de les pageses, i d’aquestes anades en recordo que sortíem de negra nit, que la meva àvia em comprava per esmorzar un xuixo i un cacaolat, i que sentia parlar d’un personatge sinistre, anomenat “el delegat”, que passava de tant en tant i si no tenies els preus ben posats et clavava una multa.
En fi. Explico tot això perquè s’entengui més la solidaritat que sento envers els pagesos, i que se’m reactiva cada cop que hi ha mobilitzacions. També deu influir en aquesta solidaritat una mena de sentiment d’arrelament ancestral a la terra.
I dit tot això, em permetreu que apunti aquí algunes reflexions, sense pretendre, certament, elaborar un pensament articulat sobre el tema.
Primer. Em sembla lamentable que per fer de pagès calgui fer tants informes i tanta burocràcia. Crec que n’hi ha de dues menes, d’informes. Una del procés de producció per assegurar el compliment de les normes de què i com s’ha de produir, i una altra de cara a rebre subvencions. O potser no és ben bé així. Però en tot cas, sabent com va la vida d’un pagès, aquesta burocràcia és cruel... A més de les dificultats tècniques de molts pagesos per saber fer aquesta mena de coses.
Segon. També em sembla cruel la tranquil·litat amb què s’afronta el problema de les espècies animals que s’han reintroduït per raons de biodiversitat, com ara els ossos i els llops. Vull dir el problema que causen sobretot matant el bestiar o destrossant plantacions. Diuen que ja els pagaran aquests danys. No sé si realment ho fan les administracions, però encara que ho facin, i ho facin bé, i sense voler presentar els pagesos i ramaders com uns romàntics de les seves plantacions i del seu bestiar, em sembla que considerar que el problema és simplement econòmic és no entendre gran cosa del món pagès. Fer créixer el que has sembrat i fer créixer el bestiar inclou una implicació i proximitat personal que, si un animal salvatge t’ho destrossa, fa mal i amarga la vida. I sembla que això no tingui cap importància.
Tercer. M’explicaven una gent del Solsonès que vivien en una masia al mig dels camps que, amb l’argument de preservar el patrimoni i el paisatge, no els deixaven ampliar la casa de cara a fer que el fill gran hi pogués viure tranquil·lament amb la seva família i portar els camps, i que el tal fill se n’havia hagut d’anar a viure a Solsona i des d’allà venir cada dia a treballar. ¿Segur que l’ampliació d’una masia és una cosa tan desastrosa? ¿Segur que la vida pagesa s’ha de dificultar així en nom d’aquestes suposades preservacions? ¿Segur que hem de convertir la vida pagesa en una vida de museu? ¿Obligaran als pagesos a vestir-se amb faixa i barretina?
Quart. La presència de la pagesia i la ramaderia en el territori és essencial. Per preservar-lo, per donar-li vida, per evitar incendis i erosions, per no convertir el país en un erm que reclou la població en les grans zones urbanes... i fins i tot per mantenir la riquesa de la llengua. Però aquesta presència necessita ser facilitada. Bones carreteres, sanitat, caixers per treure diners, internet al màxim... I, a més d’això, llibertat per treballar amb tranquil·litat. Entenc les servituds ecològiques, però fins a un cert punt. Per exemple, declarar uns determinats camps com a zones de protecció de les aus, i impedir el rec a doll perquè faria mal a les tals aus, com han fet aquí al Delta, a mi em sembla una barbaritat. En tot cas, primer calia parlar-ne amb els pagesos i si de cas buscar alternatives que no compliquessin gaire la vida.
Acabo aquí. Els pagesos i pageses fan, també, a més de l’òbviament imprescindible tasca de produir aliments, una acció de preservació mediambiental i ecològica. I el lligam amb la “mare terra” que la pagesia representa jo crec que s’ha de valorar tant com totes les teories ecològiques que es puguin elaborar als despatxos de Barcelona, o de Brussel·les, o d’on sigui. I disculpeu-me els amics ecologistes. És que jo ho veig així...
Josep Lligadas Vendrell
