Què està fent ella ara? El seu cor batega tan de pressa que tinc por que esclati. A aquest pas, el que en surt perjudicat soc jo. M’esclatarà a mi! Encara no sap que soc aquí. Què farà quan ho sàpiga, que ja no serà gaire tard? Tinc cor, que bomba més ràpid que el d’ella, però bomba. Tinc una petitíssima columna vertebral i una mica de forma humana. Ja soc algú, i ella ni se n’assabenta. És normal: encara no he fet pausa en el seu sagnat mensual –una cosa raríssima ja que jo soc aquí–, així que no té ni idea que un dia sortiré d’aquest lloc tan còmode. Dia a dia, no tinc altra cosa a fer que xuclar els aliments d’ella a través d’aquest tub, respirar com els peixos, xuclar-me el dit i surar. No tinc clar si vull sortir. Es viu molt bé en aquesta cova humida i calenta!
L’últim cop que aquesta dona madura, que ara és inconscientment la meva mare, va estar amb aquell home que no és el seu marit vaig sentir que jo començava, sense saber com. Vaig ser una cèl·lula i ja soc més que això. Què passarà amb aquell home que ha contribuït a crear-me? M’estimarà? Abandonarà la meva mare? I ella, què dirà a qui hauria de ser el meu pare?
No m’esclatarà el cor, sinó el cap. En una notícia d’un futur informatiu diran que vaig morir, que vaig ser un nadó estrany, ja que va explotar el cap abans de néixer. No! No vull aquest final. Però no puc lluitar contra la incertesa. Què faràs, mama?
No em treguis d’aquí abans d’hora, si us plau, parla de mi ja, assabenta’t que estic viu. Necessito créixer ràpid i donar-te una puntada de peu ben forta. Necessito, mare, que deixis de sagnar d’una vegada.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada