Més de vint anys a Caviga

En Jordi com a Quixot amb Caviga al Teatre al Carrer.

¿Chapa o pintura? (Más allá de la Mancha)

El document d’admissió porta data de maig del 2005. Va ser un moment important en la vida d’en Jordi: entrava al Centre Ocupacional Caviga, que feia poc temps que havia iniciat el seu camí a Viladecans.

En Jordi tenia aleshores 40 anys. Estava bé i vivia amb els seus pares una vida de jubilat que no es corresponia gaire amb la seva edat i possibilitats. Però des que va tancar un antic taller que hi havia hagut al carrer Pare Artigas, en Jordi va deixar de participar en cap activitat fora de casa, per una indicació temporal -que es va convertir en crònica- de la seva psicòloga.

Però en Jordi és inquiet i volia treballar. De fet ell aspirava a fer de múixer: conduir trineus de gossos li semblava un horitzó plausible. No sé si a Viladecans o al Pirineu. Però plausible o no, va ser un magnífic pretext per moure’ns. I per això vam començar a buscar possibilitats de taller o de feina. I després d’obtenir la valoració de la Generalitat i de fer mil entrevistes i estar inscrit a unes quantes llistes d’espera, Caviga va obrir a Viladecans. 

Quan el van admetre, les expectatives familiars eren més aviat baixes: Aguantaria? S’hi avorriria? Què hi podria fer? Poc ens esperàvem el tomb que va fer en Jordi, i amb ell tots nosaltres.

La vida a Caviga va obrir un ventall de realitats que cap de nosaltres no imaginava. En Jordi va fer amics més enllà de l’entorn familiar. En Jordi esperava amb il·lusió anar al taller. En Jordi va canalitzar les seves dots d’actor (magnífic Quixot!) i va guanyar algun premi per la seva participació en un curt de cinema. En Jordi va aprendre nocions d’informàtica. En Jordi va poder escriure els seus neguits i les seves històries (que a casa li vam publicar aprofitant el confinament). En Jordi es va enamorar i desenamorar. Va aprendre a fer servir el transport públic (tot i que a casa no ho vèiem gaire clar). Va conèixer esports que no havia practicat mai. L’estada a Caviga el va portar a participar més i millor a l’esplai, a anar de vacances amb la Fundació Acell, a estudiar música amb en Ramon Muro. I moltes coses més. 

També, ell i nosaltres, vam rebre bona atenció i acompanyament quan les coses no han anat tan bé: quan en Jordi ha requerit més atenció, quan ha estat malalt, quan ha passat dificultats, quan s’ha sentit angoixat. Quan ha calgut prendre decisions. Quan ha necessitat altres professionals, i un llarg etcètera.

El balanç no pot ser millor. Els seus educadors han fet meravelles (gràcies, Angie, i Maite, i Juan Diego, i Susana... i Isabel, Laura... tots). Però ha arribat l’hora de marxar. Perquè en Jordi ara necessita una atenció més especialitzada.

De fet potser no la necessitaria tant si en l’àmbit territorial de Caviga (Viladecans, Gavà, Castelldefels) hi hagués un equipament residencial que li pogués donar resposta. Però no existeix. No hi ha cap centre de cap mena per a persones amb discapacitat. I per tant ben aviat s’instal·larà a la Torre de Claramunt, en un centre que actua com a residència i com a taller ocupacional. No dubtem que estarà molt ben atès, però no deixa de ser temerari desarrelar les persones vulnerables de la família, els amics, el taller, l’esplai.

Tanco aquest escrit amb dues consideracions:

• El personal que treballa a Caviga és excel·lent. Les seves condicions laborals no ho són. Fa anys que estan en lluita per millorar-les. Mereixen ser reconeguts. Sense la seva feina la vida de les persones amb discapacitat seria molt més dura.

• Al capdamunt de l’avinguda de la Torre Roja hi ha un gran cartell que anuncia la construcció d’habitatges dotacionals, és a dir accessibles per a persones especialment vulnerables. La plantada del cartell va ser el primer signe de construcció al nou barri d’Oliveretes. El barri ja pràcticament està enllestit. I el solar del cartell continua buit. Fins quan?

Gràcies, Caviga. Formes part del bo i millor de les nostres vides!

Mercè Solé