Al llegir a la revista un article on un veí de Viladecans se sentia tan trist per com li han canviat la vila, em va fer pensar en com m’hi sentia jo i quina era la meva relació amb ella.
Fa quaranta anys vaig arribar-hi per establir-m’hi i treballar-hi. De començament dels anys 70 visc, he treballat al poble i aquí ha estat també on s’ha arrelat la meva família Els primers anys veia un poble poc obert i amb moltes mancances. Recordo que des d’on vivíem fins al centre no estava ben comunicat, i sovint si volia anar a comprar, portar els meus fills al parc, anar al metge, agafar l’autobús... havia de passar per camins de terra que travessaven camps plens d’ermots amb bestioles que passaven i traspassaven al meu pas i quan plovia el fangueig era considerable.
Si penso en la meva feina a Viladecans, teníem poques possibilitats per als nostres alumnes quan volíem portar-los al teatre o a algun espectacle cultural. El Centre Parroquial ens acollia, però aviat es va quedar petit; això feia que haguéssim de sortir de la població amb autocars. També recordo que a la classe els alumnes em comentaven que no hi havia una bona biblioteca on anar a consultar, fer deures, llegir... Era cert, estava per fer, com d’altres coses. Tot alhora no podia ser i així ens conformàvem.
Aquesta mirada enrere em fa pensar que, amb amics de fora, quan parlàvem de Viladecans per a ells era un poble de pas entre Barcelona i Castelldefels quan anaven a la platja, però no era significatiu per res més.
Al poder viure i treballar-hi he tingut l’oportunitat de col.laborar amb nombroses activitats del poble, la majoria relacionades amb la meva feina, però sempre que he volgut i pogut he participat en projectes oberts a tothom, sovint amb no massa participació ciutadana, ja que del que no ens interessa no ens n’assabentem. El més fàcil és criticar, ja se sap: les reunions són pesades, tots estem cansats i estressats...
Ara veig una ciutat oberta al mar, noves avingudes, parcs per a la mainada a tots els barris, un teatre important que és referent a la província, una biblioteca gran i moderna, escoles a tots els barris...
Però és quan passejo per Viladecans i un ex alumne em para, m’explica què és el que ara està fent, o la senyora magribina que aprèn català em fa una bona abraçada, o quan en Xavier Laborda, doctor de la Universitat de Barcelona em diu: “Montse, haig de venir a Viladecans a fer unes classes d’estiu”, o la tarda que vaig poder saludar el mediàtic doctor Sebastià Serrano a la biblioteca o hi vaig escoltar l’escriptora Najat El Hachmi, entre altres situacions, quan em sento cofoia i orgullosa de viure a Viladecans.
No voldria molestar ningú, crec que tots tenim la pròpia visió del nostre poble, jo m’hi trobo molt bé, no és la ciutat perfecta, tot és millorable, d’acord, tot i així considero que tinc molta sort de viure on visc i dono gràcies als que em van acollir per formar-ne part i així poder-hi deixar la meva emprenta.
Fa quaranta anys vaig arribar-hi per establir-m’hi i treballar-hi. De començament dels anys 70 visc, he treballat al poble i aquí ha estat també on s’ha arrelat la meva família Els primers anys veia un poble poc obert i amb moltes mancances. Recordo que des d’on vivíem fins al centre no estava ben comunicat, i sovint si volia anar a comprar, portar els meus fills al parc, anar al metge, agafar l’autobús... havia de passar per camins de terra que travessaven camps plens d’ermots amb bestioles que passaven i traspassaven al meu pas i quan plovia el fangueig era considerable.
Si penso en la meva feina a Viladecans, teníem poques possibilitats per als nostres alumnes quan volíem portar-los al teatre o a algun espectacle cultural. El Centre Parroquial ens acollia, però aviat es va quedar petit; això feia que haguéssim de sortir de la població amb autocars. També recordo que a la classe els alumnes em comentaven que no hi havia una bona biblioteca on anar a consultar, fer deures, llegir... Era cert, estava per fer, com d’altres coses. Tot alhora no podia ser i així ens conformàvem.
Aquesta mirada enrere em fa pensar que, amb amics de fora, quan parlàvem de Viladecans per a ells era un poble de pas entre Barcelona i Castelldefels quan anaven a la platja, però no era significatiu per res més.
Al poder viure i treballar-hi he tingut l’oportunitat de col.laborar amb nombroses activitats del poble, la majoria relacionades amb la meva feina, però sempre que he volgut i pogut he participat en projectes oberts a tothom, sovint amb no massa participació ciutadana, ja que del que no ens interessa no ens n’assabentem. El més fàcil és criticar, ja se sap: les reunions són pesades, tots estem cansats i estressats...
Ara veig una ciutat oberta al mar, noves avingudes, parcs per a la mainada a tots els barris, un teatre important que és referent a la província, una biblioteca gran i moderna, escoles a tots els barris...
Però és quan passejo per Viladecans i un ex alumne em para, m’explica què és el que ara està fent, o la senyora magribina que aprèn català em fa una bona abraçada, o quan en Xavier Laborda, doctor de la Universitat de Barcelona em diu: “Montse, haig de venir a Viladecans a fer unes classes d’estiu”, o la tarda que vaig poder saludar el mediàtic doctor Sebastià Serrano a la biblioteca o hi vaig escoltar l’escriptora Najat El Hachmi, entre altres situacions, quan em sento cofoia i orgullosa de viure a Viladecans.
No voldria molestar ningú, crec que tots tenim la pròpia visió del nostre poble, jo m’hi trobo molt bé, no és la ciutat perfecta, tot és millorable, d’acord, tot i així considero que tinc molta sort de viure on visc i dono gràcies als que em van acollir per formar-ne part i així poder-hi deixar la meva emprenta.
Montse Pastor i Pujadó
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada