Potser tot ja està dit i no val la pena afegir-hi grans coses més. Però a mi la campanya i els resultats electorals encara em fan rumiar, més enllà de comentar que quina pena que l’abstenció a la nostra ciutat sigui tan gran i que el més lamentable de tot és que el racisme hagi obtingut un escó, i amb ell recursos econòmics i un altaveu segur a cada ple municipal.
1. La participació ciutadana no és gaire valorada
M’ho ha fet pensar el resultat obtingut per ERC. Segur que han tingut les seves batalletes internes, a més a més de la desfeta general. Però és innegable que molta gent que anava a les seves llistes és gent activa a la ciutat, prou coneguda, que treballa molt desinteressadament a moltes entitats. El mateix es pot dir d’altres partits (penso en CiU, per exemple), però de qui segur que no es pot dir és del PP, que ha obtingut un increment notable de vots. I no deu haver estat precisament per la seva rellevant actuació a Viladecans o per la implicació dels seus candidats en la marxa de la ciutat, sinó per la baixada del PSOE i una curiosa millor valoració de Rajoy i els seus - alguns molt corruptes- candidats.
La baixa implicació dels ciutadans, no només en els partits sinó en entitats de tota mena, rebaixa allò que encara podria ser patrimoni de ciutats petites i mitjanes: el coneixement i valoració dels candidats (no només dels caps de llista) per allò que són i que fan, a part de les sigles de la candidatura en què es presenten. Al marge que els partits haurien de millorar en moltes coses, al marge que les llistes obertes segurament serien una molt bona cosa, cal desvetllar l’interès per la vida ciutadana, cosa que va a la contra del creixent individualisme i del poder dels grans mitjans de comunicació. Unes llistes obertes sense aquest requisit no serien garantia de res, perquè continuarien estant en mans de qui tingués diners per fer-se veure més.
2. El racisme guanya adeptes
Ben poca gent que ha votat PxC a Viladecans deu reconèixer-ho públicament, perquè està mal vist. Però molta gent deu fer-se seu un eslògan que desgraciadament ha estat ben trobat: primer els de casa.
És molt difícil, i més en temps de crisi, lluitar contra els prejudicis racistes. Pocs prejudicis es presenten en format directament Goebbels. Algun sí, però. A la Fira de Sant Isidre, aquest partit repartia fulletons afirmant que el prototip d’un violador és un marroquí de 19 anys. El mateix cap de setmana que el blanquíssim i occidentalíssim Strauss-Kahn era detingut… Deia que la majoria de missatges racistes són més encoberts. Passen per acudits o referències teòricament inofensives, però que van calant endins. Són referències que costa molt eradicar i que a més mai no estan demostrades amb dades. Sempre hi ha un familiar que segur que ho sap: i sap que la major part dels ajuts socials va als immigrants, que no paguen impostos (!), que legalment tenen no sé quins privilegis… Em consta, perquè jo mateixa en uns mesos en què vaig treballar a l’ajuntament en aquest tema vaig intentar aportar dades que ho desmentissin, que molta gent, malgrat l’evidència, continua creient allò que vol creure. Ara tant l’Ajuntament de Barcelona com la Generalitat han posat en marxa webs contra el tema. Però cal fer moltíssima pedagogia. I no deixar-se portar per cap comentari poca-solta que desvetlli aquesta mena de complicitat racista. Perquè això alimenta el monstre.
3. Els nous mitjans
Aquesta ha estat probablement la campanya on més s’ha treballat el facebook i el twitter, com a elements ja de fàcil accés per a tothom. Només, com a usuària de tres comptes del Facebook, vull dir que alguns candidats que en principi em desvetllaven simpatia han acabat convertir-se en una cosa insuportable per l’abús del tema. Rebre tres missatges al dia d’algun candidat cantant els seus propis goigs, i amb una colla d’acòlits que van repetint: m’agrada, és el millor, fatiga més que els anuncis a la tele. No m’estranyaria que en algun cas hagués tingut efectes contraproduents.
En fi, la millora de la democràcia no passa per miracles de la regeneració dels altres (dels partits o de qui sigui), passa per un increment de la nostra participació ciutadana. I ja hem vist que la corrupció i el racisme donen vots. Doncs a mi no m’importa continuar treballant amb els minoritaris i els perdedors. Per la salut i ètica col·lectives.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada