La vacunació contra la grip i la COVID-19 ens protegeix a tots

L’impacte que la grip i la COVID-19 tenen sobre la població precisa un abordatge sanitari en el qual la responsabilitat comuna té un paper imprescindible. En aquest aspecte, la vacunació aconsegueix una prevenció i una protecció que no es poden obviar. Aquí te’n parlem i et donem les recomanacions per aquesta temporada.

El nombre de persones que moren a causa de la grip i la COVID-19 i l’alt impacte que aquestes malalties provoquen sobre la població necessiten una implicació col·lectiva de tota la societat. És molt important que entenguem que la vacunació contra la grip i la COVID-19 pretén reforçar la protecció de les persones per tal de reduir les conseqüències que aquestes produeixen sobre la ciutadania en general.

Aquí et deixem les nostres recomanacions de vacunació:

Contra la grip, recomanem la vacunació a:

- Persones amb alt risc de complicació: 

  - Persones de 60 anys i més.

 - Població infantil de 6 a 59 mesos.

 - Persones de 5 a 59 anys amb condicions de risc (problemes de salut crònics, fumadors/es, immunosupressió...).

 - Persones ingressades en residències per a persones grans, centres per a persones amb discapacitat i altres institucions tancades.

 - Embarassades i postpart fins a 6 mesos.

 - Persones de 5 a 18 anys que reben tractament perllongat amb àcid acetilsalicílic. 

 - Persones que poden transmetre la grip:

- Personal de centres sanitaris i sociosanitaris.

- Personal que treballa a les farmàcies

- Contactes i cuidadors de persones d’alt risc.

- Persones que realitzen serveis essencials a la comunitat: 

Policies, bombers, personal de protecció civil...

- Altres col·lectius:

- Persones amb exposició laboral directa a aus domèstiques, porcs o aus salvatges. 

- Docents. 

Contra la COVID-19, recomanem la vacunació a:

- Persones de 60 anys i més.

- Persones de 6 mesos a 59 anys amb condicions de risc.

- Persones ingressades en residències per a persones grans, centres per a persones amb discapacitat i altres institucions tancades.

- Embarassades.

- Personal sanitari i sociosanitari.

- Contactes i cuidadors de persones d’alt risc. 

Tant si formes part d’aquests grups com si has entès que la vacunació et protegeix i també ens protegeix a tots, et recomanem que demanis dia i hora per vacunar-te a través de La Meva Salut o del teu centre d’atenció primària (CAP) de referència. Moltes gràcies per la teva col·laboració!

L’equip de professionals de l’Atenció Primària Metropolitana Sud

Camuflant-nos

Benvingut al món dels colors i dels camaleons. Tothom coneix aquest animal precisament per la seva capacitat de camuflar-se amb l’entorn en què es troba. Tot i no ser l’únic ésser viu que fa això, sí que és dels primers que ens venen al cap quan pensem en aquesta habilitat.

En Coloretto trobaràs 63 cartes de colors distribuïdes en 7 colors. Això vol dir que de cada un hi ha 9 cartes. L’objectiu és col·leccionar el màxim nombre possible de cartes de tres colors diferents, per exemple, blau, vermell i groc. Aquests tres colors comptarien com a punts positius. El problema es troba quan col·lecciones cartes de més de tres colors diferents. Seguint l’exemple anterior, imagina’t que tens també cartes verdes i liles. Tindries 5 colors diferents. Doncs bé, en aquest cas has de decidir quins tres colors comptaries com a punts positius, mentre que els altres dos serien punts negatius. A Coloretto poden jugar de 2 a 5 jugadors amb una edat recomanada de 8 anys. Les partides tenen una duració mitjana de 30 minuts.

Per preparar una partida d’aquest joc el primer que has de fer és repartir una carta de color diferent a cada jugador, la qual deixaran cap amunt al davant seu. A continuació has de crear un únic munt amb la resta de cartes de color, les 10 cartes +2, els 2 comodins i el comodí daurat. Barreja bé la baralla i deixa-la cap avall. Estic explicant el joc com si hi juguessin 4 o 5 jugadors, ja que amb menys hi ha variacions en la preparació, amb les quals no entraré en detalls. Un cop feta la baralla, agafa les 16 primeres cartes i a sobre d’aquestes col·loca la carta d’última ronda. Per últim, posa a sobre d’aquestes 17 cartes l’altra part de la baralla.

En el teu torn només pots fer una de les dues accions següents: robar una carta de la baralla i posar-la a una de les files o bé recollir una de les files.

Robar una carta de la baralla i posar-la en una de les files

En el joc hi haurà tantes files disponibles com jugadors hi hagi i en cadascuna pot haver-hi fins a tres cartes com a molt. Si totes les files estan plenes, hauràs de fer l’altra acció, t’agradi o no. En una partida amb dos jugadors també hi ha variació en quant a la quantitat de files disponibles que hi ha i en la quantitat de cartes que pot haver-hi en cadascuna.

Per executar aquesta acció només has d’agafar la primera carta de la baralla i posar-la cap amunt en una de les files. Ja està.

Recollir una de les files

Aquesta acció la pots fer quan vulguis, no has d’esperar que estiguin plenes les files. Quan la facis, és triar una de les files i quedar-te amb totes les cartes que hi hagi en ella, ja sigui una, dues o tres, t’agradin o no. Totes les cartes agafades te les has de posar a la teva zona de joc, cap amunt. A més, si decideixes fer aquesta acció, ja no jugaràs més en la ronda actual, sinó que hauràs d’esperar que tothom hagi triat una fila, moment en el qual es passarà a jugar una ronda nova i tothom jugarà de nou seguint l’ordre normal. La ronda nova la començarà l’últim jugador en recollir fila en l’anterior.

Si agafes un comodí, aquest el podràs assignar al color que vulguis al final de la partida. Si agafes el comodí daurat, funciona igual que el normal, però amb la diferència que en el moment en què l’agafes d’una fila has de robar una carta extra de la baralla, que et quedes automàticament. Això pot ser tant bo com dolent, segons el que tinguis al teu davant. És una jugada arriscada. Per últim, les cartes +2 donen dos punts extres cadascuna al final de la partida, res més.

La partida segueix d’aquesta manera fins que algú roba la carta d’última ronda de la baralla. Aquest jugador roba una carta addicional i la col·loca en una de les files. Es segueix jugant normal fins que s’acaba la ronda i, per tant, la partida.

A l’hora de puntuar pots tenir present el tauler de puntuació marró o el lila. Les primers partides es recomana fer-ho amb el marró. La diferencia entre un i altre és simplement la quantitat de punts que reps, tants positius com negatius, de cada color en funció de la quantitat de cartes que tinguis de cadascun. Jo poso l’exemple amb el marró i amb això acabo la ressenya.

Imagina’t que acabes la partida amb 4 cartes grogues, 2 verdes, 2 blaves, 3 liles, 1 marró, 1 comodí y 2 cartes +2.

És ideal assignar el comodí a aquell color en el qual tinguis més cartes o en el que et surti més a compte segons la situació que tinguis. Així doncs, ho assignarem al color groc: passaràs de tenir 4 cartes grogues a tenir-ne 5.

Òbviament comptaràs com a punts positius els colors en els quals tinguis més cartes. Per tant, en aquest cas seria el groc (5 cartes), el lila (3 cartes) i el verd mateix (2 cartes), ja que està en empat amb el blau. Segons el tauler marró de puntuació rebries: 15 punts per les 5 cartes grogues, 6 punts per les 3 cartes liles i 3 punts per les 2 cartes verdes. De moment tindries 24 punts.

Comptaràs ara la resta de colors com a punts negatius. Són el blau amb 2 cartes i el marró amb 1 carta. Segons el tauler de puntuació marró t’hauries de restar 3 punts per les 2 cartes blaves i un punt per la carta marró. Així doncs et quedes amb 20 punts de moment.

Per acabar, tens dues cartes +2 que has de sumar al resultat obtingut anteriorment. Serien 20 punts acumulats fins ara + 4 per les dues cartes +2, de manera que fan un total de 24.

Cristian Becerra

La liqüefacció de les relacions laborals

Cada cop que passo per la plaça Tetuan de Barcelona, em miro un dels balcons del primer pis de la casa número 3. I hi veig un despatx que ja no existeix, de la Mútua Previsora Barcelona, i a mi mateixa asseguda davant la màquina d’escriure durant més de dotze anys contemplant de tant en tant les palmeres de la plaça, el monument al Dr. Robert i la gent que hi passa.

Un exercici de nostàlgia, que em remet també als meus companys de treball (amb uns quants dels quals encara ens trobem avui, gairebé 50 anys després), a una feina que ja ha quedat obsoleta, a l’experiència sindical (això sí que no ha passat de moda) i a una etapa de la vida que recordo amb afecte i agraïment. Una època, del 1974 al 1986, de grans canvis polítics i socials i també del pas a la vida adulta i d’importants aprenentatges.

Treballar, per a la majoria de boomers en què m’incloc, volia dir encara a principis dels 70 feina fixa, companys amb qui podies establir bons vincles de relació i d’amistat, participació en el sindicalisme. I en el meu cas, potser d’una manera més aviat informal, treball en equip i una oportunitat de desenvolupar la creativitat. Sempre en el marc d’unes relacions laborals marcades encara pel franquisme. 

Em ve aquesta imatge al cap, quan uns amics em van parlant del teletreball. Sembla que hi ha una gran diversitat d’opcions: des del que teletreballa un dia o una tarda per setmana a qui teletreballa de forma gairebé permanent. Algú explicava que ara tots els treballadors del seu departament tenen un ordinador propi i que arran del teletreball l’empresa ha reduït el seu espai físic i quan et toca fer feina presencial, has de reservar una taula (que ja no és “la teva”) prèviament i presentar-t’hi amb l’ordinador sota l’aixella. Un dia coincideixes amb uns companys, i l’endemà amb uns altres. Aleatòriament. 

També vol dir que l’ergonomia corre al teu càrrec i també les despeses de calefacció o refrigeració. Per no parlar d’unes connexions a internet en condicions o, en alguns casos, d’un ordinador prou potent. O que amb prou feines coneixes els teus companys o el teu cap. Un altre explicava que per demanar un permís o unes vacances, no s’adreçava a cap persona, sinó a un programa informàtic absolutament despersonalitzat. Tu fas una demanda i en reps una resposta més o menys automatitzada. No hi ha espai d’explicació o de discussió amb ningú.

La miserable experiència que tots anem adquirint (buff) de parlar amb màquines per fer els tràmits amb grans empreses, s’estén també a la feina. Crec que és un pas més cap a l’aïllament social i a l’afebliment de la vida comunitària. D’una banda es traslladen algunes responsabilitats sobre les condicions de treball de les empreses als treballadors, de l’altra no hi ha els espais necessaris per establir vincles: des de fer un cafè a fer una assemblea laboral. Dels companys no només en surt la vida sindical, en surt la vida, a seques: compartir problemes, trobar suport, riure una bona estona, ocupar-se i preocupar-se pels altres. De la gratuïtat de la relació i de l’amistat en surt la vida col·lectiva... i la salut mental. 

Crec que també se’n ressent el treball en equip. Perquè a la feina surtin idees, cal “perdre-hi” temps: crear confiança mútua, dir tonteries, aprofitar els espais informals. 

Certament el teletreball té avantatges, sobretot per conciliar la vida familiar i laboral. No hi ha res com poder posar una rentadora mentre fas feina. Però preservar el contacte presencial entre les persones és imprescindible per a la salut mental i la vida comunitària. 

Mercè Solé

De miracles i prodigis en el Camí de Sant Jaume

Miguel Rodríguez, autor del llibre, i Sergio Campos, president de l’associació.

L’associació viladecanenca d’Amics del Camí de Sant Jaume continua imparable la seva tasca de divulgació i de coneixement d’aquest camí que travessa la història, la geografia, l’art, l’espiritualitat... al llarg de tants segles.

I per això el 31 d’octubre, just abans de la Castanyada, ens van convocar al Pau Picasso per fer la presentació del llibre De miracles i prodigis en el Camí de Sant Jaume, de Miquel Rodríguez, editat per Caligrama Editorial. Una presentació molt amena, amb una doble virtut: la d’animar a fer el Camí als qui encara no l’han fet, i la de rememorar tantes històries, tants paisatges, tanta bellesa, per als que sí que n’hem fet una part o tot sencer.

Servidora només ha fet algunes etapes del Camí: des de Logronyo fins a Lleó. Sola. Bé, sola enmig de la multitud, perquè quan et lleves a les 5 o les 6 del matí ja hi trobes gent (de tot el món!) caminant. Quan et prepares, fer la motxilla ja és tota una experiència: perquè no has de pensar tant què t’has d’endur, com què has de deixar si no vols quedar sepultada pel pes. Els llibres són una de les coses que a mi les primeres vegades més em va costar de deixar. 

Però tot plegat comporta una altra virtut inesperada, per a mi que sempre m’embolico en mil coses i sempre tinc una agenda que sembla la selva: tens moooolt de temps lliure. Camines al matí, descanses després de dinar i, llevat de rentar-te la roba, no tens res més a fer. Silenci (fantàstic) o conversa, o passejada, o visita turística. Però darrerament m’enduc també un llibre. Un llibre que no pesi i que m’entretingui o em permeti fer algun altre itinerari complementari. La darrera vegada va ser un llibre fantàstic d’Oriol Pérez, Bach en temps de pandèmia, un recorregut per les cantates d’aquest compositor alemany.  La propera vegada tinc clar que m’enduré el de Miquel Rodríguez, perquè a mesura que vas avançant va explicant-te mil històries dels llocs per on passes. Un bon company de viatge, segur!

Mercè Solé

Els Castellers de Viladecans signen la millor diada de la seva història a Terrassa

El dissabte 1 de novembre, els Castellers de Viladecans van viure una jornada històrica a la Plaça Vella de Terrassa, en el marc de la XLVIena Vigília de la Diada dels Castellers de Terrassa, acompanyats pels amfitrions, els Castellers de Terrassa i els Castellers de Santa Coloma.

L’actuació va començar amb un pilar de 4 d’entrada, seguit d’un 4 de 7 a la primera ronda que, amb canvis en el tronc i a la pinya durant les últimes setmanes, es va mantenir ferm fins a ser descarregat amb seguretat i convicció.

A la segona ronda, els Fluorescents van descarregar un 3 de 7 impecable, demostrant el nivell tècnic i la solidesa assolida durant aquesta temporada. En tercera ronda, la colla va completar un 4 de 6 amb el pilar, amb la mirada posada en continuar creixent i assolir el següent nivell en properes cites.

A la ronda de pilars, els Castellers de Viladecans van descarregar el P de 5, una fita especialment celebrada després d’haver-se resistit durant bona part de la temporada. La diada es va tancar amb dos pilars de 4 simultanis, en senyal de comiat i celebració d’una actuació rodona.

El conjunt verd fluorescent destaca que els resultats obtinguts a Terrassa són el fruit de l’esforç i la constància demostrats a cada assaig, on la colla ha treballat amb determinació per consolidar el seu creixement i fer brillar els seus castells més amunt que mai.

Amb aquesta actuació, els Fluorescents encaren el tram final de la temporada amb motivació, ambició i esperit de superació, fidels al seu lema: “No ens rendim per res ni per ningú.”

Manel Membrilla

La muerte tenía un precio

A finals del 2020, durant la pandèmia, es va arribar a un acord de fusió entre el BBVA i el Sabadell, però va fracassar en no posar-se d’acord en el preu de les accions. Cinc anys després, el BBVA impulsa una Opa hostil, enemiga, intentant apoderar-se del Sabadell comprant les accions directament als clients del banc català. Després d’una campanya gairebé electoral entre dos partits, el BBVA torna a perdre la partida. El 25% de les accions no va arribar al mínim exigit de 30%. Els minoristes, que constitueixen una base de clients fidels i petits i mitjans empresaris, només van cedir l’1,1% de les seves accions. 

L’Opa del BBVA al Banc de Sabadell ha estat l’Opa més cinematogràfica de les que es fan i es desfan. No tant per la referència de David i Goliat perquè a l’Opa li van més els espagueti western: La muerte tenía un precio. En el fons d’això es tracta l’Opa, per quin preu fan la compravenda del banc per desaparèixer a les entranyes del BBVA basc, i conformar-se a ser una S majúscula en la cua de l’anagrama.

En sis anys, des del 1993 amb Felipe González, fins al 1999 amb Aznar, la banca privada va absorbir i es va ventilar tota la banca pública d’Espanya, i la crisi del 2008 va esborrar del mapa,  no només el conjunt de les deu caixes catalanes, sinó l’obra social que finançaven.

Els bancs són cada cop més entitats sense rostre. Amb menys oficines, gairebé ha desaparegut el tracte al públic.  La revolució tecnològica no ha donat una millora en la relació amb els clients sinó una desmaterialització. El mòbil és el nostre empleat sense rostre ni mostrador i sovint ens parlen veus a milers de kilòmetres d’aquí.  La veritat és que la intel·ligència vella que mana la  IA no ho fa per ser més llestos, sinó per estalviar-se nòmines i llocs de treball.

De tota manera, brindem per la continuïtat en variada i estranya companyia com fan Foment, Albert Batet, Puigdemont, els sindicats, l’esquerra catalana i els petits accionistes. En les absorcions, a cada bugada hem perdut més d’un llençol social: reduccions de plantilles, menys llocs de treball, tancament d’oficines i serveis pitjors. 

En tot cas, acompanyaria el brindis amb una altra Opa, una cançó del 2006: Opá, yo voy hacer un corrá./ Tengo la maera/Y tengo los tablone/la chapa del tejao/ la he sacao de unos bidone.

José Luis Atienza

Viladecans i el català

Viladecans podria ser un lloc privilegiat per mostrar com, realment, el nostre país té la capacitat i la voluntat de treballar a fons per fer que la llengua catalana sigui present àmpliament a tot el territori, també en els llocs més complicats. 

En aquest sentit, el passat dia 25 de maig, el nostre ple municipal va aprovar una moció de suport al Pacte Nacional per la Llengua, juntament amb una colla de mesures per potenciar la llengua catalana a la població. Van votar-hi a favor el PSC, ERC i els Comuns, i en contra el PP i Vox. La moció, a més de proposar l’adhesió de l’ajuntament al Pacte, presenta un Pla Local de Promoció del català que es concreta en una colla de punts que, tot i que estan molt bé, necessiten un pas més de concreció, perquè dits com es diuen resulten certament molt genèrics, i no s’indica cap mitjà per dur-los a terme. Jo crec que una cosa que podria resultar pràctica seria crear un grup de treball format per un representant de cada un dels tres partits que van votar la moció, amb l’encàrrec que en un termini determinat (un termini curtet, que aquestes coses, si es vol, es poden fer de pressa) duguin a terme dues tasques: una, fer un primer desglossament de les propostes del Pla; dues, posar en marxa un grup més ampli, amb tècnics i persones interessades, per vetllar pel funcionament de tot plegat. A mi, per exemple, m’agradaria participar en aquest grup.

                            

Em sembla molt clar que, amb interès i ganes, es podrien concretar i engegar moltes coses. Com ara aquestes: adreçar-se a les associacions de comerciants i de restauradors, i a les possibles xarxes nacionals dels països més presents en el comerç i la restauració, com ara el Pakistan o la Xina, perquè s’interessin pel tema, i facilitar-los mitjans d’aprenentatge; oferir classes de català o altres mitjans d’aprenentatge per a nouvinguts, i fer-los al màxim de senzilla la possibilitat d’inscriure-s’hi i d’assistir-hi; muntar algun tipus de campanya institucional a través del Butlletí Municipal i d’altres mitjans mostrant els avantatges d’aprendre i parlar la llengua; buscar i potenciar mitjans d’arribar als joves amb què es pugui promoure l’ús de la llengua; veure cas per cas com tenim al municipi la presència del català en l’àmbit econòmic, cultural o esportiu i pensar què es pot fer per fer-l’hi més present; recordar a les associacions, comerços i altres entitats que, encara que fer els avisos i comunicacions només en castellà resulta més fàcil, és més útil per a tots fer-los en les dues llengües.

Hi ha coses molt elementals que no costa gens agafar-les per costum, i això sol ja seria un important pas de potenciació de la llengua. En dic una en concret. Quan vaig a comprar en un supermercat, a l’hora de pagar, la majoria de caixeres o caixers sempre se m’adrecen en castellà encara que ells siguin catalanoparlants o parlin en català fàcilment. Si jo llavors els contesto en català, continuem la conversa en català. I jo pregunto: ¿No es podria fer una campanyeta per canviar el costum i que els caixers o caixeres que parlen català s’adrecin als clients, d’entrada, en català? Després, si cal, ja canviaran. Però d’entrada, el primer contacte, en català. I el mateix es pot dir, per exemple, dels cambrers i cambreres, i altres persones que treballen de cara al públic.

Acabo. I ho faig afegint que seria de molta ajuda fer aquesta tasca coordinats entre diversos ajuntaments propers, o a nivell comarcal. I amb el suport de la Conselleria. Seria tot un puntàs que el Baix Llobregat, o una part dels seus municipis, emprenguessin una tasca en aquest sentit!

Josep Lligadas Vendrell

Cinquanta anys de la mort de Franco

Aquest mes fa cinquanta anys de la mort de Franco. Una part de la població té records clars d’aquells dies, de les il·lusions, de les incerteses, de les pors... Però la majoria de ciutadans i ciutadanes no en tenen cap record, perquè o ni tan sols no havien nascut, o eren tan petits que potser l’únic que recorden és que aquell dia van fer festa al col·legi. 

El fet, però, és que tant per als qui ho recorden com per als qui no, i, més encara, tant per als qui són conscients del que aquella mort va significar com per als que no en són, aquell dia ens va canviar la vida a tots. Ens va canviar la vida vol dir que vam deixar de viure sota una dictadura i vam començar a caminar cap a un país que intentava ser democràtic. I amb tots els alts i baixos, i totes les deficiències –que sí, que efectivament en són unes quantes– hem aconseguit crear unes bases democràtiques que ens fan sentir molt lluny aquells anys negres en què governava el dictador.

Perquè el fet és que els sentim molt lluny, aquells anys. Els que els van viure hi pensen molt poc, i els que no, no hi pensen. I això és bo i és dolent alhora.

És bo, perquè mostra clarament que, malgrat el que alguns puguin dir, la immensa majoria de la població ens sentim còmodes i bé amb la democràcia, i no enyorem ni desitgem gens cap altra mena de govern de caire totalitari o dictatorial. Però és també dolent, perquè aquest oblit o desconeixement del que el franquisme va ser, i del patiment que va comportar per a tanta i tanta gent, i de la lluita que molts compatriotes van dur a terme per aconseguir un país lliure, ens porta a oblidar que els drets democràtics s’han de valorar molt més del que molts els valoren, i s’han de reivindicar i defensar davant tots els intents de blanqueig de la dictadura, o de conformisme insensat davant els plantejaments polítics i socials que voldrien reproduir-la més o menys camuflada.

Sí, cal treballar per una democràcia millor, cal abaixar el to de crispació en què estem immersos, i cal mantenir viva la memòria del que els llargs anys de la dictadura van comportar.