Un ciutadà conscienciat ens ha fet arribar aquesta fotografia d’un pastís comprat al Forn del Mig aquests dies. Sabem que les pastisseries vetllen amb rigor perquè cap bèstia no quedi atrapada per la dolçor. Però colar mamuts deu ser més difícil. I n’hi ha un que s’hi ha ben enganxat...
diumenge, 26 de setembre del 2010
Un ciutadà troba un Mamut en un pastís
Un ciutadà conscienciat ens ha fet arribar aquesta fotografia d’un pastís comprat al Forn del Mig aquests dies. Sabem que les pastisseries vetllen amb rigor perquè cap bèstia no quedi atrapada per la dolçor. Però colar mamuts deu ser més difícil. I n’hi ha un que s’hi ha ben enganxat...
dissabte, 25 de setembre del 2010
Viladecans a les eleccions al Parlament de Catalunya
Molt aviat votarem el Parlament de Catalunya per novena vegada. En les vuit anteriors, Convergència i Unió ha estat la formació guanyadora en nombre d’escons, tot i que els socialistes Maragall i Montilla van aconseguir la presidència el 2003 i 2006 amb “governs tripartits”. Però Viladecans (com les ciutats de l’entorn), presenta uns resultats força diferents: el PSC guanya sempre (excepte el 1980), però rep menys vots que en les eleccions generals, amb CiU consolidada en la segona posició a gran distància de la resta de partits.
Jordi Pujol arriba a la Presidència de la Generalitat en guanyar les eleccions catalanes de 1980 de forma inesperada (CiU quedava quarta en les generals de 1979), tot i quedar només tercera a Viladecans (16,6%). Pujol aconsegueix després tres majories absolutes consecutives (1984, 1988 i 1992), assolint xifres històriques tant a nivell nacional (72 diputats i 47,0% el 1984) com a Viladecans (28,4% el 1992). I encara guanya Jordi Pujol les eleccions al Parlament en dues ocasions més (1995 i 1999), arribant als 5.895 vots a Viladecans, on es consolida com a clara segona força també en les eleccions municipals. Amb Artur Mas (2003 i 2006), CiU guanya en diputats però passa a l’oposició, i torna a superar el 20% en la nostra ciutat.
El Partit dels Socialistes, etern guanyador al Baix Llobregat, no iguala les xifres de les legislatives. A Viladecans, comença amb la sorprenent derrota de 1980 (Joan Raventós queda a 4 punts del PSUC); en el millor moment del “felipisme” el PSC toca el 50% en les tres eleccions següents (amb Raimon Obiols). El 1995 Joaquim Nadal baixa en picat (37,3%). Un candidat més carismàtic, Pasqual Maragall, pujarà fins el 54,4%. José Montilla cau fins al 40,0% el 2006, i només mobilitza 8.913 viladecanencs (la meitat dels 18.922 que voten socialista en eleccions generals)
El més votat a Viladecans el 1980 és el PSUC (que tenia també l’alcadia amb Joan Masgrau). Però els 6.369 vots que rep no tenen continuitat, especialment a Viladecans, per l’escissió del prosoviètic PCC. Només superarà la divisió amb el naixement d’Iniciativa (amb Rafael Ribó des de 1988), fins a la desfeta de 1999 (en què els anguitistes d’EUiA gairebé igualen els escassos 790 vots d’Iniciativa-Verds). Des de 2003, amb Joan Saura, s’estabilitza en dos mil vots i el 8 per cent.
Pel Partit Popular, les eleccions al Parlament són sempre decebedores: ja ho eren per l’UCD (d’Anton Cañellas) i Alianza Popular, que no arriben al 6 per cent. Només a partir de 1995, amb un PP molt fort a nivell espanyol i Vidal-Quadras de candidat assoleix al 12%, que Josep Piqué supera lleugerament (2003 i 2006). En les autonòmiques, no passa mai dels 3.329 vots (2003), molt lluny dels sis mil que rep a les eleccions espanyoles.
El paper d’Esquerra Republicana era testimonial als anys 80 i 90: del 1,3% d’Heribert Barrrera (1984) al 4,4% d’Àngel Colom (1995). Carod-Rovira doblarà els resultats: 8,7% i 2.214 vots el 2003, però cinc-cents vots menys el 2006.
Per últim, els 852 vots (3,8%) que Ciutadans obté a Viladecans l’ajuden a entrar el Parlament el 2006; tenen el precedent del Partido Socialista de Andalucía, votat per 649 viladecanencs el 1980.
Més informació: http://www.historiaelectoral.com/mviladecans.html
Jordi Pujol arriba a la Presidència de la Generalitat en guanyar les eleccions catalanes de 1980 de forma inesperada (CiU quedava quarta en les generals de 1979), tot i quedar només tercera a Viladecans (16,6%). Pujol aconsegueix després tres majories absolutes consecutives (1984, 1988 i 1992), assolint xifres històriques tant a nivell nacional (72 diputats i 47,0% el 1984) com a Viladecans (28,4% el 1992). I encara guanya Jordi Pujol les eleccions al Parlament en dues ocasions més (1995 i 1999), arribant als 5.895 vots a Viladecans, on es consolida com a clara segona força també en les eleccions municipals. Amb Artur Mas (2003 i 2006), CiU guanya en diputats però passa a l’oposició, i torna a superar el 20% en la nostra ciutat.
El Partit dels Socialistes, etern guanyador al Baix Llobregat, no iguala les xifres de les legislatives. A Viladecans, comença amb la sorprenent derrota de 1980 (Joan Raventós queda a 4 punts del PSUC); en el millor moment del “felipisme” el PSC toca el 50% en les tres eleccions següents (amb Raimon Obiols). El 1995 Joaquim Nadal baixa en picat (37,3%). Un candidat més carismàtic, Pasqual Maragall, pujarà fins el 54,4%. José Montilla cau fins al 40,0% el 2006, i només mobilitza 8.913 viladecanencs (la meitat dels 18.922 que voten socialista en eleccions generals)
El més votat a Viladecans el 1980 és el PSUC (que tenia també l’alcadia amb Joan Masgrau). Però els 6.369 vots que rep no tenen continuitat, especialment a Viladecans, per l’escissió del prosoviètic PCC. Només superarà la divisió amb el naixement d’Iniciativa (amb Rafael Ribó des de 1988), fins a la desfeta de 1999 (en què els anguitistes d’EUiA gairebé igualen els escassos 790 vots d’Iniciativa-Verds). Des de 2003, amb Joan Saura, s’estabilitza en dos mil vots i el 8 per cent.
Pel Partit Popular, les eleccions al Parlament són sempre decebedores: ja ho eren per l’UCD (d’Anton Cañellas) i Alianza Popular, que no arriben al 6 per cent. Només a partir de 1995, amb un PP molt fort a nivell espanyol i Vidal-Quadras de candidat assoleix al 12%, que Josep Piqué supera lleugerament (2003 i 2006). En les autonòmiques, no passa mai dels 3.329 vots (2003), molt lluny dels sis mil que rep a les eleccions espanyoles.
El paper d’Esquerra Republicana era testimonial als anys 80 i 90: del 1,3% d’Heribert Barrrera (1984) al 4,4% d’Àngel Colom (1995). Carod-Rovira doblarà els resultats: 8,7% i 2.214 vots el 2003, però cinc-cents vots menys el 2006.
Per últim, els 852 vots (3,8%) que Ciutadans obté a Viladecans l’ajuden a entrar el Parlament el 2006; tenen el precedent del Partido Socialista de Andalucía, votat per 649 viladecanencs el 1980.
Més informació: http://www.historiaelectoral.com/mviladecans.html
Carles Lozano
divendres, 24 de setembre del 2010
L'informe Barça Parc va anar a les Filipines i va tornar
En un comunicat conjunt, Depana, Ecologistes en Acció-les Agulles, SOS Delta, WWF Barcelona i Salvem Oliveretes han donat a conèixer l’informe del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat, del passat 29 de març de 2010, que analitza el pla urbanístic dissenyat a la zona de les Filipines noves al litoral de Viladecans, una proposta presentada per l’Ajuntament de Viladecans (PSC+ICV-EUiA) en conveni amb el FC Barcelona per a construir el “Barça Parc”, un macrocomplex lúdic, hoteler i comercial en un enclavament del Delta del Llobregat rodejat d’espais naturals protegits.
L’informe, que ningú havia fet públic encara, assenyala que la “proposta no és compatible amb la preservació dels valors d’aquest entorn…”. I això s’argumenta esmentant les característiques principals de la zona i els inconvenients a la seva urbanització. Destacant que “els terrenys tenen un indiscutible valor per a la connectivitat ecològica, motiu pel qual caldrà estudiar alternatives d’emplaçament i avaluar els probables efectes”.
L’ajuntament de Viladecans nega haver conegut l’informe fins ara, tot i que el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat confirma que va fer entrega d’aquest l’informe a l’ajuntament el passat 7 d’abril, fa 5 mesos, justament dos mesos abans de les eleccions a la presidència del FC.Barcelona que, d’haver estat públic, hauria condicionat, encara més, la polèmica que arrosseguen els terrenys de les Filipines.
Cal recordar que aquest projecte el va engegar la junta directiva del FC Barcelona de Joan Laporta l’any 2008, amb l’adquisició d’una finca no urbanitzable dins de la zona protegida al delta del Llobregat, amb una forta polèmica per l’import pagat pel Barça, 18,4 milions d’euros, per una finca que figurava en l’estat de comptes de la Promotora Golf de Viladecans S.A., per 1,5 milions d’euros, i que va generar 3 milons d’euros de comissió a uns intermediaris, encara sense identificar. L’any 1997 l’antic projecte del camp de golf, anul·lat el 2003 pel Tribunal Superior de Justícia, va suposar un embolic de propietats i compensacions econòmiques que l’ajuntament volia ajudar a pal·liar amb aquest Barça Parc.
Les entitats ecologistes, que ja havien presentat 30 al·legacions al projecte, consideren que l’informe tècnic de la Generalitat és totalment realista i centrat en els fets objectius que es donen en un espai tan singular com el delta del Llobregat. Per això, consideren que l’informe condicionarà els propers projectes urbanístics que de ben segur es tornaran a disseny al litoral de Viladecans.
Per aquest motiu des de Salvem Oliveretes s’encoratja a l’ajuntament de Viladecans “a trobar un projecte realment sostenible per a la zona que mantingui els valors integres del litoral de Viladecans, i aposti per projectes del segle XXI i no basats en l’especulació i la irracionalitat”. En aquest sentit, comenten que “la funció que compleix aquest espai natural i el seu entorn té un valor incalculable a nivell social, educatiu i de sensibilització ambiental per a tots els ciutadans de Viladecans, Catalunya, i el món, i que amb una mínima inversió es podria ampliar i condicionar l’espai per a la necessària ampliació dels espais naturals protegits del Delta del Llobregat, i pugui ser condicionat perquè els estudiants de les escoles tinguin en aquest espai natural un bon referent per a realitzar els seus treballs de camp, i ben gestionat segur que fins i tot crearíem un bon nombre de llocs de treball”.
L’informe, que ningú havia fet públic encara, assenyala que la “proposta no és compatible amb la preservació dels valors d’aquest entorn…”. I això s’argumenta esmentant les característiques principals de la zona i els inconvenients a la seva urbanització. Destacant que “els terrenys tenen un indiscutible valor per a la connectivitat ecològica, motiu pel qual caldrà estudiar alternatives d’emplaçament i avaluar els probables efectes”.
L’ajuntament de Viladecans nega haver conegut l’informe fins ara, tot i que el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat confirma que va fer entrega d’aquest l’informe a l’ajuntament el passat 7 d’abril, fa 5 mesos, justament dos mesos abans de les eleccions a la presidència del FC.Barcelona que, d’haver estat públic, hauria condicionat, encara més, la polèmica que arrosseguen els terrenys de les Filipines.
Cal recordar que aquest projecte el va engegar la junta directiva del FC Barcelona de Joan Laporta l’any 2008, amb l’adquisició d’una finca no urbanitzable dins de la zona protegida al delta del Llobregat, amb una forta polèmica per l’import pagat pel Barça, 18,4 milions d’euros, per una finca que figurava en l’estat de comptes de la Promotora Golf de Viladecans S.A., per 1,5 milions d’euros, i que va generar 3 milons d’euros de comissió a uns intermediaris, encara sense identificar. L’any 1997 l’antic projecte del camp de golf, anul·lat el 2003 pel Tribunal Superior de Justícia, va suposar un embolic de propietats i compensacions econòmiques que l’ajuntament volia ajudar a pal·liar amb aquest Barça Parc.
Les entitats ecologistes, que ja havien presentat 30 al·legacions al projecte, consideren que l’informe tècnic de la Generalitat és totalment realista i centrat en els fets objectius que es donen en un espai tan singular com el delta del Llobregat. Per això, consideren que l’informe condicionarà els propers projectes urbanístics que de ben segur es tornaran a disseny al litoral de Viladecans.
Per aquest motiu des de Salvem Oliveretes s’encoratja a l’ajuntament de Viladecans “a trobar un projecte realment sostenible per a la zona que mantingui els valors integres del litoral de Viladecans, i aposti per projectes del segle XXI i no basats en l’especulació i la irracionalitat”. En aquest sentit, comenten que “la funció que compleix aquest espai natural i el seu entorn té un valor incalculable a nivell social, educatiu i de sensibilització ambiental per a tots els ciutadans de Viladecans, Catalunya, i el món, i que amb una mínima inversió es podria ampliar i condicionar l’espai per a la necessària ampliació dels espais naturals protegits del Delta del Llobregat, i pugui ser condicionat perquè els estudiants de les escoles tinguin en aquest espai natural un bon referent per a realitzar els seus treballs de camp, i ben gestionat segur que fins i tot crearíem un bon nombre de llocs de treball”.
Ricard Caba
dijous, 23 de setembre del 2010
Sobre la Huelga General
Si hubo alguna posibilidad de acuerdo en el llamado Dialogo Social, este quedó herido de muerte cuando el gobierno presentó su plan de ajuste cargando sobre los empleados públicos, pensionistas, y sobre el conjunto de la clase trabajadora en general la drástica reducción del déficit publico. A partir de ahí, las organizaciones empresariales descartaron toda posibilidad de pacto y siguiendo las consignas del PP, elevaron el tono de sus demandas, conscientes de que en caso de desacuerdo el decreto prometido por el gobierno de Zapatero le sería más útil que cualquier reforma pactada. No se equivocaron.
Tal como han dicho repetidamente los sindicatos, el decreto aprobado por el gobierno sobre la reforma del mercado de trabajo asume el núcleo duro de las reivindicaciones de la patronal, en definitiva más de lo mismo, el gobierno cedió a las presiones del liberalismo europeo, del Fondo Monetario y de los mercados internacionales, para que, como siempre, las crisis que generan estos mismos organismos financieros por sus operaciones especulativas, las paguemos también los de siempre: parados, pensionistas, empleados públicos y el conjunto de trabajadores en general, la gente más débil de la cadena, es decir se es valiente con los débiles i cobarde con los poderosos.
De tal manera que a modo de conclusiones, nos quieren imponer una reforma laboral que:
Debilita los derechos de los trabajadores y sus garantías de tutela judicial.
Abarata el despido y refuerza el poder del empresario para modificar las condiciones de trabajo.
Permitirá que se haga negocio a la iniciativa privada como son las ETT en la búsqueda del empleo, en detrimento de los organismos públicos como el INEM. En definitiva que no se creará empleo y precarizarán el existente.
Congela las pensiones actuales y quieren empeorar las futuras a partir de alargar la edad para disfrutarlas (67 años) y rebajar las prestaciones actuales alargando el tiempo para la forma de cálculo.
No quedaba otra alternativa, ante tantas agresiones sobre la clase trabajadora y sobre todo sobre los colectivos más débiles, a las Organizaciones Sindicales no les ha quedado más remedio que convocar huelga general para el 29 de septiembre.
El 29 de septiembre los trabajadores y trabajadoras de este país tienen que dejar claro al gobierno que así no se sale de la crisis. Congelar pensiones, recortar salarios y hacer más fácil el despido no es el camino para salir de esta situación, tampoco lo es condenar a los jóvenes a la temporalidad permanente ni dar más poder al empresario. Así no.
Tal como han dicho repetidamente los sindicatos, el decreto aprobado por el gobierno sobre la reforma del mercado de trabajo asume el núcleo duro de las reivindicaciones de la patronal, en definitiva más de lo mismo, el gobierno cedió a las presiones del liberalismo europeo, del Fondo Monetario y de los mercados internacionales, para que, como siempre, las crisis que generan estos mismos organismos financieros por sus operaciones especulativas, las paguemos también los de siempre: parados, pensionistas, empleados públicos y el conjunto de trabajadores en general, la gente más débil de la cadena, es decir se es valiente con los débiles i cobarde con los poderosos.
De tal manera que a modo de conclusiones, nos quieren imponer una reforma laboral que:
Debilita los derechos de los trabajadores y sus garantías de tutela judicial.
Abarata el despido y refuerza el poder del empresario para modificar las condiciones de trabajo.
Permitirá que se haga negocio a la iniciativa privada como son las ETT en la búsqueda del empleo, en detrimento de los organismos públicos como el INEM. En definitiva que no se creará empleo y precarizarán el existente.
Congela las pensiones actuales y quieren empeorar las futuras a partir de alargar la edad para disfrutarlas (67 años) y rebajar las prestaciones actuales alargando el tiempo para la forma de cálculo.
No quedaba otra alternativa, ante tantas agresiones sobre la clase trabajadora y sobre todo sobre los colectivos más débiles, a las Organizaciones Sindicales no les ha quedado más remedio que convocar huelga general para el 29 de septiembre.
El 29 de septiembre los trabajadores y trabajadoras de este país tienen que dejar claro al gobierno que así no se sale de la crisis. Congelar pensiones, recortar salarios y hacer más fácil el despido no es el camino para salir de esta situación, tampoco lo es condenar a los jóvenes a la temporalidad permanente ni dar más poder al empresario. Así no.
Dani Gutiérrez
dimecres, 22 de setembre del 2010
El porqué de una huelga general
El 29 de septiembre esta convocada una huelga general. ¿Hay alguien que piense que no es necesaria, que quizás es equivocado dar este paso? ¿Hay alguien que piense que los trabajadores y trabajadoras de este país no estamos sufriendo una violación de nuestros derechos fundamentales?
La mayoría de nosotros formamos parte de una generación de lo más preparada de la historia de España, una generación en la que se nos educó para conseguir una formación que nos llevara a ser excelentes profesionales en lo que hiciéramos. Nuestros padres nos alentaban a hacerlo y ellos mismos fueron el mejor ejemplo para mostrarnos que había que luchar por una vida mejor, una vida en la que consiguiéramos ser útiles a una sociedad que nos recompensaría por nuestra labor. Nuestros padres nos aconsejaban bien. En muchos casos, se sacrificaron ellos mismos para que consiguiéramos alcanzar el objetivo: tener una buena formación para tener un buen trabajo.
Algo ha fallado. La mayoría no tiene un trabajo estable, ni un sueldo digno, ni una buena jornada laboral, como se nos había dicho. Unos pocos que ocupan puestos claves en la pirámide social de nuestro país han hecho que la temporalidad en los contratos, los sueldos miserables y las largas jornadas laborables, incompatibles con la vida familiar, sea con lo se encuentra la mayoría de los ciudadanos.
El Gobierno ha consentido que la red empresarial en nuestro país pueda campar a su gusto ofreciendo condiciones laborales deplorables hasta desembocar en la actual situación de crisis que estamos viviendo. El sistema actual está diseñado para que unos pocos, ya establecidos, continúen acumulando riqueza. No está hecho para fomentar la igualdad, para que los trabajadores y trabajadoras de las familias más humildes puedan vivir en un Estado de Bienestar real. Sigue siendo cierto que en época de crecimiento económico los beneficios son privados para el bolsillo de unos pocos, pero que en época de crisis las pérdidas se socializan y las pagamos todos. Es así que ahora la banca y las grandes empresas tienen cheque en blanco, mientras los ciudadanos nos vemos afectados por el paro y las deudas. Todo nos lleva a sufrir una disminución importante de ese Estado de Bienestar: no podemos comprar una vivienda o vivir de alquiler, la mayoría no llega a cobrar los 1.000 euros al mes, o están en el paro, peligra el acceso a un sistema educativo que nos asegure la educación universitaria de nuestros hijos. Se me ocurre una lista bien larga que me lleva a creer que ya es hora que reclamemos que se cumplan nuestros derechos como trabajadores y trabajadoras.
Con la Huelga General decimos NO al recorte en gasto social, pedimos que se cumplan los horarios en las empresas, que se controle la especulación, que se acabe con la precariedad y temporalidad en los contratos, que haya una Universidad pública de calidad y gratuita, que se reduzca el IRPF a autónomos y sociedades, que se aumente la inversión en Investigación y Desarrollo, que se negocie la jornada para conciliar la vida laboral y familiar. Ahora nos toca ser útiles a la sociedad diciendo todos juntos NO a las reducciones en el Estado de Bienestar de las personas, porque NO queremos continuar en el falso camino que nos ha impuesto el mercado y SÍ queremos una sociedad más justa y equitativa donde vivir.
En nuestra ciudad hace unos días hemos estado de Festa Major y no querría que esta retahíla de palabras pudiera dejar un sabor agridulce en quien las lee, puesto que mi deseo es que hayáis pasado unas buenas vacaciones y buena Fiesta Mayor. Después de estos días de júbilo y de pasárselo bien, es el momento de retomar el camino de la sensatez y repensar si vale la pena ir a la huelga. Yo creo que sí.
Un saludo a todos y todas.La mayoría de nosotros formamos parte de una generación de lo más preparada de la historia de España, una generación en la que se nos educó para conseguir una formación que nos llevara a ser excelentes profesionales en lo que hiciéramos. Nuestros padres nos alentaban a hacerlo y ellos mismos fueron el mejor ejemplo para mostrarnos que había que luchar por una vida mejor, una vida en la que consiguiéramos ser útiles a una sociedad que nos recompensaría por nuestra labor. Nuestros padres nos aconsejaban bien. En muchos casos, se sacrificaron ellos mismos para que consiguiéramos alcanzar el objetivo: tener una buena formación para tener un buen trabajo.
Algo ha fallado. La mayoría no tiene un trabajo estable, ni un sueldo digno, ni una buena jornada laboral, como se nos había dicho. Unos pocos que ocupan puestos claves en la pirámide social de nuestro país han hecho que la temporalidad en los contratos, los sueldos miserables y las largas jornadas laborables, incompatibles con la vida familiar, sea con lo se encuentra la mayoría de los ciudadanos.
El Gobierno ha consentido que la red empresarial en nuestro país pueda campar a su gusto ofreciendo condiciones laborales deplorables hasta desembocar en la actual situación de crisis que estamos viviendo. El sistema actual está diseñado para que unos pocos, ya establecidos, continúen acumulando riqueza. No está hecho para fomentar la igualdad, para que los trabajadores y trabajadoras de las familias más humildes puedan vivir en un Estado de Bienestar real. Sigue siendo cierto que en época de crecimiento económico los beneficios son privados para el bolsillo de unos pocos, pero que en época de crisis las pérdidas se socializan y las pagamos todos. Es así que ahora la banca y las grandes empresas tienen cheque en blanco, mientras los ciudadanos nos vemos afectados por el paro y las deudas. Todo nos lleva a sufrir una disminución importante de ese Estado de Bienestar: no podemos comprar una vivienda o vivir de alquiler, la mayoría no llega a cobrar los 1.000 euros al mes, o están en el paro, peligra el acceso a un sistema educativo que nos asegure la educación universitaria de nuestros hijos. Se me ocurre una lista bien larga que me lleva a creer que ya es hora que reclamemos que se cumplan nuestros derechos como trabajadores y trabajadoras.
Con la Huelga General decimos NO al recorte en gasto social, pedimos que se cumplan los horarios en las empresas, que se controle la especulación, que se acabe con la precariedad y temporalidad en los contratos, que haya una Universidad pública de calidad y gratuita, que se reduzca el IRPF a autónomos y sociedades, que se aumente la inversión en Investigación y Desarrollo, que se negocie la jornada para conciliar la vida laboral y familiar. Ahora nos toca ser útiles a la sociedad diciendo todos juntos NO a las reducciones en el Estado de Bienestar de las personas, porque NO queremos continuar en el falso camino que nos ha impuesto el mercado y SÍ queremos una sociedad más justa y equitativa donde vivir.
En nuestra ciudad hace unos días hemos estado de Festa Major y no querría que esta retahíla de palabras pudiera dejar un sabor agridulce en quien las lee, puesto que mi deseo es que hayáis pasado unas buenas vacaciones y buena Fiesta Mayor. Después de estos días de júbilo y de pasárselo bien, es el momento de retomar el camino de la sensatez y repensar si vale la pena ir a la huelga. Yo creo que sí.
Pepi Venegas
dimarts, 21 de setembre del 2010
La nostra muntanya
Aquesta nit ha plogut amb força. Quan, de bon matí, sortia de casa per anar a treballar una explosió de sensacions m’han recordat la pluja: la terra humida, l’aire fresc, les gotes d’aigua encara visibles en les fulles d’algun arbre, els colors encesos de les coses...
Ja fa uns dies de l’incendi de la nostra muntanya, si hagués plogut com ha plogut aquesta nit probablement el foc no hauria fet el mal que ha fet. Recordo amargament com el foc anava devorant el turó des de punts diferents: les flames creixien gegantines, una olor de cendra i fum contaminava tota la vila de confusió, només escoltava botzines, helicòpters i gent corrent amunt i avall. Tots els veïns érem al balcó, expectants, desitjant que allò acabés d’alguna manera.
L’endemà plovia, tot era silenci i la pluja s’estava enduent les restes d’allò que en algun moment va ser la flora de Sant Ramon. La muntanya que acomiadem quan marxem lluny i ens rep després d’un llarg viatge ja no és la mateixa.
Avui la natura ens delecta amb tot de regals per als nostres sentits; i suposo que s’encarregarà de posar remei a allò que nosaltres vam espatllar; esperant ansiosa que algun dia siguem més curosos amb allò amb què ens estima.
Viladecans, tres d’agost de 2010.Ja fa uns dies de l’incendi de la nostra muntanya, si hagués plogut com ha plogut aquesta nit probablement el foc no hauria fet el mal que ha fet. Recordo amargament com el foc anava devorant el turó des de punts diferents: les flames creixien gegantines, una olor de cendra i fum contaminava tota la vila de confusió, només escoltava botzines, helicòpters i gent corrent amunt i avall. Tots els veïns érem al balcó, expectants, desitjant que allò acabés d’alguna manera.
L’endemà plovia, tot era silenci i la pluja s’estava enduent les restes d’allò que en algun moment va ser la flora de Sant Ramon. La muntanya que acomiadem quan marxem lluny i ens rep després d’un llarg viatge ja no és la mateixa.
Avui la natura ens delecta amb tot de regals per als nostres sentits; i suposo que s’encarregarà de posar remei a allò que nosaltres vam espatllar; esperant ansiosa que algun dia siguem més curosos amb allò amb què ens estima.
Conxita Zaragoza
dimarts, 14 de setembre del 2010
dilluns, 13 de setembre del 2010
Eleccions
Per a molts ciutadans i ciutadanes la paraula amb què titulem aquesta primera pàgina sona més o menys a “quina llauna!”, o a “una altra vegada ens vindran a menjar el coco!”. No, certament, aquests no són bons temps per a la política. I no cal recordar els molts motius de desencís, de desinterès, de desengany… que hi ha al darrere d’aquesta situació.
Però el fet és que ara, el proper 28 de novembre, tenim les eleccions al Parlament de Catalunya, unes eleccions en què triarem aquells que s’han de responsabilitzar, en els propers anys, del govern del país. I això no és cap cosa sense importància: és veure de quina manera es gestionen les coses col·lectives, a què es destinen els diners, com ens enfrontem a la crisi, com promovem l’educació, la cultura, la sanitat o els serveis socials, de quina estructura política volem dotar-nos…
No, no ens en podem desentendre. Hem d’informar-nos, hem de reflexionar-hi, hem de parlar-ne. Tant del que els diversos candidats ens proposen, com de la credibilitat que ens mereixen. I hem de prendre l’opció que creguem més oportuna, però sempre sabent el perquè.
Nosaltres, des d’aquesta revista, hem pensat que podríem contribuir a aquesta reflexió, a aquest parlar-ne, convocant una trobada de tots aquells que vulguin per escoltar el que ens diuen les formacions polítiques que tenen grup a l’ajuntament de Viladecans, i per qüestionar-los tot allò que creguem oportú. Serà el dimarts 5 d’octubre, a les 7 de la tarda, al Centre Cultural Sant Joan. A les pàgines interiors trobareu més informació.
L’important, en qualsevol cas, és que cadascú és plantegi seriosament el que farà el 28 de novembre. Pel bé de tots.
Però el fet és que ara, el proper 28 de novembre, tenim les eleccions al Parlament de Catalunya, unes eleccions en què triarem aquells que s’han de responsabilitzar, en els propers anys, del govern del país. I això no és cap cosa sense importància: és veure de quina manera es gestionen les coses col·lectives, a què es destinen els diners, com ens enfrontem a la crisi, com promovem l’educació, la cultura, la sanitat o els serveis socials, de quina estructura política volem dotar-nos…
No, no ens en podem desentendre. Hem d’informar-nos, hem de reflexionar-hi, hem de parlar-ne. Tant del que els diversos candidats ens proposen, com de la credibilitat que ens mereixen. I hem de prendre l’opció que creguem més oportuna, però sempre sabent el perquè.
Nosaltres, des d’aquesta revista, hem pensat que podríem contribuir a aquesta reflexió, a aquest parlar-ne, convocant una trobada de tots aquells que vulguin per escoltar el que ens diuen les formacions polítiques que tenen grup a l’ajuntament de Viladecans, i per qüestionar-los tot allò que creguem oportú. Serà el dimarts 5 d’octubre, a les 7 de la tarda, al Centre Cultural Sant Joan. A les pàgines interiors trobareu més informació.
L’important, en qualsevol cas, és que cadascú és plantegi seriosament el que farà el 28 de novembre. Pel bé de tots.
dimarts, 31 d’agost del 2010
Arriba el Mamut
Efectivament, aquest any, sí. Aquest any arriba a Viladecans. I no només això: arribo "guardant les formes" el dia del pregó, perquè davant les autoritats més val comportar-se. Però arriba també per remullar-vos a tots i totes el diumenge dia 12. Als grocs, i als negres, pels carrers de Viladecans. Perquè mig Viladecans serà groc i l'altra meitat, negre.
I per acabar de preparar-ho, demana la teva participació: vols venir aquest dijous, 2 de setembre, a les 8 del vespre al centre cultural sant Joan (Pare Artigas, 2)? Necessitem mans per penjar cartells, per repartir mocadors, per preparar la mamullada, per acompanyar el mamut!
(Per cert, tu aniràs amb els grocs o amb els negres?) pots votar-ho al blog del Mamut
I per acabar de preparar-ho, demana la teva participació: vols venir aquest dijous, 2 de setembre, a les 8 del vespre al centre cultural sant Joan (Pare Artigas, 2)? Necessitem mans per penjar cartells, per repartir mocadors, per preparar la mamullada, per acompanyar el mamut!
(Per cert, tu aniràs amb els grocs o amb els negres?) pots votar-ho al blog del Mamut
dissabte, 28 d’agost del 2010
La Torre del Baró, un gravat del segle XIX
Aquest mes, en aquest espai que us oferim el Grup Tres Torres, us trancrivim un article publicat al setmanari “La Ilustración” del dia 24 d’abril de 1881. El text ens parla de la Torre del Baró i ve signat per l’escriptor, brodador, puntaire i excursionista Josep Fiter i Inglès.
Aquest article ja l’havia transcrit, però només parcialment, l’historiador local Josep Eixarch Frasno, en el seu llibre “Les arrels històriques de Viladecans”. Nosaltres us n’oferim la transcripció íntegra, així com el gravat que l’acompanya i que és d’autoria desconeguda.
Viladecans. La Torre del Barón.
Las poblaciones que en Cataluña se levantan á orillas del Mediterráneo, forman en su mayoria un encantador contraste. Las pulcras viviendas de la época contemporánea, rodean el torreón vetusto, que recuerda las precauciones, en luengos siglos adoptadas, contra las algaradas sarracenas y las piraterias.
Al pié de esos bellos grupos, en la parte de Levante, coronados por las páginas de piedra que nos legaron otras generaciones, se enclava hoy la férrea via, que á doquiera lleva con la velocidad la vida de la civilización y el espíritu del progreso. Dentro de poco acontecerá lo mismo, allende las laderas del Llobregat, la actividad del tráfico hará cobrar mayor aliento á aquellas comarcas, que, fervientes adoradoras del trabajo y de la humana industria, se aplican á obtener los más pingües productos de su cultivado suelo. Nos referimos al trayecto de Barcelona á Villanueva, que atravesando el cauce del antiguo Rubricatus, y costeando el oleaje por los difíciles pasos de Garraf y la Falconera, dará á conocer las pintorescas bellezas de aquella comarca y hará simpáticos en alto grado esos conjuntos de diversas épocas, á que nos referíamos ántes, y que, entre otros, constituyen Castelldefels y Viladecans. Allí los almenados muros, las torres de atalaya, aislados ya ó empotrados en modernos edificios, hacen vislumbrar los transcurridos siglos, y no parece sino que los pueblos modernos se levantaron con los restos de feudales monumentos.
Por demás animado es el camino que desde San Boy, apenas vadeado el Llobregat, conduce á Viladecans, Alamos y sauces, crecen, con prodigiosa abundancia, y el zumbido del aire, entre su poblada y juguetona hojarasca, parece repetir los ecos más lejanos; la yerba de brillantes matices alfombra el camino, y á entrambas laderas se muestra potente el cultivo del hombre, que transforma en feraz riqueza lo que fueron olvidados terruños.
Apenas se vislumbra el pueblo, resalta el antiguo castillo, inmensa mole de piedra, comparada con los límites de las otras moradas. Actualmente se le conoce por casa Viala ó la torre del Baró; siendo digno de encomnio, el celo que por su conservación muestra el actual propietario.
Sorprende el viajero, la fachada, que en gran parte y en su conjunto respetaron las modificaciones de posteriores siglos. Coronado de almenas, échase de ver la carencia de torres laterales asaz adoptadas en tales fortalezas; mas la disposición de sus muros, rebajados de la parte central y remontada en los ángulos, les da la apariencia de pujantes torreones. Y, si los siglos respetaron en su construcción aquella casa señorial, lo propio sucede en los materiales de que se forma, pues sólo en su parte inferior resistieron los brillantes tonos de la cal, dejando al resto del edificio el negruzco color de la piedra, que tanto contribuye á sostener en su verdadero carácter los antiguos monumentos.
El contorno de aquella fábrica es severo y elegante, sus líneas contribuyen no poco a imprimirle un aspecto de grandiosidad, y en sus detalles échanse de ver las concepciones delicadas del siglo XV. La parte baja ha sido objeto de algunas reparaciones, suprimiendo las molduras de los ventanales, que se abren á ambos lados de la puerta de entrada, cuya estructura da á entender que en otros siglos le daria acceso un levadizo puente. La disposición de sus ventanas en los pisos superiores, no puede ser más acertada, sobresaliendo en el último dos ladroneras para la defensa.
Nótase en el estilo de las aberturas sobrada diversidad, pues la talla de sus arcos es bastante variada, demostrando la inagotable fantasia del artista. Debajo de sus antepechos, ábrense en los muros, partiendo de lo interior del castillo, simétricos agujeros para la defensa, que contribuirian en hacer inexpugnable la fortaleza.
Escasas notícias históricas podemos indicar de la misma. La casa se consagra, ya de muy antiguo, quizás desde sus principios, á la labor de los adjuntos terrenos, y es indudable que bajo su protección creceria la villa, denominada de-cans, en el siglo XII, en cuya época fue, con el castillo, empeñada por cincuenta libras de plata obrada por Ramon Berenguer IV, á Guillermo de Tarroja, obispo de Barcelona, dato que nos prueba que en aquella época pertenecia a los antiguos condes soberanos de nuestra ciudad. En el siguiente siglo tiénese noticias de un Guillermo de Viladecans, que seria señor de aquel dominio, apellido con posterioridad transcrito entre los que constituyeron Cortes en Catalunya.
El actual castillo reemplazaria seguramente al ántes mencionado, y repetimos que por su conjunto puede significarse del siglo XV, citándose algunas veces durante los sitios por Barcelona sufridos desde 1640 á 1714.
Hem trobat també, en aquesta mateixa publicació barcelonina de setembre, octubre i novembre de 1883, un anunci del farmacèutic de Viladecans Sr. Guinart, promocionant les seves miraculoses fórmules magistrals, i que reproduïm a la pàgina anterior.
Aquest article ja l’havia transcrit, però només parcialment, l’historiador local Josep Eixarch Frasno, en el seu llibre “Les arrels històriques de Viladecans”. Nosaltres us n’oferim la transcripció íntegra, així com el gravat que l’acompanya i que és d’autoria desconeguda.
Viladecans. La Torre del Barón.
Las poblaciones que en Cataluña se levantan á orillas del Mediterráneo, forman en su mayoria un encantador contraste. Las pulcras viviendas de la época contemporánea, rodean el torreón vetusto, que recuerda las precauciones, en luengos siglos adoptadas, contra las algaradas sarracenas y las piraterias.
Al pié de esos bellos grupos, en la parte de Levante, coronados por las páginas de piedra que nos legaron otras generaciones, se enclava hoy la férrea via, que á doquiera lleva con la velocidad la vida de la civilización y el espíritu del progreso. Dentro de poco acontecerá lo mismo, allende las laderas del Llobregat, la actividad del tráfico hará cobrar mayor aliento á aquellas comarcas, que, fervientes adoradoras del trabajo y de la humana industria, se aplican á obtener los más pingües productos de su cultivado suelo. Nos referimos al trayecto de Barcelona á Villanueva, que atravesando el cauce del antiguo Rubricatus, y costeando el oleaje por los difíciles pasos de Garraf y la Falconera, dará á conocer las pintorescas bellezas de aquella comarca y hará simpáticos en alto grado esos conjuntos de diversas épocas, á que nos referíamos ántes, y que, entre otros, constituyen Castelldefels y Viladecans. Allí los almenados muros, las torres de atalaya, aislados ya ó empotrados en modernos edificios, hacen vislumbrar los transcurridos siglos, y no parece sino que los pueblos modernos se levantaron con los restos de feudales monumentos.
Por demás animado es el camino que desde San Boy, apenas vadeado el Llobregat, conduce á Viladecans, Alamos y sauces, crecen, con prodigiosa abundancia, y el zumbido del aire, entre su poblada y juguetona hojarasca, parece repetir los ecos más lejanos; la yerba de brillantes matices alfombra el camino, y á entrambas laderas se muestra potente el cultivo del hombre, que transforma en feraz riqueza lo que fueron olvidados terruños.
Apenas se vislumbra el pueblo, resalta el antiguo castillo, inmensa mole de piedra, comparada con los límites de las otras moradas. Actualmente se le conoce por casa Viala ó la torre del Baró; siendo digno de encomnio, el celo que por su conservación muestra el actual propietario.
Sorprende el viajero, la fachada, que en gran parte y en su conjunto respetaron las modificaciones de posteriores siglos. Coronado de almenas, échase de ver la carencia de torres laterales asaz adoptadas en tales fortalezas; mas la disposición de sus muros, rebajados de la parte central y remontada en los ángulos, les da la apariencia de pujantes torreones. Y, si los siglos respetaron en su construcción aquella casa señorial, lo propio sucede en los materiales de que se forma, pues sólo en su parte inferior resistieron los brillantes tonos de la cal, dejando al resto del edificio el negruzco color de la piedra, que tanto contribuye á sostener en su verdadero carácter los antiguos monumentos.
El contorno de aquella fábrica es severo y elegante, sus líneas contribuyen no poco a imprimirle un aspecto de grandiosidad, y en sus detalles échanse de ver las concepciones delicadas del siglo XV. La parte baja ha sido objeto de algunas reparaciones, suprimiendo las molduras de los ventanales, que se abren á ambos lados de la puerta de entrada, cuya estructura da á entender que en otros siglos le daria acceso un levadizo puente. La disposición de sus ventanas en los pisos superiores, no puede ser más acertada, sobresaliendo en el último dos ladroneras para la defensa.
Nótase en el estilo de las aberturas sobrada diversidad, pues la talla de sus arcos es bastante variada, demostrando la inagotable fantasia del artista. Debajo de sus antepechos, ábrense en los muros, partiendo de lo interior del castillo, simétricos agujeros para la defensa, que contribuirian en hacer inexpugnable la fortaleza.
Escasas notícias históricas podemos indicar de la misma. La casa se consagra, ya de muy antiguo, quizás desde sus principios, á la labor de los adjuntos terrenos, y es indudable que bajo su protección creceria la villa, denominada de-cans, en el siglo XII, en cuya época fue, con el castillo, empeñada por cincuenta libras de plata obrada por Ramon Berenguer IV, á Guillermo de Tarroja, obispo de Barcelona, dato que nos prueba que en aquella época pertenecia a los antiguos condes soberanos de nuestra ciudad. En el siguiente siglo tiénese noticias de un Guillermo de Viladecans, que seria señor de aquel dominio, apellido con posterioridad transcrito entre los que constituyeron Cortes en Catalunya.
El actual castillo reemplazaria seguramente al ántes mencionado, y repetimos que por su conjunto puede significarse del siglo XV, citándose algunas veces durante los sitios por Barcelona sufridos desde 1640 á 1714.
Hem trobat també, en aquesta mateixa publicació barcelonina de setembre, octubre i novembre de 1883, un anunci del farmacèutic de Viladecans Sr. Guinart, promocionant les seves miraculoses fórmules magistrals, i que reproduïm a la pàgina anterior.
Jaume Lligadas Vendrell
Manuel Clemente, "El maestro"
Va néixer el 1928 a El Saladar, poblet del municipi d’Almoradí, al Baix Segura, provincia d’Alacant, i es deia Manuel Clemente Martinez. Morí el 2005.
Amb el braç dret “podat a monyó”, és a dir: sense, la cama esquerra pràcticament igual (però amb el monyó una mica més gran), i l’altra cama menys de la meitat de la de qualsevol persona normal, patia de naixement la malformació congènita anomenada focomèlia, que en els anys 60 es féu famosa perquè la talidomida donada a les embarassades la provocava. En el seu cas, de quatre extremitats, només tenia de bo el braç dret i mitja cama. Tingué tres germans i dues germanes més, tots ells molt ben plantats; les germanes guapíssimes.
En acabar la guerra, tota la familia va ser expulsada, per “rojos”, de la terra que conreaven i la casa que habitaven de molts anys enrere, perquè el contracte de venda havia estat d’aparaulament sense signar, en ser analfabeta la part compradora. De res no valgueren els testimonis. De resultes: misèria més que crua i, finalment, desarrelament i emigració per poder sobreviure. Així les gastaven la postguerra i el franquisme, i aquest era el tracte que rebien els “desafectos”.
Amb un petit esforç d’imaginació, us podeu fer càrrec de quina pot ser la infantesa, la joventut i la vida d’una persona com el Manolo. De petitó, com menja, com juga, com camina, vull dir… es desplaça, com es renta, com fa amics, com interioritza els altres i a si mateix, com es socialitza… i com es va fent gran…
Per ajudar-vos una mica… us diré que durant la infantesa s’arrossegava i rodolava per terra, a l’adolescència i a la joventut es desplaçava assegut en una cadira de prendre la fresca amb l’espatllera sota l’aixella, a les acaballes de ser jove aconseguí posar-se una pròtesi especial i aprendre a caminar amb ella, bo i sostenint-se amb un bastó, malgrat les ferides que la pròtesi sempre li faria; podent sortir de casa, aprengué el que hi havia tres cantonades més enllà de casa, i també, de passada, va aprendre el que eren les barreres arquitectòniques, cosa que l’animà a aprendre a pujar escales. Anar amb cadira de rodes tan sols ho va fer durant els mesos d’una convalescència quan tenia 74 anys. De madur, va aprendre a conduir cotxe, de primer un 600 i després un “Talbot-Horizon” acondicionats a la seva mitja cama i únic braç.
Conduint ell, jo vaig aprendre el que era la Vega Baja del Segura i el Baix Vinalopó, la verdura a la brasa, l’amanida de capellans, l’arròs amb crosta, l’arròs caldós amb rap i mero, el cocido de pelotas... entre d’altres coses.
Jo vaig conèixer el Tío Manolo, a les primeries de l’any 1983, a La Mata, un poblet mariner poc més avall de Guardamar del Segura. S’estava pelant una taronja amb ganivet quan ens feren les presentacions. Amb això vull dir que menjava tot sol, com també es dutxava i rentava tot sol, s’afaitava tot sol amb navalla, no es menjava les ungles-se sinó que se les tallava, es feia el nus de la corbata tot sol i es feia el llit; com qualsevol altra persona que ho fa, sí, només que amb la particularitat de tenir una sola mà per fer-ho. Evidentment, per segons quines coses depenia totalment dels altres i, en aquest sentit, pare, mare i germans sempre foren encomiables.
Els seus aprenentatges sempre foren autodidactes. No anà gairebé a escola perquè ni podia ni n’hi havia per a ell. El seu viure va ser una lluita contínua per aprendre i no dependre a ser possible de ningú, i aprendre qualsevol cosa per poder-la servir a qualsevol. Volgué ser mestre.
No el deixaren, oficialment, ser mestre; però ell acabà essent mestre. Aconseguida la mobilitat mínima i fet l’ensenyament primari pel seu compte, abans de fer els trenta anys començà el batxillerat, també pel seu compte, amb la intenció de fer Magisteri a l’Escola Normal. En un sol any en va fer tres de cursos, però fent cinquè es va assabentar que mai no el deixarien exercir i ni tant sols entrar a la Universitat, no únicament per estar-ne exclosos els pobres, sinó, també, per raó de la seva invalidesa… en conseqüència, ja no acabà el batxillerat superior. I és que la ideologia del franquisme era, en origen, una mena de maridatge entre el nacionalcatolicisme integrista i aquell nihilisme “nietzschià” capaç de proclamar sense compassió la destrucció dels febles que impedeixen viure. Equivalent a: “No podia ser mestre perquè patia un càstig diví que el feia impresentable als ulls de nens i nenes i, a més a més, no hauria pogut escriure a la pissarra”.
Però fou mestre, perquè no estava disposat a acceptar que a ningú més li succeís el que a la seva família li succeí per ignorància. A Rafal, poble també de la Vega Baja, on havia anat a parar tota la família després de ser foragitats d’El Saladar, dotzenes d’infants passaren per les seves sessions anomenades de repàs i dotzenes d’hortolans, analfabets adults, aprengueren no sols a llegir i escriure, sinó fins i tot a completar els estudis primaris, amb les classes que donava a ca seva. Feu, també i sobretot, de preceptor de nebots i nebodes que, per lliure, s’examinaven exitosament a Múrcia.
L’Ajuntament, per iniciativa popular dels seus ex alumnes, ha donat el seu nom a un carrer. A les plaques hi posa: Manuel Clemente Martinez “El maestro”.
Aquest home també fou de Viladecans. L’any 1959 vingué a viure al carrer Major 55, on hi vivia el seu germà Pepe, per fer de preceptor, com deia, de les seves nebodes, i a estudiar el batxillerat pel seu compte. El meu germà Josep també assistia, juntament amb altres, a classes de repàs. En Manolo, el llatí, el va aprendre, curiosament, de mossèn Joaquim Palomera, vicari de la parròquia de Sant Joan i fundador de l’escoltisme a Viladecans, que anava personalment a ca seva a donar-li les lliçons.
S’estigué a Viladecans sis anys. Millor dit, sis anys, menys sis mesos i un dia que els passà a la presó Model de Barcelona.
Perquè aquest senyor que, recordeu-ho, només tenia un braç i mitja cama fou condemnat, juntament amb el seu germà Pepe, en Consell de Guerra Sumaríssim (43-IV-61) per delicte de Rebel·lió Militar, en estar provat –tradueixo de la sentència– que “a la seva habitació hi tenia dues octavetes i un altre escrit de distribució clandestina”, trobats en un registre de la policia governativa i “coneixia i havia sovintejat la companyia d’alguns dels altres processats”.
En aquest sumari, els condemnats de Viladecans varen ser set. Juntament amb els germans Clemente, ho foren també Antonio Garrido, Manuel Linares, Silvestre Báez, Andrés Barroso i Joan Masgrau, el que l’any 1979 va ser alcalde del primer ajuntament democràtic del postfranquisme. D’altres llocs en varen ser quatre: Felipe Cruz, José Ramos, José Vela i Adrián Real.
No us caldrà, crec jo, fer cap esforç d’imaginació per veure aquest perillós delinqüent, enemic del poble, tancat a la garjola durant sis mesos, a la IV Galeria de la presó del carrer Entença de Barcelona: com es movia! com fruïa entre tants! com seguia la fila! com gaudia tenint tothom pendent d’ell! quin plaer per als germans Clemente, juntets! Perquè, tot sigui dit, és de saber que el sistema els va permetre saltar-se una rígida norma interna que impedia a dos parents estar a la mateixa cel·la, i van col·locar plegats en Pepe i en Manolo, malgrat que és de sospitar que ho degueren fer per no haver-se d’ocupar d’aquell disbarat de situació i d’aquell home que només tenia una mà. Quin goig per la mare, l’esposa i els fills d’en Pepe el poder anar a celebrar, a Barcelona, la diada de la Mercè... entre barrots!
El molt desagraït d’en Manolo, però, que abans d’entrar a aquell esplèndid trull, no era comunista, malgrat que s’havia manifestat més d’un cop, a les tertúlies de Cal Sastre, a favor de Fidel Castro i de les mogudes de la Revolució Cubana de l’any anterior, quan tornà a casa se’n va fer, de comunista, i el seu germà Pepe també. Vista l’experiència de les octavetes, Radio España Independiente, estación “Pirenaica”, i el seu locutor en Jordi Solé Tura, es convertiren en la principal font d’informació i formació, tant d’ells com de tants d’altres, comunistes o no, que isolats políticament al llarg dels anys 60, somiavan la revolució. La tele, amb la seva cultura de l’espectacle, i les interferències radiofòniques, feren entrar en crisi, tant a la Pirenaica com a la revolució.
S’hi estigué tres anys més a Viladecans. D’aquells anys recordava, agraïdament, mossèn Joaquim Palomera que ja abans de ser empresonat li havia donat classes de llatí, recordava agraïdament i joiosament també, a en Jaume Puig, “el Gravador”, de la cantonada del carrer Sant Josep, que havia estat trotskista del POUM a la guerra i resistent a l’ocupació alemanya de França durant la II Guerra Mundial, i es guanyava la vida al seu taller fent, entre altres, totes les medalles de la Mare de Déu de Montserrat que aquells anys es venien a l’abadia i fora d’ella. Recordava, deia, com el “Gravador” veient-lo arribar sovint a les tardes, a poc a poquet amb el seu bastó a la cantonada dels carrers Major i Sant Josep, sortia cridant a ple pulmó: “Vámonos Manolo, vámonos a tomar el fresco, que estoy harto de tanta Virgen i tanto aire viciado” i amb el seu biscúter descapotable se l’enduia a fer un volt a les platges de Castelldefels o el Garraf. I allà me’ls tens, en Jaume el trotskista i Manolo l’estalinista, oxigenant-se i fent petar la xerrada, lliurement i amistosament, fins que el capvespre els feia tornar.
L’any 65 tornava al seu altre poble, a Rafal, a continuar ensenyant a la “seva” escola, a malguanyar-se la vida i continuar fent classes a analfabets adults, de repàs a menuts, a donar a conèixer, explicar i llegir, a qui era capaç d’escoltar, qui eren Azorin, el seu veí del Vinalopó, el seu venerat Quevedo i el seu enamorat Machado; a ensenyar que la llibertat és el domini del voler; que és responsabilitat i deure; que també és esforç i lluita per sortir de la ignorància, com la d’aquell “no saber” del seu avi que acabà foragitant la família de la finca d’El Saladar i d’aquella a la que la revolució cubana li clavà una estacada amb la campanya d’alfabetització del gener de l’any 1961, i que ell, de manera massa entusiasta, havia defensat a les tertúlies de Cal Sastre de Viladecans.
Me’l vaig estimar molt aquest home, perquè a més a més de ser l’oncle preceptor de la meva companya i esposa Alejandra, el tracte amb ell i les seves xerrades, em varen anar infonent i reforçant tot un seguit de valors que quedan reflectits perfectament en una de les reflexions de Dietrich Bonhoeffer, que he llegit recentment, que el teòleg alemany ajusticiat pels nazis l’abril de 1945, feia el dia del bateig del seu fillol, a la manera de carta de salutació i regal: “Els valors terrenals permanents… que trobaràs en el teu pare, són la senzillesa i la salut, la vida espiritual recollida, però polifacètica, l’alegria pels béns més modestos de la vida, la comunió natural i espontània amb el poble i el seu treball, la capacitat de fer-s’ho tot sol en els assumptes pràctics de la vida, aixì com la modèstia provinent de la contentació interior. Tots aquests valors seran per a tu, en totes les situacions de la vida, un fonament ferm per a la convivència amb els homes, per una autèntica capacitat productiva i per a la teva felicitat interior”. (“Resistencia y sumisión. Cartas del cautiverio”, publicat a Editorial Sígueme).
Llàstima que el “tío Manolo” no s’hi estigués més anys a Viladecans. Quan els anys 80 tornà a Catalunya, ho féu a Barcelona, a treballar en una administració de finques i a casa d’una altra neboda, per guanyar-se el dret a percebre una pensió de jubilació. La reforma relativa als temps de cotització prèvia, truncaren les seves expectatives i acabà jubilant-se, després de 12 anys, amb una pensió assistencial. Tornat a Rafal, continuà fent classes de repàs a nens que s’endarrerien en els seus estudis, fins entrats els seus 70 anys.
Morí als 77 anys el març del 2005, fent els seus exercicis de gimnàstica consistents en pujar i baixar reculant dos esglaons de l’escala de ca seva, diàriament, durant una hora, a fi de poder continuar sortint de casa fins dues cantonades més enllà, per poder-se trobar amb algú i deixar ben palès que la força de la voluntat implica idea i sentiment.
L’enterrament i funeral d’aquest comunista, el concelebraren tres capellans. Portat a espatlles al cementiri, fou acomiadat cantant, tothom, la Internacional.
Amb el braç dret “podat a monyó”, és a dir: sense, la cama esquerra pràcticament igual (però amb el monyó una mica més gran), i l’altra cama menys de la meitat de la de qualsevol persona normal, patia de naixement la malformació congènita anomenada focomèlia, que en els anys 60 es féu famosa perquè la talidomida donada a les embarassades la provocava. En el seu cas, de quatre extremitats, només tenia de bo el braç dret i mitja cama. Tingué tres germans i dues germanes més, tots ells molt ben plantats; les germanes guapíssimes.
En acabar la guerra, tota la familia va ser expulsada, per “rojos”, de la terra que conreaven i la casa que habitaven de molts anys enrere, perquè el contracte de venda havia estat d’aparaulament sense signar, en ser analfabeta la part compradora. De res no valgueren els testimonis. De resultes: misèria més que crua i, finalment, desarrelament i emigració per poder sobreviure. Així les gastaven la postguerra i el franquisme, i aquest era el tracte que rebien els “desafectos”.
Amb un petit esforç d’imaginació, us podeu fer càrrec de quina pot ser la infantesa, la joventut i la vida d’una persona com el Manolo. De petitó, com menja, com juga, com camina, vull dir… es desplaça, com es renta, com fa amics, com interioritza els altres i a si mateix, com es socialitza… i com es va fent gran…
Per ajudar-vos una mica… us diré que durant la infantesa s’arrossegava i rodolava per terra, a l’adolescència i a la joventut es desplaçava assegut en una cadira de prendre la fresca amb l’espatllera sota l’aixella, a les acaballes de ser jove aconseguí posar-se una pròtesi especial i aprendre a caminar amb ella, bo i sostenint-se amb un bastó, malgrat les ferides que la pròtesi sempre li faria; podent sortir de casa, aprengué el que hi havia tres cantonades més enllà de casa, i també, de passada, va aprendre el que eren les barreres arquitectòniques, cosa que l’animà a aprendre a pujar escales. Anar amb cadira de rodes tan sols ho va fer durant els mesos d’una convalescència quan tenia 74 anys. De madur, va aprendre a conduir cotxe, de primer un 600 i després un “Talbot-Horizon” acondicionats a la seva mitja cama i únic braç.
Conduint ell, jo vaig aprendre el que era la Vega Baja del Segura i el Baix Vinalopó, la verdura a la brasa, l’amanida de capellans, l’arròs amb crosta, l’arròs caldós amb rap i mero, el cocido de pelotas... entre d’altres coses.
Jo vaig conèixer el Tío Manolo, a les primeries de l’any 1983, a La Mata, un poblet mariner poc més avall de Guardamar del Segura. S’estava pelant una taronja amb ganivet quan ens feren les presentacions. Amb això vull dir que menjava tot sol, com també es dutxava i rentava tot sol, s’afaitava tot sol amb navalla, no es menjava les ungles-se sinó que se les tallava, es feia el nus de la corbata tot sol i es feia el llit; com qualsevol altra persona que ho fa, sí, només que amb la particularitat de tenir una sola mà per fer-ho. Evidentment, per segons quines coses depenia totalment dels altres i, en aquest sentit, pare, mare i germans sempre foren encomiables.
Els seus aprenentatges sempre foren autodidactes. No anà gairebé a escola perquè ni podia ni n’hi havia per a ell. El seu viure va ser una lluita contínua per aprendre i no dependre a ser possible de ningú, i aprendre qualsevol cosa per poder-la servir a qualsevol. Volgué ser mestre.
No el deixaren, oficialment, ser mestre; però ell acabà essent mestre. Aconseguida la mobilitat mínima i fet l’ensenyament primari pel seu compte, abans de fer els trenta anys començà el batxillerat, també pel seu compte, amb la intenció de fer Magisteri a l’Escola Normal. En un sol any en va fer tres de cursos, però fent cinquè es va assabentar que mai no el deixarien exercir i ni tant sols entrar a la Universitat, no únicament per estar-ne exclosos els pobres, sinó, també, per raó de la seva invalidesa… en conseqüència, ja no acabà el batxillerat superior. I és que la ideologia del franquisme era, en origen, una mena de maridatge entre el nacionalcatolicisme integrista i aquell nihilisme “nietzschià” capaç de proclamar sense compassió la destrucció dels febles que impedeixen viure. Equivalent a: “No podia ser mestre perquè patia un càstig diví que el feia impresentable als ulls de nens i nenes i, a més a més, no hauria pogut escriure a la pissarra”.
Però fou mestre, perquè no estava disposat a acceptar que a ningú més li succeís el que a la seva família li succeí per ignorància. A Rafal, poble també de la Vega Baja, on havia anat a parar tota la família després de ser foragitats d’El Saladar, dotzenes d’infants passaren per les seves sessions anomenades de repàs i dotzenes d’hortolans, analfabets adults, aprengueren no sols a llegir i escriure, sinó fins i tot a completar els estudis primaris, amb les classes que donava a ca seva. Feu, també i sobretot, de preceptor de nebots i nebodes que, per lliure, s’examinaven exitosament a Múrcia.
L’Ajuntament, per iniciativa popular dels seus ex alumnes, ha donat el seu nom a un carrer. A les plaques hi posa: Manuel Clemente Martinez “El maestro”.
Aquest home també fou de Viladecans. L’any 1959 vingué a viure al carrer Major 55, on hi vivia el seu germà Pepe, per fer de preceptor, com deia, de les seves nebodes, i a estudiar el batxillerat pel seu compte. El meu germà Josep també assistia, juntament amb altres, a classes de repàs. En Manolo, el llatí, el va aprendre, curiosament, de mossèn Joaquim Palomera, vicari de la parròquia de Sant Joan i fundador de l’escoltisme a Viladecans, que anava personalment a ca seva a donar-li les lliçons.
S’estigué a Viladecans sis anys. Millor dit, sis anys, menys sis mesos i un dia que els passà a la presó Model de Barcelona.
Perquè aquest senyor que, recordeu-ho, només tenia un braç i mitja cama fou condemnat, juntament amb el seu germà Pepe, en Consell de Guerra Sumaríssim (43-IV-61) per delicte de Rebel·lió Militar, en estar provat –tradueixo de la sentència– que “a la seva habitació hi tenia dues octavetes i un altre escrit de distribució clandestina”, trobats en un registre de la policia governativa i “coneixia i havia sovintejat la companyia d’alguns dels altres processats”.
En aquest sumari, els condemnats de Viladecans varen ser set. Juntament amb els germans Clemente, ho foren també Antonio Garrido, Manuel Linares, Silvestre Báez, Andrés Barroso i Joan Masgrau, el que l’any 1979 va ser alcalde del primer ajuntament democràtic del postfranquisme. D’altres llocs en varen ser quatre: Felipe Cruz, José Ramos, José Vela i Adrián Real.
No us caldrà, crec jo, fer cap esforç d’imaginació per veure aquest perillós delinqüent, enemic del poble, tancat a la garjola durant sis mesos, a la IV Galeria de la presó del carrer Entença de Barcelona: com es movia! com fruïa entre tants! com seguia la fila! com gaudia tenint tothom pendent d’ell! quin plaer per als germans Clemente, juntets! Perquè, tot sigui dit, és de saber que el sistema els va permetre saltar-se una rígida norma interna que impedia a dos parents estar a la mateixa cel·la, i van col·locar plegats en Pepe i en Manolo, malgrat que és de sospitar que ho degueren fer per no haver-se d’ocupar d’aquell disbarat de situació i d’aquell home que només tenia una mà. Quin goig per la mare, l’esposa i els fills d’en Pepe el poder anar a celebrar, a Barcelona, la diada de la Mercè... entre barrots!
El molt desagraït d’en Manolo, però, que abans d’entrar a aquell esplèndid trull, no era comunista, malgrat que s’havia manifestat més d’un cop, a les tertúlies de Cal Sastre, a favor de Fidel Castro i de les mogudes de la Revolució Cubana de l’any anterior, quan tornà a casa se’n va fer, de comunista, i el seu germà Pepe també. Vista l’experiència de les octavetes, Radio España Independiente, estación “Pirenaica”, i el seu locutor en Jordi Solé Tura, es convertiren en la principal font d’informació i formació, tant d’ells com de tants d’altres, comunistes o no, que isolats políticament al llarg dels anys 60, somiavan la revolució. La tele, amb la seva cultura de l’espectacle, i les interferències radiofòniques, feren entrar en crisi, tant a la Pirenaica com a la revolució.
S’hi estigué tres anys més a Viladecans. D’aquells anys recordava, agraïdament, mossèn Joaquim Palomera que ja abans de ser empresonat li havia donat classes de llatí, recordava agraïdament i joiosament també, a en Jaume Puig, “el Gravador”, de la cantonada del carrer Sant Josep, que havia estat trotskista del POUM a la guerra i resistent a l’ocupació alemanya de França durant la II Guerra Mundial, i es guanyava la vida al seu taller fent, entre altres, totes les medalles de la Mare de Déu de Montserrat que aquells anys es venien a l’abadia i fora d’ella. Recordava, deia, com el “Gravador” veient-lo arribar sovint a les tardes, a poc a poquet amb el seu bastó a la cantonada dels carrers Major i Sant Josep, sortia cridant a ple pulmó: “Vámonos Manolo, vámonos a tomar el fresco, que estoy harto de tanta Virgen i tanto aire viciado” i amb el seu biscúter descapotable se l’enduia a fer un volt a les platges de Castelldefels o el Garraf. I allà me’ls tens, en Jaume el trotskista i Manolo l’estalinista, oxigenant-se i fent petar la xerrada, lliurement i amistosament, fins que el capvespre els feia tornar.
L’any 65 tornava al seu altre poble, a Rafal, a continuar ensenyant a la “seva” escola, a malguanyar-se la vida i continuar fent classes a analfabets adults, de repàs a menuts, a donar a conèixer, explicar i llegir, a qui era capaç d’escoltar, qui eren Azorin, el seu veí del Vinalopó, el seu venerat Quevedo i el seu enamorat Machado; a ensenyar que la llibertat és el domini del voler; que és responsabilitat i deure; que també és esforç i lluita per sortir de la ignorància, com la d’aquell “no saber” del seu avi que acabà foragitant la família de la finca d’El Saladar i d’aquella a la que la revolució cubana li clavà una estacada amb la campanya d’alfabetització del gener de l’any 1961, i que ell, de manera massa entusiasta, havia defensat a les tertúlies de Cal Sastre de Viladecans.
Me’l vaig estimar molt aquest home, perquè a més a més de ser l’oncle preceptor de la meva companya i esposa Alejandra, el tracte amb ell i les seves xerrades, em varen anar infonent i reforçant tot un seguit de valors que quedan reflectits perfectament en una de les reflexions de Dietrich Bonhoeffer, que he llegit recentment, que el teòleg alemany ajusticiat pels nazis l’abril de 1945, feia el dia del bateig del seu fillol, a la manera de carta de salutació i regal: “Els valors terrenals permanents… que trobaràs en el teu pare, són la senzillesa i la salut, la vida espiritual recollida, però polifacètica, l’alegria pels béns més modestos de la vida, la comunió natural i espontània amb el poble i el seu treball, la capacitat de fer-s’ho tot sol en els assumptes pràctics de la vida, aixì com la modèstia provinent de la contentació interior. Tots aquests valors seran per a tu, en totes les situacions de la vida, un fonament ferm per a la convivència amb els homes, per una autèntica capacitat productiva i per a la teva felicitat interior”. (“Resistencia y sumisión. Cartas del cautiverio”, publicat a Editorial Sígueme).
Llàstima que el “tío Manolo” no s’hi estigués més anys a Viladecans. Quan els anys 80 tornà a Catalunya, ho féu a Barcelona, a treballar en una administració de finques i a casa d’una altra neboda, per guanyar-se el dret a percebre una pensió de jubilació. La reforma relativa als temps de cotització prèvia, truncaren les seves expectatives i acabà jubilant-se, després de 12 anys, amb una pensió assistencial. Tornat a Rafal, continuà fent classes de repàs a nens que s’endarrerien en els seus estudis, fins entrats els seus 70 anys.
Morí als 77 anys el març del 2005, fent els seus exercicis de gimnàstica consistents en pujar i baixar reculant dos esglaons de l’escala de ca seva, diàriament, durant una hora, a fi de poder continuar sortint de casa fins dues cantonades més enllà, per poder-se trobar amb algú i deixar ben palès que la força de la voluntat implica idea i sentiment.
L’enterrament i funeral d’aquest comunista, el concelebraren tres capellans. Portat a espatlles al cementiri, fou acomiadat cantant, tothom, la Internacional.
Andreu Comellas
BFV - BMV Escola de bàsquet
Hola, em dic “Quirol”; sóc la mascota del bàsquet femení Viladecans Sports, voldria explicar algunes de les experiències viscudes al llarg de dotze anys, des de la seva fundació l’any 1998.
La fundació del club és una mica complicada, lenta, treballosa; intentaré explicar, de la manera, més senzilla possible, com va començar tot: va començar amb les categories base del “BC Viladecans”, l’equip sènior es va fundar amb la plaça dels “Ex-alumnes Modolell “. Seguidament la directiva del “CB Viladecans”, va cedir els drets de la resta dels equips femenins. D’altra banda els projectes en l’esport femení són més difícils d’afrontar, ja que les ajudes són escasses, i l’esport femení, a causa de molts tabús, sempre ha estat minoritari. La primera idea era crear un club de bàsquet femení, però al llarg del temps, amb l’escola de bàsquet s’ha canviat...
I ara em posaré seriosa, els objectius són molts: fomentar i promocionar l’esport a nivell escolar, crear una escola de bàsquet mixta, promocionar el bàsquet al carrer; crear la línia masculina igual que la femenina, poder tornar algun dia a “Lliga Femenina 2”, ser un referent en l’àmbit social de la ciutat.
El foment i la pràctica continuada de l’activitat física i esportiva, en el món actual, és una cosa necessària, no només com a practicants, sinó també com a impulsors d’una activitat, que promou amistat, i sentiments que passen d’alterar-nos, a fer-nos somriure, del pur cansament a la satisfacció. Això aplicat a la infància, i adolescència, comporta créixer apreciant, per exemple, l’esforç i l’ajuda als teus companys. Tot això ho demostren jugadores del club tan meravelloses com Josefina Choclan, Sonia Pascual, Sandra Gamboa, Judith Viñuela, Marta Soler, Miriam Solozábal, Anabel Jiménez, Jelena Krsmanovic, Paula Tarrasón, Mireia Del Valle, etc. Fa un any vam tenir la dolorosa notícia de que el nostre Sènior A no podria continuar a la Lliga Femenina 2, dic dolorosa, perquè tota la gent, que apreciava molt a les nostres noies, va plorar amb i per elles.
Josepa Guti
La fundació del club és una mica complicada, lenta, treballosa; intentaré explicar, de la manera, més senzilla possible, com va començar tot: va començar amb les categories base del “BC Viladecans”, l’equip sènior es va fundar amb la plaça dels “Ex-alumnes Modolell “. Seguidament la directiva del “CB Viladecans”, va cedir els drets de la resta dels equips femenins. D’altra banda els projectes en l’esport femení són més difícils d’afrontar, ja que les ajudes són escasses, i l’esport femení, a causa de molts tabús, sempre ha estat minoritari. La primera idea era crear un club de bàsquet femení, però al llarg del temps, amb l’escola de bàsquet s’ha canviat...
I ara em posaré seriosa, els objectius són molts: fomentar i promocionar l’esport a nivell escolar, crear una escola de bàsquet mixta, promocionar el bàsquet al carrer; crear la línia masculina igual que la femenina, poder tornar algun dia a “Lliga Femenina 2”, ser un referent en l’àmbit social de la ciutat.
El foment i la pràctica continuada de l’activitat física i esportiva, en el món actual, és una cosa necessària, no només com a practicants, sinó també com a impulsors d’una activitat, que promou amistat, i sentiments que passen d’alterar-nos, a fer-nos somriure, del pur cansament a la satisfacció. Això aplicat a la infància, i adolescència, comporta créixer apreciant, per exemple, l’esforç i l’ajuda als teus companys. Tot això ho demostren jugadores del club tan meravelloses com Josefina Choclan, Sonia Pascual, Sandra Gamboa, Judith Viñuela, Marta Soler, Miriam Solozábal, Anabel Jiménez, Jelena Krsmanovic, Paula Tarrasón, Mireia Del Valle, etc. Fa un any vam tenir la dolorosa notícia de que el nostre Sènior A no podria continuar a la Lliga Femenina 2, dic dolorosa, perquè tota la gent, que apreciava molt a les nostres noies, va plorar amb i per elles.
Polyommatus bellargus – Blaveta
La blaveta és una papallona petita, amb una envergadura d’uns 17 mm. El cos és pelut i ferm.
Aquesta espècie de papallones té un dimorfisme sexual molt evident, car mentre que les ales dels mascles són de coloració blau cel amb reflexos metàl·lics, les de les femelles són marrons.
Font Viquipèdia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)