Com aparcar la bicicleta amb més seguretat i evitar possibles robatoris

Els ajuntaments de cada municipi fa temps que han instal·lat aparcaments-bici en diferents punts: casals, centres cívics, mercats, biblioteques, escoles i altres llocs públics, Animeu-vos a fer-los servir! Amb bicicleta guanyeu temps i estalvieu diners! A més és un exercici saludable que us ajuda a mantenir-vos en forma encara que sigui pedalant a poc a poc en pla de passeig.

Per a prevenir possibles robatoris us donem els següents consells:

• 
  
  Lligueu sempre la vostra bicicleta, encara que només sigui un moment. Utilitzeu cadenats resistents de tipus "U". No dubteu a invertir-hi diners, tot i que són més cars.


• 
  
  Al carrer, feu servir els aparcaments de barra horitzontal. Lligueu-hi el quadre de la bicicleta. Si la roda de davant és de tanca ràpida, l’hauríeu de lligar igual que el seient. O bé posar-hi tanques fixes.


• 
  
  En cas de robatori, cal guardar la factura de la compra de la bici. Aconsellem fer una foto del vehicle per poder presentar-la, juntament amb la factura de compra, a la policia a l’hora de fer la denúncia, i així poder recuperar-la.


• 
  
  Per a finalitzar aquest article, només volem destacar que, si la implantació dels aparcaments-bici tipus gàbia, el Bicibox, arriba ser una realitat en alguns llocs, aquests serveixin realment a la ciutadania per a resoldre el problema de com guardar la bicicleta de manera encara més segura i durant tota la nit. D’aquesta manera, molta més gent s’animaria a fer servir més aquest vehicle a diari. Els desplaçaments en bicicleta són actualment una gran alternativa amb la gran crisi econòmica que patim.

Marta Pombo Sallés
www.bicibaix.orghttp://bicibaix.blogspot.com/

Botes negres per caminar

Els Black Boots van ser el primer grup pop de Viladecans. Cinc joves entre els divuit i els vint anys es van posar a cantar cançons dels Beatles i els Rolling Stones. La seva irrupció en un Viladecans que s’havia rejovenit sobtadament amb el pacte amb l’àngel dubtós del creixement demogràfic i el diable evident del creixement urbanístic incontrolat va donar un protagonisme inèdit als teenagers, anglicisme que definia l’edat entre dues fronteres: l’erupció de l’acne i els vint anys. Entre els Quince años tiene mi amor del Dúo Dinámico del 1960 i el Satisfaction dels Stones de 1965, el nostre poble va passar de 7.508 a 13.765 habitants. Cinc anys més tard, quan Woodstock certificava amb música, pluja, fang i amor el cant de cigne hippie, aquí ja fregàvem els 25.000.
Els Black Boots, les botes negres, van començar a caminar poc temps després que Nancy Sinatra fes famoses les seves amb la cançó Aquestes botes són per caminar. Les botes altes eren un complement femení entre eròtic i reivindicatiu, negra metàfora de que les dones començaven a trepitjar fort, mentre que en els homes el seu simbolisme era menor, però en qualsevol cas indicador de la millora de la renda per càpita. A principis dels seixanta la bota majoritària era la xiruca i les sabates de la pleballa eren del cuir barat, rígid i rocós de Can Segarra. Les sabates eren encara un apartat important de la despesa domèstica, i la seva vida era allargada als sabaters amb la respiració assistida de tenyits, talons, soles i mitges soles fins que eren declarats sinistre total. Tot i així no era estrany veure escolars amb botes amb les punteres desenganxades de la sola com una boca oberta. Llavors es deia que aquella sabata tenia gana.
Els Black Boots van començar quan alguna adolescència afortunada de Viladecans ja s’havia agenciat els seus espais exclusius de llibertat física i musical en les festes particulars en garatges i magatzems, cedits per pares davant la insistent pressió filial. Aquests locals de balls improvisats de diumenge per la tarda s’autoanomenaven clubs. Les festes invariablement tenien tocadiscos amb música anglesa, cubates de coca-cola amb ginebra, que els nois volien servir a les noies passats de ginebra, poca llum i l’inevitable Mis manos en tu cintura del belga Adamo per posar a l’hora dels lents.
En un d’aquests clubs, en la rebotiga de la tenda d’ous de la família Domènech, davant de la plaça de les Palmeres, al carrer de Jaume Abril, van néixer els Black Boots. El club es deia Los Santos, i estava decorat amb dibuixos del ninot de la llavors popular sèrie anglesa de televisió El Santo, protagonitzada per un jove Roger Moore. L’alineació del grup en el seu millor moment era de cinc components. El cantant Sebastià Oriol, Kuki, el guitarra, Joan Pugès, el baix, Jaume Puig, l’orgue, Jaume Cabistany, l’organillo i el bateria, Vicenç Domènech, Titín.
Tocaven tal com es vivia, d’oïdes. L’únic que sabia música i portava el cabell curt era el Jaume Cabistany, que havia estudiat piano i semblava un professor universitari entre alumnes que feien campana. Tocaven versions de cançons pop, rock i rhythm and blues. Escoltaven una i una altra vegada les cançons per aclarir si aquella nota de guitarra era un do o un re, i sintonitzaven una ràdio pirata, ràdio Luxemburg, per descobrir noves cançons abans que ningú. Cantaven anglès també d’oïdes, malgrat haver-se matriculat algú a la Berlitz School per aprendre poc més que paraigües era umbrella. Però el seu anglès era el nostre anglès i les seves cançons les cançons de la nostra vida. (Continuarà)

José Luis Atienza

Èxit de la III Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà

El passat 27 de novembre va tenir lloc a Can Xic, organitzada pel Grup Tres Torres de Viladecans, la III Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà, que tractava la temàtica de la recerca en cultura popular. Aquestes trobades van néixer fa tres anys per compartir les recerques i les preocupacions dels grups que treballen pel millor coneixement i preservació del patrimoni històric i cultural a les localitats de l’antiga Baronia d’Eramprunyà. La trobada d’aquest any ha estat un èxit d’assistència i participació.
S’hi van presentar set ponències, entre les que destacà la presentada pel musicòleg i especialista en balls tradicionals Pompili Massa, convidat per l’organització, titulada La Tornaboda vista per un forà, sobre aquesta tradició carnavalesca dels municipis baixllobregatins. Altres ponències presentades foren L’Arxiu Galán. Les imatges de Sant Climent de Llobregat en els anys 30, per Jaume Vendrell, del grup + de 1000. Històries de Sant Climent de Llobregat; A Sant Boi també hi passava el Camí de Sant Jaume, per Xavier Sànchez, de Sant Boi; i Vint-i-cinc anys amb la castelldefelenca «Hermandad del Cristo de la Paz», per Javier Clemente, del Grup de Recerques Històriques «el Torreó», de Castelldefels. També es va projectar el documental Begues: Llegendes, festes, tradicions i altres encants, de Francesc Sànchez, del Centre d’Estudis Beguetans, i es van realitzar dues ponències més, una sobre La Tornaboda de Gavà i Viladecans, història i tradició. La impostura de l’origen proposat pel regionalisme conservador, per Josep Campmany, del Centre d’Estudis de Gavà; i Dels Consells Populars de Cultura Catalana al Mamut de Viladecans, per Josep Mumany, del Grup Tres Torres.
En aquesta última ponència, presentada pel grup de Viladecans, es va fer un repàs històric de la tasca feta pels Consells Populars de Cultura Catalana, organisme informal que va recrear les principals festes populars locals en el moment del tomb democràtic de finals del segle passat, i a partir dels quals es crearen entitats com l’actual grup de diables, o la recuperació de la ballada de la Tornaboda. La ponència també va presentar la feina feta el darrer any amb la creació i presentació del Mamut de Viladecans, i les sinergies que ha despertat.
A la tarda va tenir lloc una animada taula rodona amb participació de José Luís Atienza, del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, Azahara Abadías, de l’Esbart Dansarire Brugués del Centre Cultural de Gavà, Francesc Sànchez, del Centre d’Estudis Beguetans i Jordi Vicente, animador cultural i llibreter de Viladecans. En el transcurs de la taula rodona es va abordar la necessitat d’actualitzar el patrimoni cultural immaterial sent molt respectuosos amb l’herència rebuda i alhora intentant adaptar les manifestacions festives antigues a les formes de vida actuals. En acabat, hi va haver una exhibició de balls i danses tradicionals i modernitzades a càrrec de l’Esbart Dansaire Brugués del Centre Cultural de Gavà i del Ball de Gitanes de Castelldefels.

Josep Campmany Guillot

Altruísme indolor

Un club no pot ser solidari perdent diners. Ho afirma una editorial del Periódico justificant la decisió del Barça de posar publicitat a la seva samarreta al costat de la de l’Unicef. A mi, que estic afectada des de fa temps per una mena de futbolfòbia, no deixa de sorprendre’m (o no) un titular d’aquesta mena.
Ja fa temps que vaig sentir a parlar de "l’altruisme indolor". Ho comentava el sociòleg basc i actual membre del Senat, Imanol Zubero. És la solidaritat que promovem a l’Occident capitalista: la que ens fa sentir bé, la que es basa més en la nostra satisfacció que no pas en la necessitat de qui s’ha de beneficiar d’aquest altruisme. Perquè el més important és que no canviï res d’allò que ens permet viure com vivim: ni l’estat del nostre compte corrent, ni el nostre temps, ni les nostres petites o grans frivolitats. Hem passat del sacrifici perpetu que es propugnava fa trenta anys al més pur "perquè tu t’ho mereixes". Però com que una miqueta de vernís solidari sempre queda bé i la imatge és important, ens desprenem d’allò que sobra.
És el cas de quan a Europa es destinen als pobres no pas les mesures polítiques que els fan falta sinó els excedents alimentaris (tant si els van bé com si no), o de quan determinats països fan grans declaracions de principis en favor de no sé quins oprimits i després venen armes als opressors... El negoci és el negoci... I la solidaritat és una altra cosa.
Però jo continuo pensant que la solidaritat de debò no contempla si hi guanyes o perds en funció dels teus interessos econòmics o d’imatge, sinó que intenta anar a les causes dels problemes per evitar que es reprodueixin i que simultàniament intenta paliar-ne els efectes. Fa protagonista a qui no té veu i es fa seva, com si fossis "un de sol", la història de l’altre (la solidaritat obrera n’és un bon exemple). I sí, normalment, en aquesta història, se solen perdre diners.
Però els clubs de futbol, que es mouen en xifres multimillonàries i en una atenció excessiva al meu parer per part dels mitjans de comunicació, vés per on, no poden ser solidaris perquè "hi perden diners". Ai, pobrets.

Mercè Solé

Una ocasió desaprofitada

L’altre dia el cor jove de l’Orfeó Català va cantar a la parròquia de Sant Joan de Viladecans. Era un concert patrocinat per una caixa d’estalvis i promogut per un parell d’entitats de la ciutat. El programa em va semblar molt ben triat (el Rèquiem de Fauré i les cançons del Bestiari de Pere Quart amb música de Manuel Oltra) i la interpretació va ser excel·lent. Llàstima que hi havia mitja entrada, que diuen, tot i ser gratuït. I és que, a part de la falta de costum de molta gent d’anar a concerts, se’n va fer molt poca difusió.
Cada cop tinc més la sensació que no acabem d’aprofitar els recursos culturals que tenim a l’abast. Un concert així és per no deixar-ne ni les engrunes: fer-ne difusió amb temps, explicar-ne bé el contingut als assistents, treballar-lo prèviament allà on es pugui (la biblioteca, les aules de música, les associacions culturals, les corals de la ciutat...).
Ja sé que sembla exagerat, però per mi seria una bona política cultural, semblant a la que es fa al Liceu amb les òperes que es van presentant, oferir un aprofundiment en allò que tenim al davant. I a poder ser sense gaire etiquetes de "culte" pel mig, que espanten la gent. Perquè ja és trist que la cultura creï un rebuig, pel prejudici de l’avorriment, quan els clàssics justament solen ser-ho per la seva capacitat de connectar amb les qüestions bàsiques de la vida i, per tant, són ben universals. De vegades costa posar-s’hi, o hi ha una dificultat de llenguatge i de comunicació.
Crec que la divulgació cultural –sense descafeinar– seria una tasca interessant a fer des d’una regidoria de cultura, per exemple. I tampoc no caldrien tres mil tècnics: podria crear-se una xarxa de voluntaris entesos en les diferents àrees, i el format podria ser en un cafè o en un espai agradable i informal. Una cosa semblant al que es fa en els clubs de lectura. No sé.
És que tenim moltíssima informació i moltíssims aparells, per veure videos, per escoltar música i fins i tot per llegir, però ens falta la motivació de fons. Mercè Solé

Bones Festes!

Aquests dies de Nadal, Cap d’Any, Reis… tenen molts sentits diversos, i cadascú els vivim de molt variades maneres. I això és el millor d’aquestes dates, que són festa col·lectiva. O sigui que, des d’aquesta revista, us desitgem que les passeu molt i molt bé.
També us desitgem que escolteu la crida que les festes fan ressonar cada any convidant a la solidaritat. Ho fan també de moltes maneres, més superficials o més profundes, amb bones motivacions i amb motivacions més inconsistents. Però la fan ressonar. I com que estem en temps de crisi, i hi ha molta gent que s’ho passa malament, bo serà que sapiguem mirar enfora i respondre-hi. I si, a més, aquesta resposta no queda tancada en uns dies concrets, i fa pensar què és el que podem fer al llarg de tot l’any perquè no hi hagi gent que no pugui viure amb la dignitat que tot ésser humà mereix, doncs molt millor: la solidaritat nadalenca serà aleshores molt més autèntica.
I encara podríem fer un pas més: no pensar només en la solidaritat directa i més immediata, sinó pensar també en com podem fer perquè aquest món deixi de ser un món dividit entre els qui tenen i els qui no tenen, entre els qui dominen i els qui han d’aguantar-se. Almenys, si més no, el que segur que podem fer és ser-ne més conscients i fer que els qui tenim a prop també en siguin més conscients.
I una tercera cosa us desitgem. I és que entre tots sapiguem fer front a aquest ambient fals que ens diu que aquests dies toca estar obligatòriament content, i que qui no ho està és un desgraciat. I que ens diu que és ineludible comprar molt i molt. I que ens diu que hem d’anar de bòlit fent festa i més festa. És a dir, que reivindiquem poder viure la vida assumint que les coses són a vegades fàcils i a vegades difícils, que hi ha alegries però també hi ha dolors i tristeses, i que el fet que aquests dies siguin plens de llums al carrer no ens obliga a res. Simplement, si de cas, ens convida a viure tan bé com puguem i sapiguem, i a mirar de trobar, sense pretensions de meravelles, el goig propi juntament amb el dels altres. Bones festes!
Foto: Eio Ramon

El vell altar de l'ermita de Sales (2a. part)

En el número anterior dèiem que Paco Taxonera, de qui ja havíem parlat en els números 25 i 26 d’aquesta mateixa revista, havia recomanat l’antiquari Francesc Llorens i Riu com a comprador del retaule. Taxonera vivía a Barcelona, al número 1 del carrer Bou de la Plaça Nova, carrer avui desaparegut i que es trobava a l’actual avinguda de la Catedral. En aquest mateix carrer hi tenia el taller Francesc Llorens i Riu. Francesc Llorens es dedicava a la compravenda d’antiguitats, és de suposar que prèviament restaurades en el seu taller de fusteria del carrer Bou. Francesc Llorens, segons ens explica Josep Eixarch en el seu llibre, era també fuster del Capítol i Bisbat de Barcelona.
El divendres 27 de gener de 1905, va ser la data triada per desmuntar el retaule de l’ermita. Andreu Samaranch, però, situa els fets a l’any 1904, potser va ser a finals d’aquell any quan es van iniciar els tràmits i es va acordar la venda. Però el cas és que Francesc Llorens, com hem dit, va desmuntar i embalar el retaule el dia 27 de gener. Aquella mateixa tarda es van iniciar un seguit de protestes en contra de la seva venda. El diari La Veu de Catalunya va recollir els fets l’endemà dia 28: "Anit se rebé al Govern Civil un telégrama del alcalde de Viladecans comunicant que’l poble s’havía amotinat devant de la rectoria, a causa de suposar que’l senyor rector havía fet desmontar un altar antich que’s considera de gran importancia artística, y haverlo embalat en caixas, per lo que la gent ha cregut que’s tracta de véndrel o que ja está la venda realisada.
Aquet matí, cridats pel governador, que volía més detalls del assumpto, han vingut el secretari del Ajuntament y el tinent de alcalde, que han explicat detalls de lo ocorregut duranr el motí; peró no han pogut explicar si’l rector ha desmontat l’altar pera restaurarlo o pera véndrel, com suposa’l poble".
La Vanguardia també es va fer ressò de la notícia, però en aquest cas, el diari del comte de Godó, assegurava que el retaule l’havien desmuntat per restaurar-lo i que el tinent d’alcalde i secretari van manifestar al gobernador civil González Rothwos que: "el alboroto careció de importancia".
Hem de recordar que l’alcalde Firmo Cònsul estava al cas de la venda i fins i tot, ell mateix havia signat la sol·licitud al bisbe conjuntament amb el rector de Viladecans, per tant la venda del retaule no va ser només responsabilitat de Samaranch, tot i que ell sí que en va ser el promotor.
Per altra banda, el que qualifiquen el tinent d’alcalde Josep Monmany i el secretari Mariano Pedro d’alboroto sense importància, en realitat va ser una manifestació en què es va acabar apedregant la rectoria i insultant a Samaranch. Veiem a continuació com expliquen els fets les diferents parts:
A la sol·licitud de remoció d’Andreu Samaranch com a rector de Viladecans, de 1916, document de què ja vàrem parlar en el número anterior, es diu el següent: "El referido acto llevado a efecto por el Párroco [es refereix a la venda del retaule] soliviantó de tal modo los ánimos de la población, que sedientos de indignación levantó unanimemente protesta en imponente manifestación su enojo frente a la casa rectoral, apedreándola, profiriendo en medio de ensordecedor griterío, toda suerte de improperios denuestos contra el Párroco". Samaranch va matisar aquestes afirmacions amb el següent comentari: "Consta que fueron mujeres y niños los protestantes. ¿Porque pues en la instancia de remocion se puso que era el pueblo unanime vibrante de indignacion contra el Parroco?".
Per la seva banda, l’any 1913, el secretari de l’Ajuntament Jaume Pugès, enemic declarat d’Andreu Samaranch, confirma que la manifestació va ser de dones i nens: "De la noche a la mañana el altar desapareció sin mas ni menos que motivó una verdadera alteración del orden público ya que mujeres y niños hicieron una manifestación de protesta al pueblo y apedrearon la casa rectoral". Samaranch contesta aquestes afirmacions del secretari, denunciant la passivitat de les autoritats municipals: "el Alcalde presente y Cabo de somaten pariente del Puges alli presente no lo impidio". Curiosament, en un altre document, Samaranch acusa directament a l’alcalde Firmo Cònsul de la dretana Lliga Regionalista i al secretari Marià Pedrol d’haver organitzat els aldarulls: "Si después el Alcalde y Secretario sublevaron el pueblo contra el Párroco, ello demuestra una vez más la informalidad de dichos funcionarios". Tot i que en un tercer document, Samaranch responsabilitza els emergents sectors anticlericals de la població d’haver organitzat la protesta i manifestació. De fet, en l’article sense signar atribuïble a Samaranch, que també us havíem mencionat en el darrer número, els acusats són tots dos, és a dir anticlericals i Ajuntament o com diu ell impíos i farisaicos: "En 1904, á fin de poder celebrar allí [vol dir l’ermita] el Jubileo de la Inmaculada, se cambió el tejado, se vendió el viejo altar y se habilitó la Capilla.
Esta no pudo ser entonces abierta al culto á causa de los escándalos y disturbios promovidos por los impíos en contubernio con los farisaicos ¡bajo el falso celo por la Virgen de Salas!".
El cas és que l’enrenou va durar temps. Una setmana després de la manifestació, el dia 4 de febrer, tant La Vanguardia com La Veu de Catalunya encara parlaven d’agitació a Viladecans: "Pera conferenciar sobre l’estat d’agitació que regna entre’ls vehins de Viladecans ab motiu de la progectada venda d’un altar, va visitar ahir el governador al cardenal-bisbe doctor Casañas.
El cardenal, sembla que hi ha enviat alguns périts pera examinar l’altar y emetre judici sobre’l valor artistich que pugui atresorar, y de l’informat per aquets sembla deduirse que no’s tracta de cap joya que merexi’l gran interés que justificaria una obra de veritable valor artístich, histórich o arqueológich".

(Encara n’hi ha més, continuarem en el proper número)

Jaume Lligadas Vendrell

Passejada pel nomenclàtor fins el 79

Quan a Viladecans encara érem poquets i ben poca cosa, els noms dels carrers al voltant de dues torres encastellades i una més als afores eren els normals entre gent que identifica els llocs pel que sovint hi té per costum fer o habitualment hi troba. Així, era bona part del viure quotidià del requetebesavi Benet Margarit comprar al forn del carrer de les Canals, trobar-se a la Plaça de la Vila, passejar pel Camí de Gavà, viure al carrer de la Poca Farina, batre a l’era de Cal Manyoses, fer la molinada al carrer de les Sitges, visitar la germana del carrer Major, anar a la taverna del carrer del Sol, barallar-se de tant en tant amb els nouvinguts del carrer de la Muntanya o amb el gamarús del carrer de l’Estrella i fadrinejar, fer manetes o el que sigui, amb la Tuietes a la cantonada de la Raval. Als voltants d’aquesta poca cosa urbana hi teníem una colla de masies, normalment amb les seves eres, pallers i camins, un parell d’ermites per fer aplecs de festa a redós dels seus porxos, i feixes per fer garrofes, blat, vi i oli. Ja més lluny, aiguamolls a migdia per pescar i muntanya a tramuntana per caçar, que no només de pa i vi viu l’home. A part dels deures envers el senyor baró o el senyor marquès, la resta ens ho traginàvem normalment a Sant Climent.
Però, farts de batejar-nos, casar-nos i enterrar-nos normativament al poble veí i de fer-nos mútuament la guitza de qualsevol manera, l’any 1746 aconseguim la segregació parroquial dels climentons. Amb el vertigen de l’independència, perquè ens preocupen massa les males anyades i les pestes o per demostrar que som més trentins, carlins, catòlics i creients que ningú, santifiquem el creixement urbà amb més peanyes que plaques fins ben entrat l’any 1900, quan d’ànimes ja n’érem més de mil. De mica en mica ens endisem en la paranormalitat. Apa, som-hi doncs: Sant Joan, ara aquí ara allà, Sant Josep, Sant Isidre, Sant Sebastià, Sant Jeroni, Sant Antoni, Sant Marià, Sant Ramon i Sant Climent. De dones ben poquetes, només Santa Teresa,que arriba ben tard, i dues Mares de Déu.
A la fi del segle XIX comencem a ser vilatans de ple dret, amb les primeres eleccions. Entre els mil i escaig, a més a més de tenir gent treballant normalment a pagès, sovintegen els obrers i menestrals. Aterren discretament a la plaça plantejaments lliberals de bracet amb plantejaments federals, s’hi suma un triangle maçònic i els menjacapellans s’hi fan com bolets. Desempallegats ja de cap marquès de la Manresana, ni comte de Cervelló a qui rendir acatament, ens queda encara una senyorassa, na Magdalena Modolell. Però… va i se’ns mor l’any 1915… fet altrament normal però sense descendència. Al testament, la bona dona hi deixa ben dit que tot el que té a Viladecans és per al poble de Viladecans i nomena una colla de clergues marmessors per fer la seva. Però… ens barallem interpretant les últimes voluntats, cosa prou normal també. Maçoneria contra integrisme. Clericals contra anticlericals. Cal Sastre contra Ca l’Esparter, Viva la Pepa i rebombori general. Finalment, és pel juny de 1929 que reben l’honor de donar nom a un carrer tots els que s’avenen a un mig acord de permutes i cessions entre l’Ajuntament okupa, que ja no menjacapellans, i els marmessors resignats per pírriques victòries: el capellà Salvador Baroné i el canonge doctor Auguet, el pare Artigas dels filipons (grossos i rodons), els rectors mossèn Pere Sala i mossèn Carles Altés, el bisbe doctor Miralles i l’arquebisbe doctor Reig i finalment el mediador de l’acord, l’industrial barceloní senyor Angel Arañó. Nomenclatòricament parlant, gràcies a la confrontació auspiciada pel triangle, hem deixat la comunió amb els sants del cel per abraçar-nos a la clerecia de la terra. Som a l’anormal període de dictadura del Marquès d’Estella i l’alcalde és en Pere Massallach. Es queda sense carrer i és normal, Mn. Andreu Samaranch, "fotut i arrimat al marge" que diuen a València, el rector iniciador dels litigis per mantenir l’administració de l’edifici Modolell per a l’Església. (Ep!, litigis amb càrrec a l’herència, que la palla va cara). El que no sembla just i gens normal és que la part dels "okupAnts" també es quedés sense cap carreró. (Idò!... amb el que ens van estalviar!). Segurament per ser francmaçons.
Arriba la República. Es fan petites aportacions laiques al conjunt però quan esclata la guerra, de rebot, esclata el nomenclator i tot se’n va en orris. Els carrers deixen de tenir sants i es supranormalitzen els números. A la Mare de Déu de Montserrat li toca el 42, com a 31 hi resa el carrer de la Muntanya i a Sant Marià li endossen el 30. Així tots, apa!, castigats un parell d’anys.
El 25 de gener del 39, quan gairebé érem tres mil els esgarriats, les tropes mores del general Yagüe "alliberen" Viladecans. La nova normalitat es fa dir Generalíssim i es queda donant nom a l’antiga carretera de Santa Creu de Calafell. A poc a poquet, durant quaranta anys, l’anormalitat va introduir una patuleia de generals violentadors de la legalitat republicana que a mesura que es morien es quedaven a viure entre nosaltres. Toqui qui toqui, ells i les seves obres ompliren, per norma, les noves cantonades. Plaques d’en Moscardó, Mola, Goded, Sanjurjo, Carrero Blanco, de l’Alcázar de Toledo, Victoria, 25 de Enero i División Azul, juntament amb plaques dels morts l’any 36 del principal braç polític del colpisme: Jose Antonio Primo de Rivera, José Calvo Sotelo, Ramiro Ledesma, Onésimo Redondo i, l’afegitó dels seus conceptes Raza i Hispanidad, com llufes de sants inocents eren penjades de les espinades de les cases viladecanenques. Paralel·lament, peti qui peti, ens normalitzen lingüísticament de manera imperiosa i ja ho sabeu: Silos, Harina, Montaña, Mayor, Mediodía etc. A la nova urbanització Albarrosa hi planten: un Lirio, un Nardo, un Hinojo, una Retama, una Flor del Naranjo, una Azucena, una Violeta, etc., encomiable i olorosa idea floral, però… desarrelada i amb pitxell d’Almansa.
Aquesta anormalitat històrica, que considera normal que quasi bé tothom necessita ser tutelat, acaba amb la mort del normalitzador dels anys de càstig i penitència. Pel que fa als carrers acaba l’any 1979. El Ple de l’Ajuntament del 12 de juny presidit per en Joan Masgrau, per unanimitat, restaura en bona mesura els noms tradicionals de la Vila; retira tots els que recorden als instigadors de la guerra civil; posa nom a unes poques places i carrers diversos que no en tenen; modifica els noms de dos col·legis; en fa desaparèixer dos de noms amb compromís de tornar-los a possar passats uns anys; i dóna per acceptables tots els altres noms resultants de passar de tres mil a trenta mil habitants.
Els nous personatges triats per ser dignes de pujar als rètols viaris son metges d’aquí i de fora, poetes de parla castellana, pintors universals, personatges de la memòria democràtica i republicana i dos dels darrers presidents de la Generalitat: Fleming, Trueta, Ferran i Clua, Ros, Creixell, García Lorca, Machado, Hernández, Picasso, Gris, Casas, Miró, Iglesias, Noi del Sucre, Monturiol, Macià i Companys. Ja hi havien estat, temps enrere, en Guimerà, en Prat de la Riba i en Pi i Margall.
En definitiva, desfet el darrer nus del nostre cabdell històric, el fil queda lliure per poder anar teixint un esdevenidor més llampant, tot mirant d’integrar realitats i cultures diverses, com és normal, damunt d’aquell nucli inicial al voltant de dues torres i una tercera a l’altre cantó de la riera.
Temps després hom es preguntava per què en l’esclofollament de juny del 79, havien estat salvats el Marquès d’Estella, en Bertran i Musitu, el Doctor Ferro, la Hispanidad i en Jaume Abril?
Partint de fer net d’instigadors, i només instigadors, de la guerra civil, el carrer del Marquès fou ignorat, llavors només hi havia el taller arregla-cotxes d’en Catalina i una casa més. En Bertran i Musitu ja tenia el nom plantat als anys 20 i havia estat diputat electe per la circumscripció de la vila. Per això no se’l tocà del nomenclàtor, no entrant a valorar el seu servei d’espionatge a favor del bàndol franquista durant la guerra. Al tercer, el Doctor Ferro, se li valorà més els seus vint anys de metge titular curant gent que les seves denúncies com a Jefe de la Falange ressentit en acabar la guerra. Se’l rodejà, mirant d’aigualir-lo, de tot un seguit de metges. Tant al Doctor Ferro com en Bertran i Musitu, darrerament l’Ajuntament els ha retirat l’honor. De la Hispanitat s’acceptà la tesi que el concepte anava més enllà de la paraula segrestada pels falangistes.
Pel que fa en Jaume Abril es considerà l’opinió absolutament majoritària dels seus coetanis d’estar davant d’una excel·lent persona, compromesa cristianament i socialment, de totes totes, amb el jovent del poble d’abans de la guerra. Havia estat detingut l’any 1938 i després de passar per la "txeca", fou tancat al vaixell "Villa de Madrid" per aparèixer en llistes de Falange. En sortí per ser afusellat a les costes del Garraf juntament amb altres divuit, en represàlia de no sé què. La seva dissort va ser que el seu preat cognom, començant per Ab, el feia primer de qualsevol llista. El president Companys envià una carta de protesta al president Negrín per aquests assassinats del Garraf. Afegiu-hi les següents reflexions: Sense haver instigat cap violència, sense judici i sense defensa, per sospitós que es sigui, tothom és innocent. Un innocent assassinat pot ser un màrtir a qualsevol bàndol, i ja teniu, per si en dubtàveu, una bona raó per continuar tenint sempre present entre nosaltres en Jaume Abril. Sempre ens recordarà el que mai no es pot fer ni de cap manera permetre.
Com el d’en Jaume hi ha un altre nom de carrer que té el mateix sentit i del qual mai no se n’ha exclamat ningú: és el carrer dels Germans Gabrielistes que sempre havia estat conegut com el Rierot.
Cap innocent pot ser penyora de res ni dany col·lateral de la lluita fratricida. També això volia deixar explicitat l’Acord, per unanimitat, del Ple de l’Ajuntament de juny del 79. Els canvis de noms de carrers no eren solament un retrobament amb la història de la Vila i l’arraconament dels segrestadors dels valors democràtics i republicans, eren a més a més el reconeixent de fets inversemblants del bàndol republicà, fets molts d’ells fora del control de les institucions legítimes. Hauria estat més que bé la restitució de la dignitat de totes les víctimes de la repressió posterior i l’entrega de tots els cadàvers a llurs famílies. Va quedar ben palès que el normalitzador es va morir al llit i, sobre el seu cadàver, encara hi té plantada la creu més esgarrifosament anormal que s´hagi plantat mai, pel que significa i per com es va fer. Encara tenim coses massa anormals i massa gent intentant fer l’orni.
Del 79 ençà, totxo sobre totxana, Viladecans ha passat a ser una ciutat. Totxana sobre totxo, quan m’hi he de trobar, m’hi perdo. Dotzenes de noms nous de carrers van fent xarxa entre el particular i l’universal de la cultura i les persones. Com ha de ser. Però continuo essent de poble. Ho sento….

Andreu Comellas

La Penya Blaugrana de Viladecans

Va ser al setembre del 1992 quan vaig ser escollit president de la nostra penya, pocs mesos després d’haver guanyat la primera Copa d’Europa a Wembley. La Penya Blaugrana de Viladecans d’oficialitzà amb un acte d’inauguració que fou presidit per l’aleshores vicepresident del club Nicolau Casaus que malauradament ens va deixar fa uns anys.
Aquest any commemorem el 18è aniversari de la creació de la penya viladecanenca i, mirant enrere, sembla que fos tot just ahir que cap a l’any 1990 es reuniren un grup d’amics amb la idea de fundar una penya barcelonista a la nostra vila. En Jordi Amat, en Sebastián Biedma, en Josep Vidal, en Josep Illán, l’Enrique Martínez, Julio Reus pare i fill, i en Joaquim Pallarés en foren els responsables.
Durant aquest anys la nostra penya ha anat creixent i evolucionant fins a tenir 190 socis. Cada temporada aquest nombre ha anat oscil·lant segons els èxits o fracassos del club. L’activitat duta a terme des de l’inici ha estat intensa: a banda d’organitzar un autocar cap al Camp Nou cada partit a casa, hem viscut fites històriques com la consecució de les lligues de l’era Cruyff, les copes del Rei de Madrid i València, les dues lligues de Rijkaard, les finals de Paris i Roma, les dues lligues d’en Guardiola, el Mundialet, la Super Copa...
La nostra entitat ha assistit a totes les Trobades Mundials de penyes celebrades a Espanya i França, comptem amb una placa commemorativa a l’estadi del Camp Nou, tenim presència anualment a la Fira de Sant Isidre de Viladecans, vam ser protagonistes en el pregó de la Festa Major de 2009, col·laborem en el torneig de futbol amateur de la nostra ciutat i en moltes altres activitats i iniciatives locals.
El proper 21 de novembre celebrarem com cada any el dinar de celebració del nostre 18è aniversari al restaurant la Pineda de Gavà. Ens hi acompanyaran ex jugadors del Barça i hi haurà moltes més sorpreses. Us hi esperem a tots!

Julià Bonich

Libèl·lula (Sympetrum fonscolombii)

Les diferents espècies de libèl·lules del gènere Sympetrum no són fàcils d’identificar a simple vista.
Aquesta espècie desenvolupa el seu cicle vital en aigües estancades, però els adults solen fer migracions bastant allunyades d’aquest medi.
És una libèl·lula força comuna i localment pot ser bastant abundosa.
Font: Institució Catalana d’Història Natural

Eio Ramon

L'olor de les tardes d'estiu

Los Módulos cantaven a principis dels setanta Todo da igual, ya nada importa / todo tiene su fin, però sí que va importar als joves de Viladecans que els alegres estius de les Panotxes comencessin la seva fi coincidint amb els finals dels seixanta. Mentre els americans estenien encara més el seu imperi i plantaven les barres i estrelles fins a la Lluna, de l’altra banda de l’autovia arribaven dues notícies, una de bona i una altra de dolenta. La bona era que obrien una discoteca, la dolenta era que no hi deixaven entrar espanyols que no estiguessin al càmping. Aquesta distinció podria semblar neutral, la terra per qui la treballa i la discoteca pels clients, però no ho era gens. El resultat era una mena d’apartheid –precursor d’aquell altre estrany apartheid que van començar a practicar els porters de discoteca deu anys més tard–, que afectava únicament els espanyols, en concret els espanyols de Viladecans i rodalies. Abans d’entrar, el disc-jockey alt, moreno de platja i quadrat com un Tom Jones de la Barceloneta, repassava la fila a la recerca del rostre hispà, de l’espalda mojada de la riera de Sant Climent, tu sí, tu sí, tu no, y no disimules con el francés que tienes una cara de español que tira de espaldas.
El disc-jockey era un personatge representatiu de la Catalunya del Toro Osborne, ja que l’osbornisme sovint també parla català. Portava la camisa oberta, i del coll li penjava una cadena d’or amb un medalló sobre el pit moreno i pelut. El medalló s’obria i al seu interior guardava uns trofeus com els pellroges guardaven les cabelleres dels caps de les seves víctimes. Les seves víctimes eren conquestes, no guardava la cabellera sinó pèls, i no precisament del cap. Llavors el masclisme era encara un masclisme militant que no feia presoners, on totes les dones estaven disponibles excepte tres: la mare, la germana i la nòvia.
La discoteca de la Ballena es deia Jonàs, com el profeta que va viure dins de la balena, i la seva obertura va suposar un reservado el derecho de admisión que va ser com un tancament de fronteres. Alguns, pocs, van plantar les seves tendes de campanya en el territori vedat, però eren la classe mitja, i no el proletariat, que va ser foragitat a les reserves de sempre.
Més enllà del litoral, a la terra ferma del nucli urbà, hi havia un pati de palmeres, amb un petit escenari i pista de ball, que quan s’omplia havia arribat l’estiu: Can Batllori. És curiós que durant la dictadura els dos espais més acollidors eren el Jardí Municipal i Can Batllori, i que trenta anys de democràcia no els hi han aconseguit ni una engruna del seu passat daurat. El Jardí va viure algun miratge en el primer ajuntament com a espai mític i emocional amb les cantades d’havaneres i els cors russos que es van viure com un emocionat esdeveniment ciutadà, com la recuperació d’una memòria històrica i sentimental perduda, però sense resoldre el futur del jardí municipal com a espai singular de recollida i benvinguda al cor de la ciutat, a l’edifici municipal, a l’ajuntament.
Aquell Can Batllori tenia la flaire de les tardes de diumenge que fan olor a estiu. S’obria amb el bon temps, quan feia bo d’estar els diumenges al sol, quan als matins es passejava a peu fins a Can Sellarès, un altre espai amb problemes d’identitat entre dos pares, ajuntaments de Viladecans i Gavà, que en el fons s’ignoren. Can Batllori era taules i música en viu a l’aire lliure, noies amb vestits sense mànigues i minifaldilles de genolls morens ballant sota les palmeres amb nois amb aroma d’Agua Brava. Can Batllori era també la música dels Black Boots, un grup de Viladecans.

José Luis Atienza

Movimiento solidario

La Delegación del Frente Polisario en Cataluña con el soporte y la organización del ACAPS y la Resistencia Saharaui, ha convocado todo el movimiento solidario para los más de 10.000 saharauis desplazados en el Campamento de Protesta a las afueras del Aaiun con concentraciones todos los jueves a las 19,30 h. delante del Consulado General de Marruecos, calle Diputación, 68-70 de Barcelona, para exigir unas condiciones de vida dignas y el respecto a los derechos humanos en el Sáhara Occidental Ocupado.
En el Campamento de Protesta, fallece un niño saharaui de 14 años tras disparos de la policía marroquí, y cinco resultaron heridos.
Hemos de unir esfuerzos, hacemos sentir la voz de las y los saharauis.

Rosa Mercader

CULPABLE
(poema dedicado a Nayem El Garhi)
La voz inocente de un niño,
es culpable de la muerte,
culpable del odio de los verdugos
de la ausencia de su ciudad.
Culpable que entierren
su voz para siempre
ante el silencio cómplice
de la indiferencia.
Dirán que la bala
atravesó su cuerpo,
atravesó su alma
y desgarró su corazón.
Una vez más
culparan a su madre,
a su hermano
a sus amigos.
Y al final,
los vasallos
encerrados en la ignominia
del delito
culparan al niño saharaui,
de su muerte.

Ali Salem Iselmu, poeta y escritor saharaui

Construint Europa

El meu avi va viure tres guerres, una com a emigrant a països europeus, i dues com a emigrant a Espanya. Aquell fill de La Vall, que amb 13 anys va marxar tot sol a França, parlant només català, i que va aprendre castellà a Europa, junt amb l’anglès, francès i alemany, va morir poc desprès d’acabada la segona guerra europea, sense haver trobat el seu lloc.
Jo ja no he viscut cap guerra, però se que aquells horrors van ser cuinats per les classes privilegiades locals, església, empresaris, terratinents, intel·lectuals, militars... Potser ells no desitjaven les guerres, però va ser el resultat que ens van portar les seves habilitats.
Alguns visionaris van tenir prou força per iniciar el camí de construcció de la Unió Europea com a antídot de les misèries nacionalistes. Ho van fer amb prou èxit. Guerres a Europa només hi ha hagut la dels Balcans, i fora de la Unió.
L’èxit de la Unió Europea es basa en la generositat interessada, en entendre els problemes dels altres com a propis, i avançar junts. D’això en sabem els espanyols. D’Europa no hem rebut només diners, també coneixements, estructures socials i formes de viure que ens han tret de la misèria moral i social de la dictadura. Ara bé, no ens enganyem, deixar de compartir els problemes ens retorna a la llarga història de la Europa dels horrors.
Quan a França, país inspirador de la Unió, un fill d’emigrants hongaresos, arribat a president, frivolitza deportant grups humans sencers per motius de raça, està dient que els problemes romanesos no son europeus. No només agredeix una ètnia, també dóna la esquena a Europa i ens retorna al passat.
Quan el socialisme espanyol, representat pel president de govern, li dóna cobertura, i els conservadors espanyols fan un vergonyós pas més a Badalona com a preludi del que serà la seva campanya electoral, ens hem de preguntar què en queda de l’europeisme espanyol i de la gratitud deguda. Alguns també ens preguntem on és la esquerra valenta progressista i europeista, i cap a on anem.
Ara vénen eleccions, res no és fàcil. i encara menys la convivència, però per a nosaltres, Europa comença a Viladecans.

Xavier Ramírez