Les apropiacions de terra per part de la Col·lectivitat Agrícola de la CNT de Viladecans, 1936-1937

Imatge comercial del propietari Roc Monmany en la dècada republicana. AMVA, Junta Local de Recuperació Agrària.

A Catalunya una de les conseqüències de l’esclafament del cop d’estat militar i feixista del 18 de juliol va ser l’inici d’una revolució social que va repercutir en molts dels àmbits de la vida pública i privada dels ciutadans. Un d’aquests àmbits va ser el de la propietat. En els primers dies i setmanes de la revolució els comitès de partits polítics i sindicats antifeixistes i les mateixes institucions oficials va intervenir la propietat de molts dels seus ciutadans. En el cas de Viladecans, ERC i la CNT confiscarien la torre d’en Feliu i Gusiñé i l’escola de les monges de la Sagrada Família, respectivament, per a seus socials. El mateix Consell Municipal procediria a requisar la casa de la Torre-roja, propietat de Mercè Pratmarsó i Soler, per a destinar-la a ús escolar; també la Mina Modolell, propietat de l’Herència Modolell i la xarxa de conducció d’aigua potable que havia instal·lat en Llorenç Roig i Joan Garí, per a destinar-les al proveïment d’aigua potable per a la població.

En el cas de la propietat agrícola aquesta també va estar afectada per l’onada revolucionària i col·lectivitzadora dels mitjans de producció. Per a la nostra ciutat, podem tenir una primera aproximació a les terres que van ser col·lectivitzades i els propietaris afectats a partir de les declaracions que la secció agrària de la CNT va presentar a la Comissió de Responsabilitats de la Generalitat de Catalunya, per les quals es declarava el bé requisat i es sol·licitava que s’adjudiqués de manera definitiva a la col·lectivitat agrària. Mesos després de produir-se les confiscacions de terres, era una manera de legalitzar la situació. Totes les declaracions que tenim es realitzen el 28 d’agost de 1937 per la Col·lectivitat Agrícola de Viladecans, representada per Elies Miravet i Rochera, excepte tres que es fan el 29 de juny de 1937, de les quals una la fa el Sindicat de la Indústria d’Edificació, Fusta i Decoració de la CNT-AIT de Viladecans, representat per Martí Aragonés, en qualitat de secretari del sindicat, i les dues següents pel Sindicat de la Indústria de l’Alimentació – Secció Agrícola de Viladecans, de la CNT-AIT, en el qual s’integrava la Col·lectivitat Agrícola, representat per Josep Domènech, també en qualitat de secretari. Segons aquestes declaracions totes les terres requisades estaven destinades “al servicio de la referida Colectividad y para el mantenimiento de las familias que la componen”.

En total són 58 propietaris afectats i un total de 881 mujades i 4 mundines confiscades. Respecte a l’amillarament de 1931 correspon només el 9 % dels propietaris agrícoles de Viladecans i el 23,9 % de tota la terra conreada (3.677 mujades i 12 mundines i 650 propietaris). Dels propietaris afectats per les apropiacions, la majoria corresponen a veïns de Viladecans (26 propietaris, 44 %), seguit dels veïns de Barcelona (13 propietaris, 22,4 %), essent la resta veïns dels pobles dels voltants. De vuit propietaris no coneixem el seu lloc de veïnatge, si bé de dos d’ells poden sospitar que són, també, de Barcelona. La gran majoria de les terres confiscades pertanyen a propietaris barcelonins, percentatge que s’incrementa fins al 64,6 % si s’inclouen les terres de Mercedes i Fernando García Massó (?). Aquests propietaris són desconeguts per nosaltres i no consten en l’amillarament de 1931, la qual cosa ens fa pensar en una errada, voluntària o no, en les declaracions de la Col·lectivitat. Entre els propietaris barcelonins mes afectats cal destacar Mercè Pratmarsó, Jaume Puigarnau, Montserrat de Casanovas i Mercè Regull. Les terres requisades a propietaris locals són només el 22 % del total, a destacar les propietats de Josep Bosch i Bonet, Roc Monmany i Pascual, Josep Carreras i Reguan i Joan Font. 

Segons les declaracions del Sindicat, l’ingrés de terres en la Col·lectivitat Agrícola es produeixen per diverses vies: lliurament de terres de manera voluntària per part del propietari o arrendatari atès que el primer disposa d’altres terres que es reserva per al seu manteniment i el dels seus familiars o bé disposa d’altres mitjans per guanyar-se la vida; i, en el cas dels arrendataris perquè passen a formar part de la Col·lectivitat; embargament de terres perquè aquestes estan “abandonades” i la propietat disposa de més terres o altres formes de viure; per l’absència dels propietaris o el desconeixement del seu lloc de residència; terres que es requisen directament a propietaris barcelonins perquè se suposen “abandonades” i, finalment, també, es confisquen aquelles terres els propietaris de les quals han fugit o desaparegut en els primers dies de la revolució (casos de Montserrat de Casanovas, Josep Feliu i Gusiñé, Fernando García, Salvador Lluch, Francesc Novell, Lluís Puigjaner o els Germans Gabrielistes).

Malgrat la justificació de l’abandonament de les terres el caire ideològic i social de les confiscacions queda al descobert quan en moltes de les declaracions es fa constar que el propietari de les terres era un “individuo de cuidado” (Francesc Font), era de “derechas” (Josep Bosch i Bonet, Joan Domènech o Joan Pugés i Masellach), era un “individuo de ideas poco favorable al Regimen actual” (Isidre Solina i Canals), vivia en l’opulència i es considerava “uno de los mas ricos de la ciudad” (Josep Deu i Castells). També es requisen terres els propietaris de les quals tenen botiga o comerços a la població, perquè la Col·lectivitat entén que ja poden viure dels establiments comercials, i per tant no necessiten les terres, casos com Eulàlia Domènech, Joan Mateu i Gorgas o Jaume Pugés i Masellach, que a més a més és el secretari municipal;  a banda que en altres coincideix que a més de botiguers són, també, d’ideologia dretana, com són el casos de Roc Monmany i Pascual o Josep Miernau.

A més de les terres, la Col·lectivitat Agrícola, dirigida per la CNT, en els primers dies de la revolució va confiscar un solar i dues cases per a ús de la mateixa Col·lectivitat. A Bernat Miernau, “(...) desaparecido también en los primeros dias del movimiento” i considerat com “(...) el jefe de totes les forces reaccionàries i el que havia dirigit les persecucions durant el bieni negre”, se li va requisar un solar cobert del carrer núm. 16 (carrer de Pi i Margall)  per a dipòsit d’estris, materials i ferramenta de la Col·lectivitat, així com també una casa al carrer núm. 1 (avinguda del 14 d’abril), núm. 28 per a ús de quadres de cavalleries i garatge de carros per a la Col·lectivitat. A la comunitat dels Germans de Sant Gabriel se’ls confisca la casa del carrer núm. 1, 3 (mas de la Parellada) per a magatzem i oficines del sindicat, “(...) propiedad de los frailes desaparecidos cuando se inició el movimiento, la que fue incendiada”; es fa constar que la Col·lectivitat s’ha gastat 22.000 ptes. en concepte de reconstrucció de la casa. També es fa constar que a la casa es van trobar armes i municions. Honestament, no creien versemblant que els frares de Sant Gabriel disposessin d’armes i municions, a no ser que fossin escopetes de caça.

D’aquesta anàlisi podríem derivar la conclusió que la col·lectivització de les terres no va ser tan profunda ni extensa com en un principi podria semblar tenint en compte la situació revolucionària, si bé sí que va tenir un caire ideològic evident dins del context de revolució i lluita de classes que va provocar la insurrecció militar.

Manuel Luengo