Ser turista a Jordània és sentir-se foraster en terra estranya, part de les hosts invasores que s’apropien dels territoris mil·lenaris a cop d’euro i targeta Visa. Invasors de la història dels altres. Jordània és terra d’invasions, des dels romans als anglesos, als turcs o als americans. O als croats. Els francs, que diuen ells. El 1918 entre els francesos i els anglesos es van repartir el territori àrab i van traçar les actuals fronteres. Jordània limita al Nord amb Síria, al nord-est amb l’Iraq, a l’ est i sud amb Aràbia Saudita, al sud-oest amb el mar Roig (al golf de Aqaba), i a l’oest amb Israel i Cisjordània, llocs destrossats per violències televisades pròpies i alienes, però on fins i tot les pròpies tenen molt d’alienes. Els jordans sospiren –explicava el guia– per fer desaparèixer les fronteres. Som àrabs.
El primer contacte amb el paisatge des de l’autocar camí de Madaba va ser el d’una terra ocre, pedregosa i sedegosa de suaus colines i planures ondulades. Em va recordar el paisatge bessó de la invasió d’Iraq vista per la tele i, en un fos encadenat de la memòria, el bombardeig inaugural de Bagdad en una nit verd fosforescent, on les bombes eren punts brillants retransmesos en directe via satèl·lit amb càmeres de visió nocturna. De tard en tard es veia al lluny un pastor amb un ramat de cinc o sis cabres, traient profit dels escassos matolls marrons.
Vam arribar a Madaba, ciutat que encara conserva la paciència miniaturista dels mosaics, fets a petites peces enganxades amb la pega més antiga, l’engrut, farina i aigua, resseguint durant mesos les línies d’un dibuix en una tela. Allà, una església de pelegrins té un fresc d’un Sant Jordi a la paret, i al terra un mosaic del primer gran mapa conegut sobre els llocs sants dels cristians. Tot són referències bíbliques en aquest bressol mediterrani d’enfrontaments i complicitats. Lamentablement estem perdent aquests referents culturals comuns que ens ajuden a entendre qui som.
Vam pujar el Mont Nebo, des d’on ens diuen que Moisès va poder veure la terra promesa. Fins on arribava la vista eren muntanyes àrides. Ocres, pelades i de pendents suaus. Estava ennuvolat però imaginava el valor de la promesa d’un horitzó amb terra i aigua. Jordània és un país amb set. Per tot arreu trobes la cultura de l’aigua com a bé preciós. Es queixen els jordans que Israel, amb les preses, s’ha begut les aigües del Jordà. Quan els jordans parlen de Jerusalem sempre, sempre, la reivindiquen amb l’adjectiu “ocupada”. Jerusalem ocupada. El guia es queixa que els seus dos germans, que viuen als Estats Units i tenen passaport americà, puguin entrar a Palestina, i ell, jordà de Jordània, no.
Les canalitzacions de Petra, a la qual arribem per una muntanya amb algunes restes de neu, són per aprofitar fins a l’última gota l’aigua de pluja. Petra és única: unes muntanyes, cosines llunyanes de Montserrat, amb unes rogenques roques gegants gairebé carnals que formen estrets congosts. Després, quan veus les construccions esculpides a les roques, i el Tresor, que va fer famós Indiana Jones, saps que estàs davant d’una impressió irrepetible.
Enmig, això sí, d’un formiguer de turistes.
Terra de refugiats siris, egipcis, palestins, que busquen feina en grup, nens de quinze anys que venen flautes de canya en les esplèndides runes de Jerash amb moltes excavacions per fer. Als països àrabs els turistes sempre anem junts, aliens a la gent, a la seva manera de viure, com si tots fossin cambrers, pidolaires o venedors de souvenirs. Empleats del gran parc temàtic del món. (continuarà)
José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada