dijous, 15 de setembre de 2016

Els colors de la pau

Aquesta és una foto del Vietnam. La seva normalitat és la demostració de la tragèdia gratuïta de totes les guerres que es fan i desfan en nom del món lliure. Aquesta foto en colors reconcilia amb el present però fa odiar  l’estupidesa criminal del passat. A qui té certa edat li és impossible pensar en el  Vietnam sense recordar la guerra, el rugit televisat dels B-52, el napalm convertint la selva en un esclat blanc incinerant  la vida vegetal, animal i humana. Vietnam era una foto, avui censurada al Facebook, en blanc i negre d’una carretera amb  nens plorant mentre fugien d’un horitzó negre de fum escortats  i vigilats pels rifles de quatre soldats americans, mentre que al centre corria una nena descalça, nua, sola i desconsolada. Setze mil tones de bombes van llançar els avions en deu dies com a part de la campanya electoral de Richard Nixon, setze mil tones de mort per assegurar-se la victòria en les eleccions. Una victòria pírrica perquè vint-i-dos mesos més tard va haver de dimitir pel cas Watergate. Vuit milions cent mil tones d’explosius dels aliats occidentals va ser el balanç final, gairebé tres vegades els utilitzats en la segona guerra mundial, 58.000 soldats americans i 1.100.000 vietnamites morts. Tot i així van perdre la guerra. Hi ha lliçons que no s’aprenen.

Quaranta anys més tard la guerra és una cicatriu encara no tancada. Més de la meitat de la població té menys de 25 anys, i la mitjana d’edat no arriba als vint- i-set anys. Els focs enemics, seguit pels focs amics  van fer que aquest país no fos un país per a vells. La foto té la llum alegre del present i aquesta moto superpoblada és la demostració que no hi ha mal que cent anys duri ni cos que ho resisteixi. L’obertura del règim comunista permet als vietnamites trobar donuts a la botiga de la cantonada, vendre te thai als turistes i globus de colors. El primer pla és de dia d’estiu.  La màniga curta i els pantalons curts, les xancletes d’ell i de la nena, les sandàlies del nen o el paquet embolicat en plàstic –podria ser un  para-sol o un cobrellit–,  donen a la moto familiar un aire de festa, de limusina a l’aire lliure. El trànsit va a dues rodes, la moto és la reina del carrer i de la carretera, i la bicicleta el transport popular que no demana gasolina per córrer. A la façana de l’edifici Tonah, entre dues columnes, s’alineen sense complexos 11 aparells d’aire condicionat com escultures sagrades i lletges. La foto té la nostàlgia dels paradisos llunyans i els colors alegres d’una postal. Els colors de la pau.

Fotografia: Jaume Muns

Text: José Luis Atienza