– “Oi que ja no està calent?”
– “En vols una culleradeta més?”
Aquestes dues preguntes me les repetia el meu iaio, dia sí i dia també, quan acabàvem de dinar, ell m’asseia a la seva falda i es prenia el seu te vermell acostumat. Sense aquella infusió, cap sobretaula no hagués estat la mateixa. Tampoc no hagués tingut aquell gust dolç, i alhora amarg, que ara recordo cada vegada que bec te. Encara que no sigui vermell.
Avui, el meu pare és aquell avi. I el nen que ell faldeja, a qui dóna a poc a poc petites cullerades de la beguda vermella i amargant, és el meu fill ara. Plena de pau i suavitat, l’estampa és gairebé idèntica, però amb escenografia i protagonistes diferents. Ni tan sols jo sóc com aquella nena que estimava el seu avi amb deliri.
No ho puc evitar: somric per dins i per fora, sense dir res, sense que les paraules no facin cap falta. Veig que la meva mare em mira, jo la miro i sé que està pensant igual que jo. Em fa l’ullet i, a la seva cara, també es dibuixa un somriure. És gloriosament inevitable. L’amor escurça totes les distàncies. Malgrat que transcorrin, entre el passat i el present, oceans de temps.
En honor a les tardes i els rècords plàcids com l’estiu.
Patrícia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada