L’ermita de Sales després de la guerra

La Cinteta de Cal Jovito, a l’esquerra (Col·lecció Martí-Solina) i la Pepeta del Molí, a la dreta (Col·lecció Roser Tugas)

Des de la meitat del segle XIX l’ermita de la Mare de Déu de Sales va començar a viure uns anys convulsos que la van conduir a un estat de decadència força notable. Tot va venir, principalment, del fet que el 1868 es va decidir construir el cementiri allà al costat. Fins llavors, el cementiri estava al centre del poble, al costat de l’església, però els motius de salut i higiene aconsellaven posar-lo als afores. I el bisbat va cedir a l’ajuntament els terrenys del voltant de l’ermita per fer-lo. I així va començar la decadència: a la gent ja no li feia tanta gràcia celebrar festes i aplecs allà, amb el cementiri al costat. 

La imatge de la Mare de Déu que hi hagué a l’ermita fins al 1980 (Fons Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona)

Trobada escolta a l’ermita, a finals dels anys 50 (Col·lecció Maria Sangrà)

També hi va ajudar l’arribada d’un nou rector, Andreu Samaranch, que amb el seu caràcter intolerant es va enfrontar a l’ajuntament i a una bona part del poble, i no va trobar mitjans ni ajudes per mantenir l’ermita en bon estat. Fins que el 1900, donat el deteriorament de l’edifici, el bisbe va manar de tancar-la al culte. I al rector no se li va ocórrer res més que vendre’s el retaule barroc que hi havia a l’absis per poder pagar les reparacions, cosa que va provocar una revolta popular.

El 1908, finalment, l’ermita es va tornar a obrir al culte. Però malgrat els esforços de Samaranch, l’ermita no va remuntar ni el deteriorament ni l’allunyament dels feligresos. El seu successor, Pere Sala, en un informe al bisbat, assenyala la poca vitalitat que l’ermita té.

Però heus ací que, no sabem per què, el 1928 hi ha un signe clar de remuntada. I aquest signe és el fet que es publiquen els goigs de la Mare de Déu amb una música d’un compositor reconegut de l’època, Francesc Baldelló, mestre de capella de l’església dels Sants Just i Pastor de Barcelona i president de l’Associació Catalana dels Amics dels Goigs. Els primers Goigs de la Mare de Déu de Sales de què tenim coneixença són de cap a l’any 1700, amb una tornada que s’ha mantingut fins al moment actual: “Ajudeu el suplicant, de Sales nostra advocada!”. La resta de la lletra canvia una mica, però s’assembla força a la que encara ara es canta. Però en canvi, la música, en les èpoques convulses que hem esmentat, es devia oblidar, fins que el 1928, essent rector Carles Altés, es fa aquesta nova música que és la que nosaltres ara coneixem. Sens dubte, l’interès per l’ermita de la patrona de Viladecans s’estava recuperant.

Casament de Fidel Martí i Maria Solina, l’octubre de 1961. A la paret de la dreta es veuen els exvots penjats
(Col·lecció Martí-Solina)

Però arriba la guerra. L’ermita és saquejada i parcialment incendiada. La imatge queda destruïda, i tot queda abandonat. Quan s’acaba la guerra, tanmateix, l’ermita torna a ser punt de referència. Xavier Calderé, per exemple, recull en el seu llibre L’Abans (pàg. 512) que ja el 1943 els joves –i no tan joves– de Viladecans es reuneixen a l’ermita de Sales el dia de l’aplec de Sant Ramon per pujar a la muntanya. En aquells primers anys es devia refer l’altar de manera senzilla i sembla que s’hi va posar una imatge provisional de la Mare de Déu que consistia en una estructura de fusta i el cap i les mans de guix. Hi ha molt poca informació clara d’aquella època, però sumant els diversos detalls que es poden recollir, sembla que va ser així que va anar la cosa.

Certament que aquells primers passos de recuperació estaven afavorits per l’ambient del moment, però també cal fer notar que la iniciativa més potent de recuperació no ve promoguda per cap institució oficial, ni religiosa ni política, sinó per l’empenta de dues dones, la Cinteta Molins de Cal Jovito i la Pepeta Casadó, la Pepeta del Molí, que decideixen fer-se càrrec de l’ermita com a administradores, i incien una àrdua tasca de neteja i dignificació del lloc. 

Després, a principis dels cinquanta, la imatge provisional serà substituïda per una altra de més sòlida, de guix, que més o menys s’assembla a la que hi havia abans de la guerra però que és més alta. Aquesta imatge, certament, no té cap valor artístic, però en canvi té el valor de ser la que va arrelar en la gent que se sentia vinculada a la tradició cristiana, ja que aquells anys van ser els anys en què més popularitat i vitalitat va tenir l’ermita. Són, bàsicament, als anys cinquanta i seixanta, fins ben entrats els setanta.

Durant aquells anys, en efecte, es recuperen els aplecs dels Dilluns de Pasqua i s’organitza cada any una anada a l’ermita el diumenge abans de la festa de la Mare de Déu, el 8 de setembre, per portar la imatge des de l’ermita a la parròquia, on el dia 8 se celebrarà la missa de Festa Major, i una altra anada per tornar-la el diumenge després. També s’hi munten trobades escoltes o s’hi fan casaments. I la gent hi porta exvots per demanar favors o agrair-los, uns exvots que consisteixen habitualment en reproduccions en cera d’alguna part del cos que patia alguna malaltia. I agafa un pes important el cant dels Goigs. Els Goigs, dels quals, com hem dit, se n’havia oblidat la música i van rebre’n una de nova l’any 1928, esdevindran un signe potent d’identitat que tothom cantarà amb entusiasme en els dies de la festa, i que continuaran ben vius fins al dia d’avui.

I encara, d’aquesta època, no estarà de més recordar que el nom de Sales passarà a ser també el nom del barri que des dels anys vint havia crescut a l’altra banda de la riera i que tothom coneixia com a Barri Xino. Ara, aquest barri passarà a dir-se, molt més dignament, Barri de Sales.

I aquí acabem la història. A finals dels anys setenta comencen les excavacions, el 1980 es fa una nova imatge, després ve la restauració de l’ermita, i així fins al dia d’avui.

Josep Lligadas Vendrell