Va ser genial, francament. Arribes a una reunió amb representants de les entitats de Viladecans i et trobes envoltada d’instruments de percussió: un a cada cadira. Em va encantar començar la reunió desinhibidament tocant una mena de bongo al ritme que el director de l’invent marcava, sense cap introducció prèvia. Vam tenir solos, crescendos, diminuendos, ritmes personals i col·lectius i vam riure molt.
Una manera de començar el “Laboratori d’innovació associativa” (el nom ja és estrany, oi?) que va tenir lloc el passat 17 de setembre al Picasso que ens va descol·locar i ens va deixar a punt per treballar d’una manera creativa. Sembla que d’això es tractava: de trencar rutines, de facilitar connexions i vincles entre els presents, d’introduir novetats en la forma d’imaginar, de treballar, de proposar. El treball va continuar per grups, elaborant projectes impossibles del no-res. Em va quedar clar que la diversitat, el full en blanc, la imaginació desbocada aconsegueixen desvetllar propostes realment inèdites. El que sovint ens fa por pot extreure el millor de nosaltres.
Em pregunto quina potència tindríem entre mans si aquesta metodologia l’apliquéssim per exemple a la Festa Major. Per què no?
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada