dilluns, 15 de gener del 2024

Rumiant sobre l’informe Pisa

Fa uns dies em van demanar que fes un article sobre el controvertit informe PISA i de seguida em van venir al cap una sèrie de pensaments/idees que voldria compartir amb vosaltres:

D’entrada he de dir-vos que no he llegit l’informe; he escoltat i he llegit el que han dit els mitjans de comunicació, les associacions de mestres, algun sindicat, entitats educatives, personal docent, xerraires de l’educació, polítics, experts educatius i públic en general… suposo que com la majoria de vosaltres.

Com tothom, tinc la meva opinió personal, que de ben segur no agradarà a molts dels que han opinat o estan vinculats al sistema educatiu d’una manera o altra. Expressar-la en públic pot trepitjar molts ulls de poll i no sé si pot ajudar a una reflexió serena, tranquil·la i respectuosa o al contrari només pot fer que hi hagi persones que se sentin ofeses i/o atacades i adoptin un posicionament defensiu. Així com la Conselleria d’Educació no ha estat capaç de fer autocrítica, tampoc crec que hi hagi gaires persones disposades a iniciar un procés de reflexió sincera (de mirada cap endins) posant a l’infant i al jove en el centre de tot el debat amb l’objectiu d’aconseguir un sistema educatiu que contempli i respongui a les seves necessitats actuals i futures.

Fa temps que no anem bé… L’egocentrisme social no ens permet empatitzar i prioritzar el que és millor. No tenim un projecte de futur. L’únic que fem és donar resposta immediata a les demandes adolescents que ens van sorgint en el dia a dia.

Cal començar de nou… i construir un sistema educatiu sostenible a llarg termini, amb el compromís de tota la societat, sotmetent-lo a avaluació contínua i exigint responsabilitats a tots els agents implicats. 

En fi, diria moltes més coses… però crec que no estem prou madurs per agafar el toro per les banyes i començar a construir un model educatiu plural, inclusiu, respectuós… i que ensenyi a pensar més que a memoritzar uns continguts obsolets que no contemplen ni les capacitats ni les competències de cada una de les persones que atén.

Cal reformular la formació inicial i permanent del professorat amb canvis profunds en el si de les universitats. Cal ensenyar a aprendre a aprendre des d’una mirada humanista, científica i creativa alhora.

Cal fomentar l’autonomia dels centres escolars i la creació de projectes educatius propis on tothom hi tingui cabuda per tal d’afavorir l’excel·lència (no entesa ni en termes numèrics ni en models d’èxit social de moda).

Calen recursos, però també calen equips de professionals que tinguin clara quina és la seva missió i quins objectius han d’assolir per arribar a uns alts nivells d’èxit educatiu entre el seu alumnat. En definitiva, tots els agents implicats haurien de retre comptes dels objectius a assolir durant i al final del procés educatiu de cada infant i jove per tal d’afavorir la millora del sistema i avançar cap a models més justos i equitatius. L’educació no ha de ser fruit d’una loteria sinó que cal garantir la seva qualitat en tot moment i especialment durant les etapes obligatòries.

Cal menys burocràcia (carregada d’interessos partidistes) i més pedagogia.

En fi, cal teixir confiances i complicitats entre tots els membres de la Comunitat educativa per tal de compartir objectius i estratègies que afavoreixin la construcció d’una societat més justa i solidària.

Agustí Martí