Parlar sobre una persona molt estimada es fa difícil perquè d’una manera inconscient se la pot idealitzar i no arribar a descriure tot el que ha viscut al llarg de la seva vida.
Recordo el meu primer dia d’escola. Va ser ella qui em va portar als Hermanos
perquè suposo que els pares estaven treballant. Ella amb tan sols catorze anys
ja es feia càrrec dels menuts de la família i de la casa i quan arribava la
mare de la fàbrica del Gorgues, anava a cosir per aprendre l’ofici que l’ha
acompanyat tota la seva vida.
Quan vaig fer la primera comunió, el Vicenç, que en aquells temps feia el
servei militar, ja rondava pel barri del Raval per tal de veure la Maria. El
meu germà petit, el Joan, i jo vam estar contents el dia que, per mediació de
la tia Maria de Cal Malió, va entrar per primera vegada a casa. Des
d’aleshores, no es van separar mai més. El 6 de juny de 1960 a l’església de
Sant Joan es casaven el meu germà gran, el Julià, amb l’Anna i la Maria amb el
Vicenç. Va ser una festa senzilla, però bonica que vàrem celebrar a l’Hostal
Vell de Gavà.
L’any 1961 va arribar la primera filla, la Maria. Va ser una gran joia per
la família, que es va convertir en un dolor perenne, quan al cap de divuit
mesos una malaltia se l’emportà. Poc temps després va morir la nostra mare. El
Joan tenia catorze anys i jo setze i la Maria va passar de ser germana a fer de
mare, i així ha estat fins al darrer dia de la seva vida. Ens va cuidar a
nosaltres i al pare fins que vam volar per casar-nos, i sempre l’hi estarem
agraïts per tot el que ens va donar i estimar.
Però no només ens va cuidar a nosaltres. La Maria no tenia un no per ningú.
Les injeccions que ha posat! A l’hora que fos i on fos. Tothom ha recorregut a
ella quan ho ha necessitat, i així ha estat fins que aquest servei s’ha
normalitzat en els ambulatoris de Viladecans. I abans de tenir tanatori, a
quants difunts no va vestir i arreglar perquè fessin el darrer viatge amb
dignitat.
El Vicenç i la Maria, juntament amb el Constanci, la Teresa i el germà
Angel, iniciaren l’Escola de Pares al col·legi Modolell on es tractaven temes
d’educació dels fills, d’integració de nouvinguts a Catalunya, de formació
religiosa, de reflexió sobre el matrimoni, però també on es compartien els
moments de lleure fent excursions i trobades gastronòmiques. La relació amb els
Germans de Sant Gabriel els va portar a ser els cuiners de les colònies que es
feien, primer a Castillo de Elejabeitia, a Bilbao, i després a la casa de
colònies de Can Xic. Abans ja havia fet aquesta feina amb la tia Maria i
l’Amàlia, fent de cuineres durant anys a les Colònies de Montsull que mossèn
Jaume Boguñà organitzava pels nens de Viladecans i Gavà.
Malgrat tot el temps que ha hagut de dedicar a tenir cura de la criança
dels fills, del pare i del Vicenç, que va patir un greu accident de trànsit,
sempre ha trobat temps, forces i ganes per ajudar en tot el que ha pogut. La
costura ha estat la seva vida. Moltes dones del poble s’han vestit a ca la
Maria, a vegades amb temps i moltes, amb presses. Quantes nits anant a dormir
tard per tal d’escurçar unes mànigues, posar una cremallera, fer una vora o
qualsevol altra cosa de darrera hora. I sempre contenta. Ella i les seves
cosidores van reparar els vestits dels Gegants de Viladecans, el Josep i la
Paquita, van tallar els patrons dels vestits dels Diables i van cosir els de la
Tornaboda amb roba comprada a Terrassa.
I no puc pensar en el Centro i en l’Agrupació Mossèn Cinto sense
recordar que durant més de 30 anys tots els actors i actrius, siguin grans o
petits, s’han vestit amb roba que ha passat per les seves mans. Sempre tenia a
mà una túnica pel nen que volia sortir d’àngel als Pastorets, o un tros de
llana per si volia fer de Rabadà. D’un vestit d’home en feia una levita per a
una obra renaixentista o d’una cortina, un vestit de gala per a una dona del
segle XIII. Estrenyia, escurçava, arreglava els vestits en un no res i en un
temps rècord teníem quinze conjunts per a les coreografies de la Revista. I si
s’afegeix un ballarí de darrera hora, cap a ca la Maria i tornava vestit.
Encara avui, alguns dels seus vestits llueixen a l’escenari, però ja no els
porten els pares o les mares sinó que ara els hi donen vida fills i nets.
Em deixo moltes coses que potser altres recordaran perquè la Maria sempre
ha estat en segon terme, sense donar-se importància, sense fer massa soroll,
però tots sabem que era imprescindible.
Maria, t’estimem i et recordarem sempre.
Salvador Bonich
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada