El Parlament de Catalunya no era un lloc aliè per mi, jo ja havia redactat alguns documents del meu grup parlamentari. També havia assistit tant al Ple com a algunes sessions de comissió, però quan em van posar el número 30 a la llista del PSC, vaig pensar que era possible i em vaig il·lusionar.
El 3 de setembre vaig prendre possessió del meu càrrec i em comencen a
explicar com distribuirem les tasques: “Uns sereu portaveus de les comissions
legislatives, us encarregareu del grup de cinc diputats de cada comissió,
alhora tots formareu part de quatre comissions”. En una setmana em van nomenar
portaveu de la comissió d’Educació i Formació Professional, vicepresidenta de
mesa d’afers institucionals i membre de política lingüística i cultura.
Aquestes son les meves tasques dins el grup. A part represento els temes
territorials del Baix Llobregat juntament amb dos diputats més de la nostra
comarca.
El més difícil va ser dimitir. Jo tenia clar que dos càrrecs tan importants
no es podien fer bé. Jo soc una convençuda de deixar-te la pell quan ets un
càrrec electe i has de defensar els interessos de la gent que ha confiat en tu;
així que tot i ser perfectament compatible, vaig decidir dimitir de
l’Ajuntament de Viladecans el Ple de setembre. Vaig plorar molt i encara si hi
penso, se m’encongeix una mica el cor.
He de reconèixer que els sentiments son sempre barrejats, una miqueta de
pena, una miqueta de lleugeresa, vertigen i il·lusió. Així va començar la meva legislatura com a
diputada del grup parlamentari PSC-Units per avançar, la XV legislatura
catalana.
El meu dia a dia es divideix entre les setmanes que hi ha ple, i les que
no. El Ple és cada 15 dies i dura 3 dies, pràcticament 30 hores seguides.
Dimarts, dimecres i dijous des de les 9 del mati a les 9 de la tarda.
Normalment sempre intervinc parlant des del faristol, ja que l’educació és un
tema que interessa a tots els grups. La meva tasca es negociar els redactats
per adequar-los a les prioritats del PSC i en sintonia amb el govern.
El primer Ple que vaig haver de parlar des del faristol, estava feta un sac
de nervis. Volia parlar bé, dir coses interessants, però quan s’acostava el
moment, només aspirava a no bloquejar-me i quedar-me en blanc. Per sort un cop
allà, vaig sentit l’honor que estava vivint i vaig gaudir de “la primera
vegada”
Per garantir que tot el que dic i escric està bé, em reuneixo setmanalment
amb un membre del gabinet de la conselleria que té com a part de les seves
tasques aquesta relació amb el Parlament. També amb la Molt Honorable
Consellera Esther Niubó estem coordinades de manera continua per garantir la
bona feina.
Les setmanes que no tinc Ple, tinc comissions. Les quatre representen
carregues de feina diferents. En les dues que tinc responsabilitats (educació i
afers institucionals) la feina és molt més intensa. Preparar compareixences,
negociar i redactar propostes de resolució i garantir que els nostres vots van
recolzats per la resta de forces. Ja que actualment som un govern en minoria.
I evidentment per preparar tal magnitud de resolucions i mocions, hem de
fer recerca, reunir-nos amb col·lectius, visitar territori per entendre les
situacions. Per totes aquestes, molt variades, activitats, tenim els dilluns i
els divendres. Sempre plens de visites, reunions i trobades. Estic coneixent
moltes realitats i encara sé que en queden moltes per abordar.
La feina és més intensa del que jo pensava, he de ser sincera, però estic
tan contenta i sento l’honor de representar a Catalunya a cada pas. Una
Catalunya oberta, sensata i estable. Amb serveis públics de qualitat.
Industrialitzada i energèticament més autònoma i sostenible. Una Catalunya de
tots i totes.
Gisela Navarro
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada