 | ||
Escultura “Meditació” (1940), de Robert Vasconcel, als jardins de
|
 |
| ”Dona italiana a la taula” (1896), de Paul Cézanne |
Arribar a la feina els suposa cada dia gairebé una hora de trajecte. La
parella té, doncs, el que sembla tot el temps del món per parlar de mil coses.
Rere les finestres del tren, el blau del cel i el mar els segueix quasi sense
fi. Es reflecteix en els ulls d’ella i brilla en els ulls d’ell quan la
mira.
La dona diu que ha perdut la inspiració. Les crítiques sobre el seu últim
llibre són inclements, cruels i guarden massa memòria de la seva època anterior
d’èxits. Malgrat haver estat sempre amable, la premsa s’acarnissa amb ella de
males maneres. Ven més allò negatiu, la morbositat, que el que és positiu, ja
se sap i és una llàstima.
Ell la comprèn i l’escolta. Des que la va conèixer en aquella presentació
creu que és la millor. És el seu agent des d’aleshores. I més que això. A ell
li fa mal que ara insisteixen en les seves manies en cada article dels diaris,
la seva manca d’elecció d’un sol gènere literari, fins i tot els cinc anys que
ha trigat en tornar a publicar perquè no trobava les paraules.
Ella, durant aquest temps, s’ha dedicat a viure. Només a viure. L’amor
d’ell sempre l’encoratja i pensa que la seva opinió és més important que la de
qualsevol. Ha descobert que ningú agraeix res i que la polèmica és la tònica de
l’època. Tot s’ha tornat superficial, sense substància. Per això els seus
llibres, el seu estil, ja no interessen. Aprofundir en sentiments ja no és
tendència. I això és el que ella sempre ha fet.
El blau continua corrent rere les finestres. El pas dels anys ja posarà les
coses a lloc i tot serà millor. A ella no li importa donar-se una pausa més.
Està ben acompanyada. Ja tornarà a pensar demà. No té por de donar-li espai al
dimoni del migdia. Aquell contra el qual adverteix el Salm 91:6 de l’Antic
Testament, que l’anomena “la pestilència que aguaita en la foscor, o la
destrucció que causa estralls al migdia”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada