A casa ens ha agafat per tornar a les cançons del Pete Seeger. Mig nostàlgia, mig afirmació de les idees que tota la vida ens han sostingut, que sempre són un bon bastó on agafar-se a les nostres velleses enmig del mareig de canvis socials i culturals que vivim.
Aquesta cançó, “Solidarity forever, for the Union makes us strong” (“Solidaritat per sempre, perquè la unió ens fa forts”) , Pete Seeger la canta amb la música d’un cant abolicionista que ha sofert canvis diversos en la lletra fins a diversificar-se en himne de les tropes del nord a la guerra civil d’Estats Units, en himne sindical, en himne patriòtic i fins i tot en un cant de missa. Us sona allò del Glòria, glòria, al·leluia? Doncs això.
M’hi va fer pensar la presentació que Càritas va fer a Sant Feliu de l’Informe Foessa a Catalunya, amb el títol “De la societat fragmentada a l’esperança compartida”.
L’informe Foessa és sòlid. Parteix d’un treball de recerca amb 140 investigadors i 51 institucions entre universitats públiques i privades, centres d’investigació i fundacions. A banda dels números, que palesen com creix la pobresa sobretot en la franja de població més jove, em van semblar molt interessants algunes de les conclusions.
“Vivim una societat de l’ansietat en la qual coexisteixen la bonança econòmica i el malestar estructural. És una societat ecològicament vulnerable, anímicament angoixada i socialment fragmentada. I amb capacitat de resistència i tensió transformadora”. M’agrada aquesta barreja de conceptes. Vivim privilegiadament, si tenim en compte el conjunt de la població mundial, però l’ansietat, la solitud i el cansament fan estralls entre nosaltres. Les condicions de treball i la inaccessibilitat de l’habitatge, amb un model especulatiu i molt deficitari en polítiques públiques, són la clau d’una desigualtat social creixent.
L’informe posa l’accent en la fragmentació social, en el trencament dels vincles comunitaris, en l’aïllament i la solitud de tantes persones. Família, veïnatge, amistat, són xarxes cada cop més febles, que no son substituïdes per les altres xarxes, les digitals. Diuen que el nostre model “genera desvinculació, desconfiança i desafecció, amb un augment de l’individualisme basat en una meritocràcia fictícia”.
I acaben amb tres cites:
Actuar importa. L’esperança és un mètode de treball dins la incertesa: com que no sabem què pot obrir l’acció, actuar importa (Rebecca Solnit).
La realitat depèn de la nostra esperança. L’esperança no depèn de les dades de la realitat; és la realitat la que depèn de la nostra esperança (José Vitoria).
En comunitat es teixeixen els vincles de l’esperança. L’esperança és una tasca col·lectiva que implica sostenir-nos mútuament, cuidar el món i mantenir oberta la possibilitat d’allò nou (Marina Garcés).
Aquesta esperança i aquests vincles comunitaris són valors avui contraculturals. El liberalisme econòmic promou l’individualisme. Però els qui no tenim altres recursos que els obtinguts pel nostre treball sabem bé que el bé comú es construeix dia a dia amb la mútua solidaritat i un mínim d’unitat per diversos que siguem, creant confiança i esperança. Per pedregós que sigui el camí, Pete Seeger té raó: Solidaritat per sempre! La unió ens fa forts!
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada