El soldador del Liceu

Mentre escoltava les declaracions del ministre Óscar Puente, atribuint la causa del greu accident d’Urda a una errada humana m’he recorda’t de quan es va cremar el Liceu, un edifici al qual em sentia molt vinculada, no tant pel gruix del meu compte corrent, sinó per la meva educació sentimental. L’òpera m’encanta i potser no és gaire conegut, però el galliner del Liceu sempre, sobretot durant l’època en què el teatre era privat, ha estat un espai prou barat i molt popular, desproveït d’un glamur que no li feia cap falta i revestit del menyspreu classista que impedia la barreja amb el públic de platea.

I és que ja feia molt de temps que es veia a venir que el Liceu era un teatre de fusta molt vell, amb un risc evident d’incendi. Es va cremar el 31 de gener de 1994, mentre els operaris tornaven a instal·lar el teló antiincendis. L’espurna del lampista va avançar a més velocitat que els extintors. En tota la recerca posterior que es va fer no vaig sentir preguntar mai per què, amb un risc evident d’incendi, es va decidir retirar el teló protector per la instal·lació dels decorats de l’Orfeu de Monteverdi, en una producció dirigida per Jordi Savall. Va ser una producció (esplèndida estèticament) en què l’enorme teló del Liceu es va convertir en un immens mirall. Però el risc que el foc consumís en una representació, no només el teatre sinó també els espectadors, que a mi em sembla evident, va ser ignorat. I mai qüestionat.

Aquells dies també es representava l’òpera Mathis der Maler (Hindemith), un clam anti-nazi, que incloïa una crema de llibres amb foc real enmig de l’escenari. Tampoc no sembla que això inquietés gaire ningú.

El muntatge que obligà a retirar el telo antiincendis

Finalment el focus culpabilitzador va assenyalar un soldador, el qual, per sort, va acabar sent exculpat. No es van qüestionar les arriscades decisions artístiques que deurien ser habituals, que van permetre que el teatre funcionés sense tallafocs entre la sala i l’escenari. No es va qüestionar tampoc que no s’haguessin pres altres mesures per protegir el teatre i restaurar-lo evitant riscos. La culpa, del soldador.

Tornant a l’accident d’Urda, a banda de l’evidència de la sobreexplotació de la línia i de la manca de manteniment i d’organització, crec que hauríem de preguntar-nos:

¿L’alta velocitat ha de ser tan alta? A mi em sorprèn que aquest mateix any, el ministre hagués anunciat amb gran alegria la compra de trens que podien anar a 350 quilòmetres per hora, en un context on els responsables tècnics i polítics de Renfe han de saber per força que hi ha moltes mancances. ¿De debò que l’horitzó prioritari ha de ser córrer més, abans que córrer millor?

¿Aquest és el desenvolupament que volem? Fa molts anys, quan es parlava de l’AVE i la seva construcció estava damunt la taula, recordo que ICV (Iniciativa per Catalunya) propugnava més rodalies i menys velocitat. Molts altres partits consideraven que ICV posava pals a les rodes al desenvolupament econòmic. I miraven rodalies amb un cert menyspreu mentre quedaven enlluernats per l’alta velocitat. I durant aquests darrers anys, partits que avui fan escarafalls han impedit amb el seu vot que es fessin determinades inversions a Renfe.

¿L’ètica professional no hauria de fer xisclar agudament els alts càrrecs tècnics quan veuen que es desatenen qüestions bàsiques? Els polítics són agosarats i molta gent es queixa que no saben de què parlen. El cert és que per ser un bon polític cal sentit comú i capacitat d’escoltar i de prendre decisions, no pas conèixer a la perfecció els aspectes tècnics, cosa que no els excusa per fer disbarats. Ells tenen unes responsabilitats, però els tècnics en tenen una altra d’inexcusable pels seus coneixements. Si hi ha mancances que poden arrabassar vides, ¿els professionals i els col·legis professionals no haurien de parlar clar?

És fàcil i raonable criticar la gestió del ministre. En els vuit anys de govern es podrien tenir com a mínim les prioritats clares, cosa que no ha estat així. Però deu ser tan difícil... La política avui més que mai és el ring de la picabaralla, de procurar no aprovar els pressupostos de l’adversari, de no reconèixer-li mai res de bo, d’haver d’entendre’s amb entitats i institucions que posen més traves que no pas ajudes. De la mentida sistemàtica i de l’oportunisme fàcil. Un laberint afegit al laberint que ja és conèixer bé el propi camp d’acció, actuar amb els recursos i personal que es té i no amb els que es voldria, i anar contracorrent dels grans poders quan cal. 

Amb tot, si algú us diu que té una solució fàcil, vol dir que ni tan sols ha entès la complexitat del tema. O no?

Mercè Solé