El 28 d’octubre, l’entitat Arrels Fundació, va presentar l’Informe “Viure al carrer mata”. Després d’haver-lo llegit he pensat que més que comentar-vos l’informe potser és més interessant i clarificador presentar-vos-en fragments que recullen les idees claus del document publicat i que ens permeten fer-nos una fotografia de la situació actual de les persones que viuen i moren als carrers de la ciutat de Barcelona.
L’objectiu d’aquest informe és explicar les limitacions i oferir informació que permeti descriure millor una realitat poc coneguda. En particular, l’estudi vol diferenciar entre persones que continuaven vivint al carrer en el moment de morir i persones que havien accedit a algun tipus d’allotjament, perquè aquesta distinció permet observar contextos de protecció i exposició diferents dins del mateix fenomen del sensellarisme.
Volem evitar que aquestes morts siguin percebudes únicament com una successió de casos individuals, identificant patrons per orientar les polítiques públiques i fomentar la prevenció. Acompanyar, dignificar i recordar permet passar de la memòria individual a una lectura col·lectiva que ajudi a comprendre millor aquestes morts i a fer visibles les condicions en què es produïen.
Les dades recollides entre els anys 2015 i 2025 mostren amb contundència que morir mentre es viu al carrer és l’expressió extrema de la desigualtat, la pobresa, l’exclusió social i el sensellarisme. Durant aquest període, es van registrar 204 persones que van morir mentre vivien al carrer a Barcelona.
En aquest sentit, les persones que dormen al carrer tenen més mortalitat, però també presenten un patró de causes de mort diferent:
1. Les persones que vivien al carrer ens van deixar, de mitjana, als 49 anys: 34 anys abans que el conjunt de la població de Barcelona.
2. Gairebé tres de cada deu defuncions de persones que vivien al carrer són per violència, suïcidi o sobredosi.
3. Una de cada cinc dones que vivien al carrer va morir per sobredosi.
4. Més de la meitat de les morts dels joves són per violència, suïcidi o sobredosi.
5. L’edat mitjana de defunció és 13 anys més elevada entre les persones allotjades que entre les que vivien al carrer: 62 anys davant de 49 anys.
6. Morir al carrer és gairebé 20 vegades més freqüent entre les persones que viuen al ras que entre les allotjades.
7. Les dones moren més joves que els homes.
8. Les persones que viuen al carrer moren durant tot l’any, sense una estacionalitat clara.
- 4 de cada 10 defuncions, doncs, són per causes mèdiques i 3 de cada 10, per causes externes.
- En una quarta part dels casos (25 %) no es coneix la causa de la mort, un percentatge prou significatiu, però el seu desconeixement també diu molt sobre la dificultat d’aconseguir informació fiable de les morts de les persones que vivien a carrer.
- No totes les persones en situació de carrer moren en l’espai públic, però la seva situació residencial en el moment de morir continua sent rellevant per entendre en quines condicions s’ha produït aquesta mort.
- No és el carrer qui mata, sinó les condicions socials i materials associades a viure-hi: exposició continuada a inclemències climàtiques, manca de protecció, violència, dificultat d’accés als serveis, inestabilitat vital i absència d’un espai segur on viure, descansar i recuperar-se. Per tant, “el carrer mata” no s’ha d’entendre com una afirmació literal, sinó com una manera de resumir que la vida al carrer pot amplificar riscos i contribuir a una mortalitat prematura.
La mortalitat de les persones en situació de carrer és una de les expressions més extremes de desigualtat social. Quan una persona mor al carrer, l’atestat policial o forense determina si ha estat una “mort natural” o una “mort violenta”, sense tenir en compte el context social en què aquesta s’ha produït. Una mort pot ser “natural” en termes forenses i, alhora, haver-se produït en unes condicions d’exclusió social extrema que no tenen res de “natural”.
Cap defunció d’una persona en situació de carrer pot ser socialment neutra. La mort d’una persona en situació de carrer té una càrrega social, política i simbòlica molt important perquè evidencia els límits dels sistemes de protecció social. Mostra que la persona ha mort sense que els sistemes d’habitatge, sanitat o serveis socials hagin aconseguit evitar que continués vivint al carrer.
Que el lloc de la mort sigui el carrer vol dir que hem fet tard. Ens interpel·la com a persones i com a societat. Els sistemes de protecció no han arribat o no han estat suficients per evitar que la persona morís en el mateix espai on sobrevivia. Fins i tot en el tram final de la vida, no s’ha pogut garantir un espai protegit, una atenció adequada o unes condicions mínimes de dignitat.
Des d’una perspectiva de política pública, aquests resultats reforcen la necessitat de reduir el temps de permanència al carrer, ampliar l’accés a l’habitatge i a allotjaments estables, reforçar les polítiques de reducció de danys, la prevenció de sobredosis, de victimització i de violència a l’espai públic així com del suïcidi i millora de l’atenció en salut mental.
Disposar d’un allotjament no garanteix per si sol una atenció adequada al final de la vida, però aquests entorns ofereixen potencialment més possibilitats de cura, intimitat, acompanyament i atenció que l’espai públic.
Poder deixar de viure al carrer, per tant, importa. L’objectiu de les polítiques públiques ha de ser garantir habitatge i allotjament estable, adequat i digne, amb el suport social necessari.
L’allotjament no esborra automàticament els efectes acumulats d’anys de sensellarisme, però pot permetre recuperar salut, estabilitat i vincles, reduir exposicions evitables i afrontar el deteriorament i el final de la vida en espais amb més opcions de cura, intimitat i acompanyament.
Propostes per combatre l’alta mortalitat de les persones sense llar
- Reduir el temps de vida al carrer ampliant els recursos residencials.
- Incorporar la prevenció de la mortalitat a les polítiques de sensellarisme.
- Millorar la continuïtat entre salut, serveis socials i sensellarisme.
- Crear un registre estable i millorar la qualitat de les dades.
- Revisar les morts per identificar fallades i prevenir-ne de futures.
- Garantir protocols, preservar la memòria i incorporar mirada informada en trauma.
Agustí Martí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada